Com que l'entrada a l'habitació es feia per la part del darrera de l'edifici, vam acostar la moto de la Núria per carregar-la (la meva no l'havíem hagut de descarregar i comptant que dormia en garatge i amb la xarxa de Pacsafe posada ens sentíem prou segurs per fer-ho).

Per anar cap al castell, vam haver d'agafar la mateixa carretera que per anar al complex turístic on hi ha Postojnska jama, però ens hi va portar una mica més enllà, no gaire, doncs el castell està només a 9 quilòmetres de Postojna.

No eren ni les deu del matí quan ens hi vam arribar, així que vam poder aparcar en el aparcament que queda més a la vora del castell, des del que ja es pot admirar.

Apart de la seguretat que li confereix, és l'espectacularitat de veure una construcció de quatre plantes a l'entrada d'una caverna i sobre un penya-segat de 123 metres d'alçada el que et deixa bocabadat.

Vam accedir-hi pel pont llevadís que salva el desnivell fins el riu Lokva, que circula per sota del castell, i vam agafar també l'àudioguia (per cert, recomano que quan es realitzin visites turístiques es duguin al damunt uns auriculars, doncs totes les àudioguies tenen connexió per a ells i el seu ús permet no haver d'estar aguantant contínuament l'aparell contra l'orella).

La primera construcció data del 1202, però posteriorment va anar patint modificacions i ampliacions, la majoria d'elles durant el segle XVI per encàrrec d'Ivan Kobenzl. Actualment, s'ha restaurat parcialment, dotant-lo d'un caràcter medieval que permet apreciar dependències com les habitacions, la capella, la cuina o el calabós.

Hi ha una part del castell en què encara és més evident la seva simbiosi amb la roca de la cova i hi ha terrasses i escales que podrien existir sense cap construcció. De fet, és en aquesta zona que hi ha una petita letrina que és força famosa, doncs segons s'explica, Erazem de Predjama en la guerra contra els austríacs i al costat dels hongaresos va haver-se de refugiar dins el castell, que va ser sitiat per les forces enemigues, que no conseguien fer-se amb el castell pel seu sistema defensiu, però que esperaven acabar-ho fent pel bloqueig. El problema és que el bloqueig no afectava el subministrament d'aigua perquè la roca de la cova en filtra constantment (fins i tot tenien un sistema de canalització per fer-la arribar a les estances que els interessava) i el subministrament d'aliments el feien a través d'un dels corredors de la cova que acaba sortint uns centenars de metres enllà i que els atacants desconeixien. La llegenda diu que per enfotre-se'n d'ells, l'Erazem va llençar cireres fresques als austríacs en una època que havien de ser acabades de collir a la vall del costat. El cas és que mitjançant el suborn (els dolents sempre han de guanyar fent servir males arts) d'un majordom, van poder saber que la letrina era el lloc menys segur i que un llum s'encendria en el moment en què l'Erazem de Predjama estés ocupant-lo. La resta només va ser punteria.

Ja al segle XIX el va heretar el comte Mihael Coronini, que el va acabar venent el 1846 al príncep Windischgrätz. Amb tot, el castell ha anat sent restaurat pels seus moradors, el que ha conservat moltes parts, encara que alterades, però d'altres han quedat totalment oblidades, com la part del castell més primitiva i que es correspon amb la part que està totalment dintre de la cova, de la que només en queden les restes i una part del sistema per recollir l'aigua.

La veritat és que va valer molt la pena visitar el Castell de Predjama i això que no vam coincidir amb el torneig d'Erasmus, un dia de duels, justes i concursos de tir amb arc que se celebra cada any.

Vam tornar enrera, cap a Postojna, la vam travessar i vam continuar per carretera cap a la capital eslovena. Al cap de ben poquet, vam fer un port la mar de maco, però una moto amb la que ens vam creuar en iniciar-lo ens va fer un senyal i el vam fer poquet a poquet.

Durant la ruta, igual que el dia anterior, vam veure moltes motos, potser va ajudar el fet de ser cap de setmana, però el cas és que en vam veure unes quantes. El trànsit es va intensificar una mica a partir de Logatec, on vam aturar-nos a repostar, tot i que no va a arribar a ser pas com a la costa croata.

Vam entrar a Ljubljana i ens vam orientar prou bé. De fet, vam passar a tocar de l'Hotel Meksiko, l'hotel que teníem reservat, però en no haver indicacions no el vam localitzar. Vam haver d'aturar-nos i consultar un altre cop la guia i la reserva per arribar-hi. Això sí, un cop instal·lats, no vam perdre ni un minut per sortir a passejar per la ciutat.

Vam veure el Pont del Drac, però no ens hi vam aturar perquè eren pràcticament les tres de la tarda i volíem dinar alguna cosa. Ens vam acostar a la zona de pubs que hi ha a Petkovškovo nabrežje i vam escollir-ne un on dinar mentre vèiem una samarreta que ens sonava d'alguna cosa.

Després de dinar (massa), ens vam acostar a l'oficina de turisme per informar-nos del què es podia veure i com i vam acabar comprant una targeta que et permetia utilitzar diversos transports públics i turístics i entrar a alguns llocs. Res més sortir, vam utilitzar-la per pujar al trenet que et porta al castell, el que ens va permetre contemplar per primer cop la façana de la catedral.

Vam pujar a la talaia del castell, del segle XIX, per una estreta escala de ferro forjat. Són uns quants els graons que la separen del terra, però l'esforç té la recompensa d'unes vistes magnífiques de la ciutat i el seu entorn.

La Kapela Sv Jurija (Capella de Sant Jordi) està situada just a peus de la talaia i va ser la nostra següent visita. Es tracta d'una de les parts més antigues que es conserven tot i ser de les acaballes des segle XV i en ella es poden admirar els frescos dels escuts dels ducs de Carniola.

A la mateixa talaia hi ha el que anomenen el museu virtual, que és un vídeo en el que s'explica breument la ciutat i la seva història, pràcticament prescindible, a no ser que coincideixi l'horari i es tinguin ganes de reposar una mica, malgrat que amb el poc que dura tampoc no és que es pugui aprofitar gaire. El que sí que val força la pena és l'exposició sobre la història eslovena, una exposició interactiva que arrenca amb l'Imperi Romà i abarca fins l'actualitat, passant per l'Edat Mitja, el segle XIX, les dues Guerres Mundials, l'Europa dels dos blocs amb la Iugoslàvia socialista i el procès independentista. La llàstima és que no està en català ni en castellà i per mi va acabar sent massa dens de contingut en anglès.

També vam passejar per les muralles i vam prendre un refresc en la terrassa mentre esperàvem el trenet i el vent intentava arrencar-nos de la cadira. En total, vam estar més de tres hores que podrien haver estat més si a l'exposició haguéssim tingut la informació en català o en castellà.

Vam aprofitar per perdre'ns pels carrers del centre, passejant sense rumb fix i impregnant-nos d'olors, colors i sorolls, però no va haver manera de convertir-nos en uns vilatans qualssevol i vam continuar sent uns guiris fent turisme.

Aprofitant els avantatges de la tarjeta que havíem comprat, vam agafar un vaixell que feia un petit tour pel riu. Res més salpar, vam veure un estrany animal nedant en un costat, es tractava d'una llúdriga i ens van dir que n'hi havia unes quantes. La passejada fluvial en sí no va tenir gaire alicient apart de les llúdrigues o de descobrir que hi ha zones en les que s'aprofita força la zona a tocar del riu quan fa bon temps. El que em va sorprendre va ser la gran quantitat d'embarcacions turístiques o d'oci (tipus restaurant, bar o discoteca) en desús i en procés de descomposició.

Un cop desembarcats i mentre creuàvem el pont Tromostovje, més conegut com el pont triple perquè en realitat es tracta de tres ponts: l'original de pedra i els dos laterals peatonals que va afegir l'arquitecte Jože Plečnik el 1931, vam poder veure una llúdriga que semblava que es disposava a anar a dormir.

Es tracta d'una ciutat molt agradable, amb tot el centre reservat per a vianants i ciclistes. El riu Ljubljanica està perfectament integrat i al seu voltant hi ha cafès i bars amb terrasses plenes de vida durant els mesos d'estiu i a més, els 64.000 estudiants contribueixen a aquest ambient cultural i festiu. Els edificis també tenen el seu interès, com la seu del Former Cooperative Bank, un edifici de l'arquitecte Ivan Vurnik del 1922 sota la influència de l'art nouveau, però amb detalls propis com la decoració geomètrica concebuda i pintada per l'esposa de l'arquitecte, l'Helena.

Amb tot, se'ns va fer tard, malgrat que no teníem pas pensament de sopar res després d'haver dinat tan tard i tanta quantitat, així que vam buscar la parada de l'autobús i vam veure que a aquella hora ja en passaven pocs. Per tant, vam decidir quin agafaríem i vam aprofitar per seure, mentre fèiem temps, en una de les terrasses a tocar del riu per prendre alguna cosa.