La Núria i jo vam quedar dissabte al matí amb el Miguel Ángel a la gasolinera de les costes, allà jo vaig repostar (el Miguel Ángel ja ho havia fet), vam esmorzar uns donuts i vam començar la ruta.

Com que hi havia previsions de pluja per l'interior, vam decidir baixar per la costa i a l'alçada de Vinarós decidir si seguíem per allà on anàvem o si seguíem per l'interior. De tota manera, el cel estava molt tapadot i fins i tot a l'alçada d'El Vendrell ens van caure unes gotetes.

Vam aturar-nos per descansar una mica i repostar a l'alçada d'Alcanar i, tornant a mirar el mapa, vam decidir seguir per la costa fins desviar-nos cap a Onda, on tornaríem a consultar el mapa.

El cel estava molt tapadot, tot i que es veia una gran clariana paral·lela a la costa una mica més a l'ínterior que acabava en uns nuvolots molt negres i des de L'Hospitalet de l'Infant ens acompanyava un fort vent que feia la conducció més cansada.

A més, el trànsit en el tram d'Alcanar fins a Vila-real es va fer encara més intens, el que sumat als pocs llocs en els que es pot avançar va fer que anessin caient els minuts molt més ràpids que no pas els quilòmetres.

Vam entrar a Vila-real per buscar la carretera que ens havia de dur a Onda i un cop la vam trobar vam fer el recorregut invers a l'escapada de l'Alfonso i la Núria quan al 2011 em va aturar la guàrdia civil sortint d'Onda.

Aturant-nos al primer bar que vam veure, vam tenir la sort de dinar en una terrasseta amb una molt bona relació qualitat/preu. Una broqueta de gambes i bacó i un plat combinat per cadascú més la beguda per vuit euros per cap.

Vam decidir anar cap a Segorbe agafant la CV-223, una carretera força agradable. Allà vam entrar a l'A-23 i ens vam trobar amb un fortíssim vent ratxejat que et feia anar de cantó a cantó, donant-te la sensació que en qualsevol moment et tombaria.

Aprofitant que havíem de repostar, vam sortir a Barracas i vam decidir continuar per l'N-234, on el vent ens va seguir castigant, però molt menys del que ho hauria fet per l'autovia, amb els seus alts i exposats ponts.

Vam entrar al càmping i vam posar-nos a fer cua per acreditar-nos, passant primer pel taulell del càmping per registrar-nos i després pel de l'organització per rebre el programa, el ticket de l'estel i el brodat.

El següent pas, descarregar les motos i entrar per torns a l'habitació (tots tres alhora no hi cabíem) per deixar l'equipatge i posar-nos còmodes.

Com marca la tradició, vam prendre'ns el brou que ofereix l'organització i tot i que no feia fred, només una miqueta d'aire, ens va entrar la mar de bé. De fet, jo vaig estar a punt de repetir.

Hi havia ja bastantes motos, però en seguien arribant i algunes d'elles eren autèntiques joies que et feien babejar de gust només de veure-les.

Vam intentar prendre alguna cosa al bar del càmping, però no hi havia manera, així que vam decidir anar tot passejant a fer-ho al poble i tot just a la porta del bar vam poder veure una moto amb un gadget ben curiós.

A dos quarts de set (i no a les quatre, com jo creia i havia quadrat l'horari del viatge per intentar arribar-hi) va començar la visualització del vídeo de la pujada a Nordkapp a l'hivern del Fernando Toha i el Raúl Lone Wolf, amb explicacions i respostes a preguntes d'aquest últim.

Ja durant les explicacions vam veure la Cristina i en acabat vam saludar-nos també amb el Pasqual i amb la Marta, que havien arribat més tard del que s'esperaven. Més o menys junts vam anar a tastar el pernil que ens oferia un establiment proper que col·laborava d'aquesta gustosa manera.

No vam trigar pas gaire en arribar-nos al restaurant on havia reservat la Cristina per sopar, però ens vam haver d'esperar uns minutets fins que van obrir el menjador i vam poder pujar.

La veritat és que vam sopar molt bé i a molt bon preu i a més vam tenir un munt de plats per escollir tant de primers com de segons. De fet, li vam fer repetir-los al cambrer cada cop que ens els va oferir.

Després d'una bona estona al restaurant, vam aixecar-nos per anar cap a la Plaza del Castillo, on ja s'havia encès la foguera i es començaven a acumular les motos i la gent.

Quan ja hi vam ser tots, hi va haver la típica xerrada en la que s'explica la situació de la pista en la que s'intenta donar confiança i tranquil·litat a la gent, però que a mi m'acollona bastant i el record dels companys motoristes morts durant l'any, tant els coneguts com els llunyans.

Tot i que cap de nosaltres no hi va participar, sí que ens vam quedar a veure les dues passades de la ruta de torxes des de la mateixa plaça, malgrat que a la Núria li va costar una miqueta perquè estava agafant fred.

Vam fer el que tocava: anar al centre cívic a consumir per col·laborar amb l'organització, intentar ballar el conjunt de cançons sense ordre ni concert que sonaven i, per sobre de tot, divertir-nos.

Com que el tema música no ens motivava gens, vam decidir anar al Pub Odissea, on hi havia anunciada una festa de gintònics, però era molt petit i hi havia massa gent, així que vam decidir marxar cap al càmping, on ens havien dit que aquest any havien obert un pub. Allà, vam fer els últims gintònics de la nit (a enlloc no vam trobar Bacardí) mentre es disputava un trepidant partit de futbolí.

Pel matí, vam esmorzar un entrepà al mateix bar del càmping, doncs el bufet (novetat d'aquest any) no ens va acabar de convèncer, potser perquè era massa tard.

El Pasqual i la Marta van marxar cap a fer la pista (el Pasqual duia la Marta perquè a la ruta fins a Manzanera li va caure la moto per culpa del vent i la va haver de carregar en una grua) mentre nosaltres fèiem el cafè i ens acabàvem de preparar per pujar al pic Javalambre.

Tan aviat com vam preparar-nos, vam pujar a les motos i vam anar cap a la pista. Un cop allà, no sé els altres, però jo vaig patir bastant, doncs amb el chopper la roda davantera s'encallava o anava fent bots cap a qualsevol banda de forma aleatòria mentre la del darrera intentava adelantar-la i el tram final amb fang no va ser pas millor, amb la sensació de pèrdua del control de la direcció de la moto.

Ens vam omplir de fang i vam patir, sí, però vam arribar i ens vam guanyar el nostre estel, el nostre donut i el nostre got de llet. I si a la pujada ens vam creuar amb el Joavel i la seva Bonny, allà dalt hi eren en Pasqual i la Marta, que ja marxaven cap al càmping.

La baixada es va fer més curta que no pas la pujada, malgrat que algunes de les motos que baixaven ens van avançar de mala manera, una Harley ens va fer anar molt lents una estona i aturar-nos més d'un cop i una trail gairebé s'endú el Miguel Ángel per davant i ens va fer aturar al mig de la baixada més pronunciada i pedregosa de tot el recorregut.

A l'entrada del càmping ens vam saludar amb la Cristina, el Pasqual i la Marta que ja marxaven i vam anar a carregar les motos, que estaven plenes de fang, sobretot la meva com a conseqüència de l'escassa superfície dels seus parafangs.

Quan estàvem a punt de posar-nos els cascs la Cristina ens va avisar que la moto del Pasqual no engegava i que, tot i que inicialment semblava un problema de bateria, podria ser un problema amb la bomba de la gasolina. Va haver de trucar a l'assistència, que va enviar una grua per emportar-se la moto i un taxi per dur-lo a buscar un cotxe de lloguer a Manises.

La Marta marxava amb el Pasqual i la Cristina va venir amb nosaltres, que no vam fer tampoc la ruta inicialment prevista perquè vam acabar sortint a quarts de tres de la tarda. Així doncs, vam agafar l'N-234 en direcció a Castelló per pujar per la costa.

A l'alçada de La Pobla Tornesa, entre Castelló i el seu aeroport, vam aturar-nos a repostar i vam aprofitar per beure alguna cosa fresqueta, picar unes patates fregides i descansar una mica. A més, després que un cotxe policial s'aturés a tocar de la meva moto i que jo els expliqués perquè anava plena de fang, vaig netejar mínimament la matrícula, el pilot, el refractant i el far.

La resta del viatge va ser pesadot per culpa del trànsit, com es pot esperar per l'N-340 un diumenge per la tarda, però amb una temperatura pràcticament primaveral. La Cristina es va separar de nosaltres abans d'arribar a L'Hospitalet de l'Infant, doncs va entrar a l'A-7 i nosaltres vam continuar per la nacional perquè havíem de repostar abans d'entrar-hi. A Cambrils vam posar gasolina i ens vam acomiadar del Miguel Ángel, del qui ens vam separar a El Vendrell, quan ja s'havia fet fosc i començàvem a descomptar dies per la propera edició de l'Estrella de Javalambre, que esperem sigui tan divertida com aquesta.