La primera visita que volíem fer era al museu d'en Marco Polo, que segons alguns estudiosos podria ser originari de Korčula. Es tracta d'una visita entretinguda malgrat que potser no té un valor històric gaire elevat.

També vam acostar-nos al que teòricament havia estat la casa de la seva família i que actualment pertany a l'ajuntament, que n'ha rehabilitat una part.

La visita, bàsicament, té l'al·licient de gaudir de la vista que hi ha des de la balconada del tercer pis, doncs l'estreta escala que hi puja i la pròpia balconada és l'únic que hi ha dempeus que es pugui visitar.

En acabar la visita, vam tornar a creuar per últim cop el centre històric d'aquesta magnífica ciutat fortificada, intentant retenir a la memòria les imatges dels seus carrers i edificis.

Anàvem molt bé de temps i a més vam comprar els bitllets pel ferry a l'oficina de Jadrolinija que hi havia a tocar del museu de Marco Polo, però no volíem patir, així que vam anar cap al sobe a recollir i carregar les motos per creuar un cop més l'illa.

Vam arribar a Vela Luka, vam localitzar el moll i vam deixar les motos fent cua, mentre nosaltres anàvem a prendre alguna cosa a una terrassa propera des d'on controlàvem si hi havia moviment.

Quan vam veure que el vaixell s'acostava al port, nosaltres vam anar on les motos i ens vam preparar, tot i que que vam haver d'esperar que atraqués, que descarregués i que els vehicles que havien de pujar en o del ferry que hi havia al moll del costat canviessin de vaixell.

Les motos no calia lligar-les, així que simplement les vam deixar on ens van dir i vam pujar ràpidament per agafar un lloc amb taula i amb endoll, doncs teníem intenció de dinar tal i com arribéssim a bord i després potser veure una pel·lícula a l'ordinador, doncs anàvem a pssar més de tres hores embarcats.

Jo no tenia ganes de quedar-me tancat i vaig preferir sortir a coberta després del dinar. En el bar que hi havia a la part alta del vaixell vaig poder veure que aquest era un trajecte habitual de motards, doncs hi havia unes quantes enganxines de clubs de motos.

A babord estava ple de gent mig nua prenent el sol, així que em vaig col·locar a estribord per admirar el paisatge i al cap de molt poc vam passar a tocar d'una illa petitíssima amb un far.

De fet, aquest far indicava per una banda la presència de l'illa, però per l'altra la proximitat del port d'Hvar. Des del vaixell, vaig poder contemplar la ciutat, dominada per la fortalesa espanyola del segle XVI, mentre un munt d'embarcacions d'esbarjo, entre les que destacava un magnífic veler de quatre màstils, es creuaven en el nostre camí o romanien ancorades mentre els seus passatgers nedaven, pescaven o simplement descansaven.

També vam poder veure com les tempestes descarregaven terra endins, mentre que a nosaltres només ens anaven arribant núvols més o menys trencats que ajudaven a suportar la calor del sol.

Com vam acabar esbrinant l'endemà, les petites embarcacions amb les que ens vam anar creuant durant el tram final de la travessia corresponien a excursions d'un dia des d'Split (i altres indrets) a les diferents illes.

Arribant en vaixell, vam tenir l'oportunitat de gaudir d'una vista excepcional del front marítim de la segona ciutat croata amb els massissos de Mosor i Kozjak al seu darrera. Vam recollir i vam anar cap a les motos, però la gent que anava a desembarcar a peu va formar un tap que es va afegir al que ja de per sí tenien les motos (estaven en un racó sota una espècie d'altell i es tapaven la sortida les unes a les altres), convertint tota l'operació en lenta i caòtica.

El trànsit després de sortir del port era intens i necessitàvem per una banda posar gasolina (la meva moto anava ja en reserva) i per l'altra trobar un lloc on dormir. Vam intentar anar cap al centre i vam tenir la sort de trobar una gasolinera on repostar.

Vam deixar les motos en un aparcament per motos entre el palau de Dioclecià i el mar i vam anar a peu a buscar el hostel, on ens van intentar vendre un sobe per 250 € per nit (primer ens van dir 150 € per persona i nit, però com que no havíem arribat a Split per anar al festival techno que se celebrava aquell cap de setmana, ens ho van rebaixar). Vam donar una volta tot mirant de trobar alguna cosa i finalment vam entrar a l'oficina d'informació turística. Allà vam demanar per algun lloc per dormir no gaire car i van fer una trucada, va venir una dona al cap d'un quart d'hora i ens va dur a veure l'apartman que llogava per 80 € per nit. No ens vam entendre gaire perquè només parlava una mica d'alemany, però ens va dir que podíem utilitzar la rentadora i estendre al seu jardí. Ens el vam quedar per dues nits, vam tornar on les motos i vam donar la gran volta a Split per arribar-hi i descarregar.

Després de posar una rentadora i estendre-la, ens va resultar relativament senzill tornar caminant cap al centre i ens vam endinsar en la part antiga entrant per Narodni trg (la plaça del poble), que és coneguda popularment com Pjaca (es prouncia piatsa).

Vam seure a la terrassa d'una casa de vins per prendre'n un amb tranquil·litat i relaxar-nos una miqueta i ens va sorprendre molt que, malgrat demanar-nos dos blancs, ens els posessin calents (el meu estava natural del mes de juliol, però el de la Núria directament havia estat a tocar d'una font de calor i estava calent) i en un got ens servissin glaçons de gel.

Vam sopar força bé en un petit restaurant molt modern que es convertia en bar de copes per la nit i com que nosaltres ens hi havíem presentat a sopar tard, vam acabar sent els únics menjant i amb la música reclamant festa (val a dir que ens van demanar si ens molestava el volum de la música).

Amagada darrera els para-sols de les terrasses d'uns bars, vam poder distingir la part posterior del temple de Júpiter, el vam rodejar i vam reparar el greuge històric que va patir l'esfinge que el custodia.

Vam sentir música, vam anar cap allà on semblava sonar i vam acabar apareixent al peristil, on estaven assajant un fragment de la representació d'una òpera.

A l'hora de marxar, vam continuar travessant el que va ser el palau de Dioclecià pel carrer principal, Kraljice Jelene, vorejant la catedral, que és en el que es va acabar transformant el mausoleu de Dioclecià.

Vam sortir per Srebrna Vrata o Porta Argentea (les quatre portes tenen nom de metall), un homenatge a Sant Apolinar i vam anar a parar al que havia estat el decumanum romà, el vam seguir en direcció al mar i d'allà cap a dormir.