Mentre preparàvem el viatge, ja vam tenir clar que ens faltaria temps per veure tot el que volíem veure i per això vam decidir-nos per limitar-lo a Croàcia i Eslovènia, malgrat que Bòsnia i Herzegovina ens atreia força i que en les cròniques d'altres viatges que havíem llegit es parlava molt bé de Montenegro. De tota manera, vam acabar decidint baixar fins a Kotor, ja dins de Montenegro, perquè ens van parlar molt bé de la ciutat i de la carretera per arribar-hi. Així, després d'esmorzar a la nostra terrassa particular, vaig marxar escales amunt a buscar una moto amb la que anar a buscar la Núria per recollir l'altra i carregar-les.

El camí de sortida ens deixava veure per últim cop la muralla i ens feia passar per davant del bar motard, així que vam decidir aturar-nos-hi per fer el cafè allà, mentre vèiem com el cel amenaçador de tant en tant obria alguna clariana.

Just en sortir a la carretera, vaig veure un lloc on aturar-nos i admirar des d'una altra perspectiva el centre històric de Ragusa i no vaig poder estar-me de fer-ho.

La carretera no estava malament, però hi havia un munt de trànsit i els pobles estaven enganxats els uns als altres, així que no avançàvem gaire. A l'hora de repostar, vam poder comprovar que la gasolina estava tan cara (7,5 Kuna = 1 €) que no pas a casa, però no tant com a Itàlia.

Vam passar per una zona menys poblada i amb menys trànsit i volíem agafar la carretera 516, que ens havia de dur al far que hi ha a la península de Prevlaka, però no vam veure el trencant.

Gairebé sense adonar-nos, vam arribar a la frontera croata, per on ens van deixar passar després d'un rutinari control de passaports.

Ens vam acostar llavors a la frontera montenegrina, on el control va ser molt més exhaustiu i es van mirar el passaport, els papers de la moto (comprovant que coincidissin el nom i la matrícula) i la carta verda de l'assegurança (a mí em va dir que estava caducada per un dia i li vaig haver de buscar i entregar la nova).

Prâcticament a la primera corba un cop passada la frontera, vam trobar-nos amb un bar motard col·locat estratègicament per tal que els motoristes que feien la mateixa ruta que nosaltres, que és molt típica, s'aturessin a prendre alguna cosa, tal i com vam fer nosaltres.

La primera impressió és la d'un país més pobre pels edificis i els vehicles, tot i que seguíem amb un trànsit dens i passant d'una població a la següent pràcticament sense circular per carretera oberta.

Vam començar a patir quan vam veure els primers cartells en ciríl·lic, però en realitat no n'hi havia gaires i molts d'ells estaven escrits emprant ambdós alfabets.

En entrar a la badia de Kotor, vam patir un cert déjà vu, doncs ens va començar a recordar el viatge a Noruega del 2012, així que no ens va estranayar saber que es coneix com el fiord més meridional d'Europa, malgrat que en realitat es tracti d'una ria.

Vam quedar de pedra en veure les dues illetes que hi ha a la costa de Perast, dins de la badia. Es tracta d'Sveti Đorđe, on hi ha el monestir benedictí de Sant Jordi, i de Gospa od Škrpjela, una illa artificial (la llegenda diu que la van fer els mariners deixant pedres al voltant de la roca on s'havia trobat una imatge de la mare de déu cada cop que tornaven sans i estalvis d'una travessia, de fet cada any se celebra una festa en la que s'amplia l'illa mitjançant el llençament de pedres des dels bots dels creients) en la que hi ha l'església catòlica de la Mare de Déu de les Roques.

Vam arribar a Kotor sense embarcar al ferry que et creua la badia, aconseguint així gaudir de la conducció un petit tram, i vam aparcar a la porta d'entrada principal (Porta del Mar, 1555) de la ciutat antiga. Vam entrar i vam començar a recòrrer-la després de les mínimes indicacions que ens van donar a l'oficina d'informació turística, patint la massificació que suposaven els quatre creuers amarrats al port.

Atrets per un cartell en el que s'ofertava un plat de sardines a cinc euros, vam seure a la terrassa d'un restaurant que hi havia en un carreró petitet. En encarregar el dinar, però, no quedaven sardines i els altres plats estaven a preus similars als de la competència. Això sí, a millor preu que no pas a Dubrovnik.

En acabar l'àpat, vam decidir passejar una estona, mentre decidíem si quedar-nos a dormir a Kotor i aprofitar per visitar Sveti Stefan, però vam pensar que potser valia més la pena tornar cap a Croàcia i més tenint en compte que els hotels que hi havia a Kotor i ens agradaven eren de quatre o cinc estels. Vam veure un munt d'esglésies i de palaus i fins i tot una perruqueria amb productes Revlon Professional. A la catedral, tot i que en principi teníem ganes d'entrar-hi, no ho vàrem fer pel preu de l'entrada, que ens va semblar excessiu.

Vam sortir del recinte amurallat per la porta del sud o Gurdić, de l'any 1300, que forma part del bastió del mateix nom i allà vam trobar-nos amb un vigilant que no esperàvem pas i que ens va fer pensar en la Pepi i en el Carles.

Després de saludar-nos amb una parella que viatjava en BMW's i per desfer el camí fins a Kotor, vam preferir un cop més fer-ho per la carretera enlloc d'agafar el ferry, tot i el cel amenaçador.

Teníem previst fer de tornada el que no havíem aconseguit fer d'anada, arribant si no al far, sí a la península de Prevlaka i per fer-ho havíem de desviar-nos (com vam fer) a Herzeg-Novi. De tota manera, no vam ser capaços d'agafar el camí correcte i després de rodejar per dos cops la fortalesa Kanli Kula vam desistir.

No havíem fet gaires quilòmetres des del repostatge a Croàcia (vam acabar el dia fent-ne 262), però no vam voler deixar passar l'oportunitat de posar carburant a un preu econòmic i ens vam aturar a l'última estació de servei.

Els tràmits per creuar les fronteres en sentit nord van ser molt més senzills i ràpids, de fet a l'entrada croata em van fer passar amb tots els papers a la mà, sense haver-los d'ensenyar pas.

La carretera ja la coneixíem i sabíem que tindríem alguns trams força lents, així que no se'ns va fer tan pesada. A partir de Dubrovnik tornàvem a trepitjar territori per descobrir i el primer que vam trobar va ser el pont de Dubrovnik o de Franje Tuđmana, que escurça en dotze quilòmetres el trajecte, és un dels més grans d'aquest tipus (subjectat per cables i amb un únic piló asimètricament col·locat) i ens va permetre tornar a veure el port en el que havíem desembarcat feia ja dos dies.

Seguia sent constant la indicació d'habitacions de lloguer (sobe) en tot tipus d'edificis, alguns d'ells horientats clarament a fer d'hotel, però molts altres no ho hauries dit mai que ho fossin.

De tota manera, l'espectacle no era aquest, el trobàvem a mà esquerra i es tractava de les moltíssimes illes i illetes que hi havia a tocar de la costa (durant el viatge vam rebre informacions diferents sobre el nombre total d'illes croates, però en tot cas no baixaven del miler quatre-centes).

I l'espectacle no es va acabar par en entrar a la península de Pelješac, sinó que encara es va engrandir encara més perquè teníem mar a ambdós costats i anava apareixent i desapareixent en funció dels capricis de l'orografia. Com que començava a fer-se tard, però, vam haver de començar a buscar un lloc per dormir i vam aturar-nos a Mali Ston.

Malgrat que teníem l'esperança que en un poble perdut com aquest els preus fossin diferents, no ho van ser prou en els dos hotels que vam veure, així que vam continuar fins el següent poble, Ston, on vam demanar preu en el primer sobe que vam veure. Ens vam demanar tres-centes kunes i ens vam quedar.

El poble està dintre de la mateixa muralla que Mali Ston i si el primer en el que ens havíem aturat tenia port, aquest altre tenia unes salines, d'aquí que els cinc quilòmetres de muralla (actualment s'organitza una duríssima cursa per ella, que és la més llarga d'Europa) tractessin de protegir ambdues localitats.

Les salines, que daten com a mínim d'ençà l'època romana, encara funcionen i produeixen, juntament amb Pag, la sal més pura de tot el Mediterrani, però a l'hora que ens hi vam acostar ja no era possible visitar-les.

Vam fer una volteta pel poble, que no és gaire gran i vam veure que bàsicament havia quedat tot derruït per terratrèmols, la guerra de la independència i l'abandonament, però que s'estaven refent moltes cases, tot respectant l'arquitectura original.

En un dels molts restaurants (la majoria dels edificis estan ocupats per restaurants i llocs per dormir) vam sopar amb un vi blanc de la casa (un Pelješac, com és lògic) servit en una gerra, mentre els mosquits ens atacaven i un gat s'enfotia del gos d'uns altres turistes.