Les previsions no eren gaire bones, presagiaven pluja tot el dia i una bona baixada de temperatures, però a l'hora de sortir de Granollers, on havíem dormit per no haver de matinar tant, no ens va fer falta portar posats els impermeables.

Potser va ser pel nostre optimisme que vam decidir anar cap a Montserrat sense agafar cap via ràpida (deuríem ser els únics perquè no vam veure pas ningú), però a l'alçada de Vacarisses vam haver d'aturar-nos per posar-nos els xubasqueros.

El cas que en arribar a l'ermita de Santa Cecília, a la muntanya de Montserrat, estava caient moltíssima aigua, tanta que ni em vaig treure els guants i vam deixar que el Carles i l'Eva, que feien la ruta en cotxe, ens fessin la foto del control fotogràfic de pas mentre el Leo, l'Ana i el Jose, que també anaven enllaunats, ens saludaven.

Com que plovia tant, no vam voler fer el Coll d'El Bruc i vam dirigir-nos cap a l'A-2 fins la primera entrada a Igualada, vam travessar la capital de l'Anoia i vam agafar direcció Montblanc, aturant-nos a Santa Coloma de Queralt perquè queia moltíssima aigua i necessitàvem descansar (a Montserrat no havíem pogut ni treure'ns els cascs) i beure alguna cosa.

Lògicament, entre no haver agafat via ràpida en sortir de Granollers i l'aturada a Santa Coloma de Queralt, en arribar a l'Espluga de Francolí érem dels últims, però allà encara hi havia molta gent aturada dinant, eixugant roba a l'estufa i entrant en calor quan nosaltres vam sortir en direcció a Prades.

A l'Espluga ja ens havien dit que trobaríem neu (d'entrada ens ho vam prendre a conya) i al primer moment ens va fer certa gràcia veure'n al voral de la carretera, però cada cop en vèiem més i feia un fred de collons. En arribar a Prades, ja hi havia força neu al nostre voltant i començàvem a anar xops de veritat, tot i així encara vam tenir esma per entrar a la plaça i donar-li la càmera a un noi per tal que ens fes la foto.

La pujada a Siurana vam estar a punt de saltar-nos-la, doncs ja teníem bastant fred (hi ha qui diu que ens vam estar movent al voltant dels zero graus des de Prades fins el final de la ruta), però vam pujar i ens vam fer la foto per a continuació adonar-nos que l'havíem fet al lloc equivocat, doncs estàvem al mirador (amb la boira -sí, també vam trobar boira- no es veia res) i no a l'entrada del poble, cap on vam dirigir-nos per fer una segona foto.

A aquelles alçades el gruix dels participants anàvem més o menys al mateix ritme i ens anàvem trobant constantment, com ens va passar a Cornudella de Montsant, on vam aturar-nos per repostar (ja havia començat a patir per la gasolina i només ens hauria faltat quedar-nos tirats). En arribar a Falset, no trobàvem el camí a seguir i les tres motos d'un grupet amb el que ja havíem coincidit un parell de cops ens van dir que els seguíssim i així vam fer fins que a Móra d'Ebre vam aturar-nos i comprovar al mapa que no anàvem bé. Al pàrquing del Mercadona (per estar a cobert), vam decidir tirar directament cap a l'hotel enlloc d'anar cap a Pratdip per passar l'últim punt de control, doncs ens suposava tornar enrera i fer uns setanta quilòmetres més. Els nostres nous companys de viatge, que també anaven a saltar-se el control de Pratdip, però, van preferir abans entrar al supermercat per intentar recuperar una mica de calor. I la sort de tots nosaltres va ser no passar pel punt de control que ens vam saltar, doncs després ens vam assabentar que l'organització, que va acabar desbordada per les imprevistes inclemències del temps, va abandonar-lo sense esperar el pas dels participants a la ruta.

Per sort, la C-12 i l'N-230 són dues molt bones carreteres i la T-330 no està malament, tot i que en aquest tram vam tornar a trobar neu, cada cop més abundant. De fet, a l'hora d'agafar el trencall cap a Horta de Sant Joan, vaig aminorar encara més la marxa perquè no el veia, fins que al final vaig distingir el que havia estat una rodera i per allà en vam ficar fins que la moto va quedar encallada a la neu i només patinava, sense tirar endavant. Estàvem mirant què fèiem quan va aparèixer una màquina llevaneus que va agafar el trencall pel carril de sortida i va netejar tota aquella part i acte seguit va arribar un grup de motos amb un dels Druïdes que va senyalitzar l'entrada bona al grupet i ens va ajudar a tirar enrera la moto de la Núria. El chopper, però, va haver de tirar endavant a través de la neu a base de força animal.

Ja estàvem a Horta de Sant Joan, però encara vam haver de superar dos obstacles més: la Plaça de Catalunya del municipi de la Terra Alta estava completament glaçada i vam haver de passar les motos poc a poc i amb ajuda i a la porta de l'hotel hi havia tanta neu que no es podia aparcar si no es feia abans lloc amb una pala. La Núria va anar a fer el check-in mentre jo m'encarregava de les motos, que finalment van acabar aparcades una al davant de l'hotel i l'altra una mica més amunt.

Després de dutxar-nos (la Núria va haver de còrrer una mica perquè l'aigua calenta s'estava acabant), vam anar a fer unes cerveses i a explicar totes les peripècies del viatge, a més de berenar una mica d'embotit i formatge que ens va oferir la gent del Motoclub Motrix mentre hi havia jocs en els que no vam participar.

Tot i que ens havíem cruspit l'entrepà del dinar a l'habitació de l'hotel, el sopar ens va entrar a les mil meravelles, sobretot la sopeta que hi havia de primer plat.

Després del típic bingo, vam tornar cap a la sala on hi havia el ball i encara vam tenir forces per aguantar fins cap allà les quatre de la matinada, però no les suficients com per anar al pub, com van fer alguns.

No ens vam llevar massa d'hora i després de fotre'ns un bon esmorzar a l'hotel,tampoc no vam còrrer gaire a l'hora de recollir, doncs tot i que les previsions empitjoraven de cara a la tarda, volíem aprofitar les hores centrals del dia per viatjar intentant evitar el possible gel a la carretera.

Les dues motos es van engegar a la primera, com dues autèntiques campiones, tot i que potser ens hauria fet més gràcia tornar en grua... El cert és que vam acabar sortint amb sol i amb fred i que més enllà de Falset vam agafar boira i després va quedar el cel tapadot, però no va ploure fins que no vam ser a casa.