En els 64 € per nit que ens costava l'hotel no hi anava inclós l'esmorzar, així que quan vam sortir pel matí amb ganes de veure tot (il·lusos) el que ens quedava per conèixer de Zagreb, ho vam fer encara amb l'estòmac buit, tot i que de camí a la parada del tramvia vam comprar-nos una pasta en un forn de pa.

Volíem agafar l'autobús turístic que sortia de davant de la catedral a les deu del matí, per tant vam donar una volteta per la plaça Josip Jelačić i ens vam acostar a la façana principal de la catedral.

La catedral ha estat molt mal conservada al llarg de la seva història, doncs, apart de les inclemències del temps, ha sofert atacs de mongols i turcs i el terratrèmol del 1880 que pràcticament va acabar amb ella. A partir d'aquest moment, va entrar en escena l'arquitecte Herman Bollé amb el seu estil neogòtic i van començar unes tasques de rehabilitació que en realitat encara no han acabat. De fet, en la mateixa plaça hi ha dues agulles, l'original en un estat lamentable i una reproducció en perfecte estat, just davant de l'antic rellotge que encara marca l'hora en què es va produir el moviment sísmic.

La veritat és que no és estrany que hi hagi tants grups i tanta gent que la visitin, doncs és imponent (una torre fa 104 metres d'alçada, mentre que l'altra arriba als 105) i està farcida d'estàtues, figures i relleus.

A uns promotors que hi havia per allà els vam comprar el bitllet per pujar a l'autobús turístic, que en realitat és un minibus i tot i que digui que pots pujar i baixar tants cops com vulguis i anar canviant de línia (n'hi ha dues), el cert és que només hi ha un únic minibus que fa dos cops el recorregut pel matí i un cop per la tarda (una línia pel matí i una altra per la tarda).

Vam començar el passeig i al cap de ben poc ja ens vam adonar que les explicacions no es corresponien amb els llocs per on anàvem passant. La manca de sincronització de vegades no era greu, doncs acabaves descobrint els edificis, monuments o llocs dels què en parlava la gravació, però en altres ocasions no acabaves de saber del cert de què t'estava parlant. Un dels edificis que sí vam identificar amb claredat va ser la Casa dels Artistes Croats, un edifici de forma circular dissenyat per l'escultor Ivan Meštrovic que acull exposicions d'art contemporani i que ocupa el centre de Trg žrtava fašizma.

Vam baixar per Ulica Junija Palmotica fins topar-nos amb les vies del ferrocarril, llavors vam girar a la dreta i vam passar per davant de Glavni kolodvor, la principal estació de tren de Zagreb, a 1 Km de la plaça major, la més gran de tot Croàcia i el principal nus de la xarxa ferroviària croata.

Just al seu davant, l'estàtua eqüestre de Kralj Tomislav, el pare de la nació croata, doncs sota el seu mandat va passar de ser un ducat a un regne (va ser el primer rei croat) després d'ajudar els bizantins en el seu enfrontament amb l'Imperi Búlgar. A més, va participar en el llegendari Concili celebrat a Split en el que la vehemència del bisbe Gregori de Nin es va imposar a les tesis papals, aconseguint que la litúrgia se celebrés en llengua eslava enlloc de en llatí. Al seu darrera, el Pavelló d'Art, un edifici concebut des dels seus inicis per a la funció de promoció de l'art contemporani que sempre ha mantingut.

A la plaça Marsala Tita vam poder veure l'edifici del Museu d'Arts i Oficis (Muzej za umjetnost i obrt), fundat el 1880 amb la intenció de preservar les obres d'art i artesania enfront dels productes industrials (i estem parlant del segle XIX!!!).

Davant mateix, però envoltat d'un passeig i zones ajardinades, el Teatre Nacional Croat, una mica més antic (1840), no et deixa indiferent. Val a dir, però, que no es tracta de l'original, sinó que va patir una dràstica remodelació d'estil neobarroc per part dels famosos arquitectes vienesos Ferdinand Fellner i Herman Helmer, especialitzats en la construcció de teatres, que va merèixer una reinauguració el 1895 presidida per l'emperador austro-hongarès Francesc Josep I.

Ens va sorprendre que ens enfiléssim a un turó per veure la porta d'un cementiri, però és que el cementiri Mirogoj no és un cementiri normal, doncs apart d'estar en un dels paratges més destacats de la ciutat, té la particularitat de contenir tombes de membres de totes les religions: catòlics, ortodoxos, musulmans, protestants, jueus... fins i tot hi ha tombes laiques.

En una hora i deu minuts havíem fet tot el recorregut de la línia vermella, que s'havia hagut de modificar una mica per les obres que s'estaven fent a la part de la ciutat que havíem visitat la tarda anterior.

Tornàvem a estar on havíem començat, davant de la catedral, i vam decidir entrar a visitar-la, però talment com si fóssim mercaders, ens van fer fora del temple, tot i que va ser per per la nostra indumentària indecorosa (jo crec que va ser pel pantalonet que duia la Núria, doncs a mi no crec que m'haguessin dit res per ser home. De fet, n'hi havia amb pantalons més curts -jo en duia uns de convertibles sense els camals extraïbles- i amb samarreta de tirants).

Al mercat Dolac, que també és a l'aire lliure, no van tenir pas cap problema amb la nostra roba. A més, si l'haguessin tingut no ens haurien fet fora, sinó que ens haurien enviat a les paradetes que queden fora de la plaça, ja a Ulica Opatovina, on el menjar deixa pas a altres mercaderies en els mostradors.

També vam entrar a l'edifici contigu que acull el mercat del peix, però aquí la diferència amb els nostres mercats no és pas tan gran. De fet, em va recordar més a qualsevol dels mercats actuals que no pas al Mercat de l'Abaceria Central al que de vegades acompanyava a comprar a ma mare de petit.

Vam veure una petita botiga de roba feta a mà i vam a entrar a mirar. El cas és que la roba estava força bé, a la Núria li quedava de fàbula i a la noia-dependenta-dissenyadora-cosidora li va fer gràcia que s'anés provat peces de roba, així que ens hi vam estar una estoneta i li vam desmuntar tota la botiga. Això sí, vam acabar passant per caixa i marxant amb una bossa amb la compra.

Seguint voltant per aquí i per allà, vam entrar al parc Opatovina, un conjunt de sis patis privats que es van convertir en un passeig públic després de la Segona Guerra Mundial.

Vam tornar a passar per carrers coneguts del dia anterior per descobrir-los a una hora diferent o per acabar de descobrir racons que ens indicava la guia.

Ens va meravellar una petita i antiga farmàcia que conservava tot el seu pretèrit encant a tocar de la famosa i popular Porta de Pedra.

A la part del passeig Strossmartre que encara no havíem trepitjat, és a dir a la banda dreta de la torre Lotrščak segons es puja, vam trobar una estàtua semblant a la que hi ha a Manresa representant una persona asseguda en un banc.

Vam tornar a recrear-nos amb la imatge de les dues torres de la catedral i la torre coronada amb una cúpula bulbosa verda de l'església de Santa Maria just abans de baixar de Gradec cap a la Donji Grad. Aquest descens, però, el vàrem fer pels carrerons plens d'escales i rampes.

Tot i que per nosaltres era una mica d'hora, vam buscar una terrassa on dinar alguna cosa lleugereta, així descansàvem una mica i podíem després aprofitar millor la tarda.

Com que la Núria s'havia canviat els pantalons, tot aprofitant haver-se firat roba a la botigueta de la dissenyadora, vam tornar a entrar a la catedral, tot i que jo vaig intentar mantenir-me fora del camp visual del qui unes hores abans ens havia expulsat del temple.

Darrera del presbiteri hi ha un sepulcre de vidre a través del que es pot veure l'efígie del polèmic cardenal Stepinac, que va ser beatificat pel papa Joan Pau II tot i la seva discutida actuació durant l'ocupació nazi.

El temple és realment impressionant, tant per les seves colossals dimensions com per la bellesa de les cadires barroques del presbiteri, del fresc de l'anunciació (només en queden restes), dels vitralls i del conjunt en general.

Vam agafar el mateix autobús turístic, però aquest cop per fer la línia verda, que en alguns punts es repeteix, com davant de l'estació de tren.

Vam passar per davant del museu de Dražen Petrović i del Biker's Beer Factory, un bar motard on volíem anar-hi més tard, i vam veure que allà al costat hi havia una botiga custosm, The Back Door.

Vam entrar al perímetre del llac Bundek, un llac a la ciutat nova que va patir una profunda rehabilitació al 2005 que va permetre que es convertís en un lloc d'esbarjo per a la gent de Zagreb, aglutinant platja, llocs per banyar-se, jocs infantils, zones esportives, jardins, skate park, un canal per a competicions de rem...

Vam continuar per la ciutat nova, on hi ha grans edificis d'oficines, i després ens vam acostar a l'estadi on juga habitualment el Dinamo de Zagreb, l'equip de futbol més conegut de la ciutat.

Com estava previst, vam acabar el recorregut davant de la catedral i llavors vam anar a passejar per la banda dreta de la plaça Josipa Jelačića, doncs en passar amb l'autobús ens va semblar que valia la pena fer-hi un cop d'ull. A més, d'aquesta manera vam poder arribar a veure el gratacel fet de fusta del què ens havien parlat a la gravació de l'autobús i que no havíem pogut reconèixer per la dessincronització entre la gravació i el lloc on érem.

Vam tornar cap a l'hotel en el tramvia, ens vam posar còmodes, ens vam dutxar, vam descansar una estona i vam agafar les motos per anar al Biker's Beer Factory, però ens vam aturar una cinquantena de metres abans a The Back Door, on vam estar xafardejant tot el que vam poder des de l'aparador perquè havien tancat no feia gaire.

Es tracta d'una terrassa quadrada envoltada d'edificis industrials petits en els que hi ha el bar pròpiament dit, un restaurant take away que també et serveix a les taules, el pub en el que s'organitzen concerts i crec que un taller que estava tancat.

Tot i el nom, no tenen cervesa pròpia, però sí una àmplia gamma de cerveses de tot tipus de la que en vam tastar unes quantes mentre gaudíem de l'ambient del divendres al vespre.

De motos en va haver aparcades al passadís d'entrada durant tota l'estona que hi vam ser. però tamoc no van ser un número gaire gran en cap moment.

Com és habitual també en els bars motards d'aquí, el bar estava farcit d'enganxines amb els colors d'un munt de clubs de motos que havien passat a refrescar-se.

Va anar passant l'estona, va anar arribant gent, va anar marxant d'altra, es va començar a fer fosc i vam decidir sopar allà mateix. Primer vam assabentar-nos de com funcionava i després vam demanar uns entrepans que vam seguir acompanyant de cervesa.

Com que era divendres, al pub hi havia concert, així que un cop reposat el sopar vam entrar a la sala i vam gaudir d'alguns clàssics del rock mentre el cor s'animava i el cap deia que havíem d'anar a dormir, que és el que finalment vam acabar fent a una hora raonable.