Aquest cop, el lloc de trobada va ser la meva feina a La Granada, d'on vam sortir per aturar-nos als pocs quilòmetres a la gasolinera de Puigdàlber que està a peu de la C-15.

Vam continuar per la C-15 fins Igualada, on vam agafar l'A-2 fins Vilagrassa, llavors vam fer la recta infinita que et porta a Balaguer i vam continuar fins Alfarràs, on ens vam desviar dirección nord per arribar a Benavarri, ja amb la imatge dels Pirineus al fons.

A Benavarri vam enllaçar amb l'N-123 fins que ens vàrem desviar direcció Graus, provant així una ruta alternativa a l'habitual. El paisatge ens va agradar força i només vam tenir el petit inconvenient de trigar una mica a creuar Graus perquè aquell cap de setmana se celebrava una important cursa ciclista. Poc abans d'arribar a Campo, vam anar a retrobar-nos amb la ruta habitual a Aínsa tot superant el Collado de Foradada.

El tram final, doncs, va ser l'habitual, però amb uns últims catorze quilòmetres amb un ferm en molt mal estat, tot i que els paisatges continuaven sent encisadors.

Vam anar directament a fer les inscripcions i allà ja ens vam saludar amb els giputxis del VOCS, però vam haver de marxar ràpid per anar a fer el check-in a l'hotel que havíem agafat pel fort fred que s'esperava a la nit (mínima de 0º amb sensació de -10º). En tornar, els giputxis ens estaven guardant lloc a la cua per sopar mentre menjaven patates fregides i bevien vi i cervesa oferts per l'organització.

El sopar consistia en una magnífica hamburguesa amb el seu panet incorporat i una enorme salsitxa de frankfurt XXL, a més d'uns sobrets de ketchup per amanir les carns.

Al bar del càmping vam fer el cafè i la primera copa, però la festa es feia, com l'any anterior, al mateix lloc que el sopar, on vam tornar per ballar, xerrar, riure, beure... Fins que a les tres de la matinada la Núria i jo ja en vam tenir prou i vam anar a dormir.

Vam dormir la mar de bé, al contrari que els acampats, que segons ens van dir, van passar molt fred. Vam esmorzar al mateix hotel i la Núria va decidir tornar-se a l'habitació en acabar-se la cigarreta de després d'esmorzar, mentre jo me n'anava a la ruta.

La ruta va sortir del Càmping Oto i, després de travessar Broto, ens va portar per la N-260a (la carretera en mal estat per la que havíem arribat nosaltres el dia anterior) fins el trencall cap a Asín de Broto, on un membre de l'organització ens indicava per on girar.

Vam aparcar les motos i vam tenir l'oportunitat de voltar entre les cases nobles del segle XVI amb escuts senyorials que conformen el petit nucli d'Asín de Broto, a més de seure a la terrassa del bar i prendre una Coca-Cola, com van fer els giputxis i és que la nit havia estat molt llarga per a ells!

Després d'uns tres quarts d'hora, ens van dir que agaféssim les motos per anar a gaudir del pica-pica que ens tenien preparat a Llanos de Planduviar.

Vam fer la cua justa per recollir el plat amb els quatre llagostins i uns quants cacauets i vam seure sobre l'herba a fer l'aperitiu a ple sol i aquí sense que corrés l'aire, és a dir que estàvem de conya. Bé, els giputxis no tant per culpa de la ressaca, que els va obligar a seguir amb Coca-Cola i això que hi havia cervesa i vi.

De tornada a Broto, ens vam separar a l'entrada de Servisé, doncs ells van anar a dinar a un asador que havien vist a peu de carretera, mentre que jo vaig anar a trobar-me amb la Núria i a rebre el Ferran i l'Eva, amb els qui vam anar a dinar.

En acabat, vam arribar-nos al càmping i ens vam trobar amb la sorpresa que tot i poder-se inscriure a la concentra, el Ferran i l'Eva no tenien lloc per sopar, doncs s'acabava de complir el cupo. Vam estar fent temps fins que vam decidir pujar a Oto.

A la plaça de l'església ja s'estava donant el berenar (vam estar a punt de quedar-nos sense per arribar tard), que consistia en un entrepà de pernil amb la seva beguda corresponent, a escollir entre cervesa i vi.

La resta de la tarda la vam passar a la terrassa del bar del càmping, fent-la petar de valent mentre hi havia una sessió remember the 80's.

Vam tornar cap a l'hotel i ens vam estirar una hora o una hora i mitja i així quan vam anar a sopar pràcticament no vam haver de fer cua per agafar la nostra chuleta de vedella de la Vall de Broto.

Un cop recollides les taules i les cadires i neteja tot, es va donar pas a la festa, però els ànims havien de lluitar contra el cansament...

De fet, el Luís Mari va intentar amagar-se mentre es bevia una ampolleta d'aigua amb un sobre d'Espidifen dissolt en ella, però no ho va aconseguir.

El cert és que els giputxis van anar a dormir tan bon punt com van acabar els sortejos i nosaltres dos amb l'Eva i el Ferran quatre cançons més tard, doncs si la interrrupció dels sortejos no va ser suficient, les cançons que van posar, que no ens van enganxar gens, van ser el factor definitiu per a una retirada a temps.

Pel matí, vam quedar amb el Ferran i l'Eva per anar directament al magnífic almuerzo que serveixen de dos quarts d'onze a les dues per tal que et serveixi per esmorzar o per dinar. I, mentre ens el cruspíem, van arribar el Mitxe, el Xabi, el Luís Mari i la Idoia.

Les motos ja les teníem carregades i vam aprofitar per acomiadar-nos dels giputxis, però abans de començar el camí de tornada a casa encara vam voler acostar-nos a l'espectacular Cascada de Sorrosal.

El Ferran i l'Eva anaven a fer una ruta molt semblant a la que nosaltres havíem fet de vinguda i que coincidia en el seu tram inicial fins que ells agafaven cap a Graus i nosaltres cap a Campo, així que junts vam superar el Collado de la Foradada.

Direcció Castejón de Sos, vam passar per les gorges de Ventamillo i, aprofitant el bon estat del ferm, vam poder gaudir a fons de la conducció i alhora de les vistes.

Vam superar el Coll de Fades (1.470 m), el Coll de l'Espina (1.470 m), Viu de Llevata (1.229,8 m) i Creu de Perves (1.334,9 m), deixant enrera l'Aragó i entrant a Catalunya.

A el Pont de Suert vam aturar-nos per descansar i prendre alguna cosa fresqueta i vam veure que el meu pneumàtic de darrera, que ja sabíem que estava per canviar, tenia una petita franja central en la que es veia la malla, així que vam decidir que jo aniria cap a Sitges a ritme tranquil, mentre la Núria se separava de mi a Ponts per anar a veure els Quatre Fuets a Berga, però abans encara vam passar junts el Coll de Comiols.

El cas és que passat Vallbona d'Anoia, quan ja creia que ho acabaria aconseguint, el pneumàtic va dir prou i va rebentar, així que vaig haver de trucar al RACC i tornar en grua.