Feia temps que volíem anar a una concentra a França, doncs tenim la frontera més a prop que molts altres llocs, però sembla que hi tinguem una paret que no ens deixar passar, suposo que com a reminiscència del passat, quan el canvi de moneda i una frontera real eren un entrebanc important, doncs ara mateix només ens tira enrera l’idioma a aquells que no el dominem.

Vam trobar informació sobre aquesta, que es feia a uns 300 Km. de Barcelona i en una bona època de l’any, i ens vam decidir a anar-hi. Tot i això, Murphy sempre decideix per tu i en el meu cas em va obligar a anar a la feina a quarts de sis del matí, per escapar-m’hi a dos de deu, per unir-me a la Núria i la Pepi al lloc de trobada, on vam tenir la sorpresa de comptar amb el Pascual per acompanyar-nos fins La Jonquera, doncs ell treballava per la tarda.

El viatge teníem pensat fer-lo per la nacional, sense trepitjar l’autopista a no ser que el tràfic cap a les platges ens aconsellés el contrari, però no va ser així i vam poder gaudir de la visió del mar i d’una conducció tranquila fins Malgrat, on vam parar al biker bar Correcaminos a què esmorzessin aquells que no ho havien fet abans de sortir de casa. Amb els estòmacs plens vam continuar la ruta, agafant l’autopista només per a evitar entrar a Girona, a un ritme tranquil i pausat, ajudant la meva moto nova a anar sumant els seus primers quilòmetres i acoplant les seves peces.

Amb tot, ens vam presentar a La Jonquera a una hora massa d’hora per dinar per nosaltres, però ja a una hora tardana per dinar a França, així que vam decidir dinar un cop acomiadats del Pascual, que ja havia de tornar cap a Sabadell i a un bon ritme si volia arribar a treballar. Vam passar a territori francès per Le Perthus, on la Pepi es va afanyar a posar els peus a terra i, per tant, trepitjar França, cosa que encara no havia fet mai.

A partir d’aquest punt vam continuar direcció Perpinyà per una carretera maca, però un pèl massa transitada (com tot el recorregut que ja dúiem), per tombar direcció Narbonne, que era el recorregut recomanat per arribar a Villeneuve-les–Bèziers. L’intens trànsit, que ens obligava a circular més lents del que preteníem ens va anar cansant poc a poc, però finalment vam arribar a la plaça del poble, a la que vam fer una ràpida visita abans d’anar cap al camping de la localitat, que estava totalment ple, però on vam poder acampar als voltants de la piscina.

Un cop instal·lats, vam tornar a la plaça, tot gaudint de les embarcacions que hi havia al Canal del Midi al pas per aquesta localitat, on s’estava celebrant un combat de lluita lliure (wrestling em sembla que li diuen a aquesta pantomima de lluita amb lluitadors enmascarats) al que no li vam fer gaire cas, al contrari del que li vam fer a la barra, on servien cerveses una mica cares (2€).

Al voltant de tota la plaça hi havia les típiques paradetes, però una mica diferents (els proveïdors deuen ser uns altres) i un munt de motos una mica recarregades, entre les que hi destacaven unes quantes Drifter, un model que va tenir molt èxit a França. Un altre cop, l’horari europeu ens va obligar a anar a sopar si no volíem quedar-nos sense fer-ho i, tot i que hi havia ofertes que incloïen foie, ostres, micuit i altres delicatessen pròpies del païs veí, ens vam decantar per una pizzeria al costat de l’església amb un parell de músics amenitzant el sopar a la fresca.

L’striptease va ser com tots (suposo) i va començar l’actuació d’uns clons dels fabulosos AC/DC que eren bastant fluixets (imagino que estem massa ben acostumats amb els vallesans The Bon Scott Band), pero que vam seguir fins el final ajudats per algunes cervesetes, tot i que vam anar a dormir prou d’hora, doncs el cansament d’haver matinat tant i el viatge així ho aconsellaven.

Pel matí vam sentir com anaven desfilant unes quantes motos, però vam fer el ronso fins una mica tard, quan ens vam llevar i vam aprofitar les instal·lacions per dutxar-nos i recollir. L’esmorzar va consistir en un croque monsieur que ens va cremar la llengua i un croissant que era d’aquests congelats, res a veure amb els mítics croissants francesos.

Encara vam tornar a la plaça del poble per comprovar que ja no es feia res i comprar una samarreta de màniga llarga per no cremar-nos més els braços del que ja havíem fet el dia anterior abans de tornar cap a casa.