Ens vam agafar festa el divendres, però a la Núria li van posar una formació que li interessava força i de la que no es podia escaquejar per aquella data, així que va haver d'assistir-hi. Per tant, vaig sortir de Sitges en solitari.

Vaig agafar la carretera de Sant Pere de Ribes i enlloc d'entrar a la C-15 a Canyelles, vaig seguir pel que queda de la carretera antiga fins gairebé Vilafranca, on vaig haver d'entrar a la C-15. Vaig rodejar Igualada pel suc i tampoc no vaig entrar a l'A-2, sinó que vaig circular per l'N-II, que en alguns trams circula paral·lela a l'autovia i que et permet gaudir de la conducció amb un trànsit mínim. A més, és una nostàlgica forma de recuperar records molt antics, com el pas per sota de la ciutat de Cervera o l'àrea de descans de La Panadella.

Només vaig entrar a l'autovia per evitar travessar Tàrrega, uns sis quilòmetres fins la sortida cap a Balaguer. A Algerri vaig repostar i vaig prendre'm una Coca-Cola i unes patates fregides per continuar viatge amb més forces. Un cop a Binéfar, vaig tornar a evitar l'autovia per les mateixes raons: carretera a la que es pot mantenir un bon ritme, més distreta i sense trànsit. El cel, però, s'anava tapant i la temperatura baixava algun grau, però seguia sent força agradable i més si tenim en compte que era a mitjans de febrer.

Com sempre, la imatge dels Mallos de Riglos va atraure la nostra mirada. A més, com que coincideix amb l'inici del millor tram de carretera de tot el viatge, la seva visió afegeix un punt de felicitat.

De tota manera, no és l'única imatge que hom té gravada a la retina després de passar per aquesta zona, doncs d'altres, com el pont metàl·lic per creuar l'embassament de La Peña, el port de Santa Bàrbara o el cartell que indica la ubicació de Bailo (sí, tinc molta mania amb els topònims) també són part dels resum gràfic del pas per aquesta zona.

Vaig posar gasolina a Puente la Reina, però va ser posar i tirar, sense entretenir-me. Malgrat que ja hi havia un bon tram d'autovia acabat, jo vaig continuar per la vella carretera a tocar de l'embassament de Yesa, que estava ple a vessar.

Poc abans d'arribar al poble de Yesa, vaig haver d'entrar a l'autovia perquè no es podia circular per la carretera, però només va ser fins la primera sortida. Vaig travessar Liédena i el riu Irati i vaig entrar a l'Hostal Latorre per picar alguna cosa.

Enlloc d'anar directament cap a Pamplona per l'A-21 o l'NA-2420, vaig agafar l'NA-150 per Lumbier i així vaig aparèixer a Huarte, ja encarat cap al nord per agafar l'N-121-A en direcció a Irun.

La intenció era prendre un parell de pintxos per dinar/berenar, de tal forma que vaig aturarme a l'Hotel ETH per menjar-ne algun i avisar l'Alfonso que ja estava per allà. El problema va ser que no em va contestar perquè estava fent de tiet i al bar de l'hotel no hi havia pintxos, així que només vaig prendre'm una cervesa.

Després de tornar-me a aturar i veure dos bars més amb la barra buida, vaig voler assegurar el tret anant al carrer San Pedro d'Hondarribia, però em vaig trobar el carrer en obres i tots els bars tancats. Vaig comprar El Jueves en un quiosc i vaig buscar un bar, trobant-hi només una pastisseria.

Com que ja vaig veure clar que no eren el dia i el moment adients per prendre uns pintxos, vaig decidir anar cap a l'alberg i picar alguna cosa (ni que fos un entrepà) en el bar que hi ha a la vora. Això sí, aprofitant que tenia temps de sobra (la Txaro m'havia dit que havien patit el robatori dels diners del cap de setmana i que anaven a trigar a venir), vaig posar gasolina i vaig aturar-me a Custom Cross Cycles per fotre una ullada.

Davant de la Jatetxea Zamalbide vaig trobar-me dues motos conegudes, les del Lucas i el Metro i dintre, com és lògic, hi eren ells dos i la Carmen, amb els qui vaig compartir tapes i tertúlia. A més, al cap d'una estona se'ns van afegir en Kalamarsaky i l'Ana de València.

Finalment, a quarts de nou del vespre vam poder entrar a l'alberg, però el Pedro encara estava a Pamplona i la Txaro va haver de tornar-se'n perquè amb les presses s'havia deixat part del sopar. Jo vaig reservar els quatre llits i, com un bon nen, vaig fer-los.

Un cop instal·lats i canviats, vam començar les tertúlies al voltant d'unes cerveses, que en aquest cas eren artesanes, de la zona i calentes (no havien tingut temps per refredar-se, evidentment). A més, entre uns i altres vam començar a decidir que havíem de fer alguna cosa per tal que el sotrac del robatori dels diners del cap de setmana no fos tan gran.

I al cap de ben poquet van arribar la Núria, la Pepi i el Jaume, que es van alegrar força de tenir els llits fets i estar a tocar d'un dels radiadors del dormitori.

De tota manera, encara vam haver d'esperar una estoneta per sopar perquè faltaven per arribar uns quants que venien de Madrid. El sopar, com sempre, espectacular i és que la Txaro cuina molt bé!

Lògicament, no vam anar a dormir, sinó que ens vam preparar unes copes i vam seguir fent-la petar, a més de ballar i fins i tot cantar en un improvisat karaoke.

Com que al 2014 feia 10 anys que el Pedro i la Txaro (i jo, que anàvem tots tres junts) es van conèixer amb la Núria, van voler fer-li un homenatge públic regalant-li una txapela.

Per seguir amb la tradició, a altes hores de la matinada es van encendre els fogons i ens vam cuinar el ressopó típic baix en calories i colesterol. Total, que vam acabar anant a dormir passades les set del matí, cansats, però amb l'estòmac ben ple.

No dúiem gaire estona dormida quan vam haver de llevar-nos i preparar-nos per la ruta. Jo ni vaig esmorzar perquè encara no havia acabat de digerir els ous ferrats i sabia que hauriem de tornar a menjar al cap de poqueta estona i no vaig tenir clar com vestir-me perquè havia plogut, però poc abans de sortir estava fent sol.

Vam sortir de ruta per carreteres de muntanya, sense fer gaires quilòmetres, gaudint del paisatge i de la conducció mentre el cel definitivament es tapava completament.

Vam aturar-nos en un port de muntanya en el que hauríem pogut gaudir de les vistes si no hagués estat pels núvols que ho tapaven tot i, sorprenentment, no ens vam posar a menjar i a beure (per sort), sinó que només es va tractar d'una petita aturada.

En continuar la ruta, però, se'ns va posar a ploure de tla forma que vam haver d'acabar aturant-nos en una gasolinera per posar-nos els impermeables.

La ruta es va retallar una mica i vam anar a l'alberg d'Ulia, on vam prendre alguna cosa fresqueta a la seva terrassa, des d'on es té una panoràmica magnífica de Donosti.

Vam pujar una mica més amunt per anar al berenador d'Ulia, que més que un berenador era un restaurant en tota regla, on vam dinar la mar de bé (massa) i on vam tenir el plaer de seure a tocar de la Geni, el Maca i la seva preciosa filla Aitana, amb qui em vaig divertir molt.

Entre que el dinar es va allargar i que es va posar a ploure i vam esperar una mica, vam acabar arribant a l'alberg a tres quarts de set del vespre, amb el temps justet per estirar-nos a fer una migdiada abans de tornar-nos a vestir per agafar l'autocar cap a Astigarraga.

Una de les alegries del cap de setmana va ser poder-nos veure amb l'alfonso, que com que es prodiga poquet sempre fa il·lusió saber d'ell.

Com que anàvem més tard que de costum, vam passar al menjador ràpidament i quan, com aquell que diu, encara estàvem distribuïnt-nos per les taules ja ens havien servit els xoricets a la sidra i poc va trigar en arribar la truita de bacallà.

Això sí, el que no es pot oblidar en cap moment és que s'està en una sagardotegia i que, per tant, a la veu de txotx hom ha d'acudir-hi amb el got a la mà.

Després van venir el bacallà amb pebrots i els txuletones. Vam tenir una mica de mala sort i el primer que ens va arribar estava massa fet, tot i que la carn era boníssima, però més tard ens en van portar més molt poc fets i se'ns desfeien a la boca.

Vam continuar xerrant, rient i bevent sidra fins que ens van portar el postre: formatge Idiazábal, codonyat, nous i tejas. El que ens ho vam haver de fotre a corre-cuita perquè ja teníem l'autocar esperant-nos.

Vam recuperar el sa costum d'anar a Astigarraga en l'autocar per fer la primera copa i anar una mica de festa. Com sempre, vam anar al bar Ekaitz, on alguns van prendre cafè i d'altres vam prendre la primera copa.

Com que la majoria de la gent va anar a buscar els caldereros, una espècie de rua de gitanos que anuncia el carnestoltes, al final també hi vam anar, però ens els vam trobar descansant i vam entrar en un altre bar.

Això sí, ho vam fer tan bé que quan vam sortir del bar i vam anar a buscar els caldereros, aquests ja plegaven i marxaven cap a casa. Nosaltres, en canvi, vam agafar l'autocar i vam tornar cap a l'alberg, on vam allargar la tertúlia, però no tant com la nit anterior.

No ens vam llevar pas d'hora, però tampoc no vam perdre pas temps, sinó que ens vam dutxar i vestir, vam esmorzar alguna cosa i vam recollir. Jo vaig sortir una mica abans i vaig anar tirant tot sol.

Com que em vaig perdre una mica a Errenteria i després vaig anar per Lumbier, enlloc de fer-ho per l'autovia, ens vam trobar a Liédena. Al tram del pantà de Yesa jo vaig tornar a agafar avantatge i a Binéfar ens vam veure (bé, em van veure ells a mi), però ells van continuar per autovia cap a Lleida i després l'A-2, mentre que jo vaig anar per Balaguer. El viatge va ser força cansat (la 800 cansa molt més) i prop de La Panadella vaig haver de posar-me l'impermeable per circular sota la pluja fins arribar a casa.