Finalment, només hi anàvem la Núria i jo, que vam quedar en trobar-nos a Coma-ruga, doncs ella sortia de casa i jo ho feia des de la feina a La Granada.

No volíem baixar per la costa pel trànsit que hi ha habitualment, així que a Tarragona ens vam desviar cap a la ruta del cóndor per agafar la C-12 a l'alçada de Móra La Nova i després la T-331.

Havíem tingut sort de sortir prou d'hora perquè quan estàvem prenent alguna cosa a la Venta de la Punta a Santa Bàrbara, estava plovent amb ganes al Baix Llobregat.

L'N-340 no la vam tornar a trepitjar fins arribar a l'alçada de Vinarós, tot i que havíem mirat de seguir per l'interior fins lúltim moment, però el cas és que ens havíem deixat el mapa i no acabàvem de tenir la ruta clara.

En aquesta concentració, a l'hora d'entrar al recinte en moto (i només en moto), et donaven el tiquet amb el que podies recollir la inscripció i li posaven un distintiu a la moto, de tal forma que se suposa que només es podien inscriure aquells que veritablement havien arribat en moto. Ja a l'entrada ens vam poder saludar amb el Pablo de Benicarló.

El primer que vam fer va ser aparcar i anar cap a les inscripcions, doncs l'any anterior vam ser els últims que van tenir samarreta i no volíem quedar-nos sense.

Vam anar a l'hotel que teníem reservat allà mateix i ens vam instal·lar, per tornar ràpidament cap a la trobada (a punt vam estar de quedar-nos a la piscina) i fer la cervesa de benvinguda alhora que ens menjàvem uns cacauets oferts per l'organització.

Com que teníem una mica de gana i encara no hi havia massa ambient, ens vam acostar a la zona de bars. Vam buscar-ne un de col·laborador i vam prendre un vi blanc, però el que tenien de menjar no ens va convèncer (era més per seure a taula que per picar) i vam acabar anant-hi a un altre en el que vam poder demanar uns pintxos.

De tornada al passeig, vam trobar-nos amb el Kimpala i l'Angie i ens vam posar a xerrar. Vam fer la cua pel pa amb tomàquet i pernil plegats i també ens el vam fotre junts.

Vam anar a fer el cafè a una terrassa propera i com que jo no en prenc, vaig inaugurar la llista de cubates, que finalment va ser una mica llarga. De fet, quan vam aixecar-nos el Kimpala i l'Angia van marxar a dormir i nosaltres vam anar a veure el concert dels Lewis Enma & The BCN Firewall, doncs els Lobos Negros ja havien acabat.

La veritat és que són molt i molt bons i tant la posada en escena com la qualitat musical són espectaculars. Transmeten molta energia i són un punt a favor per assistir a qualsevol trobada en la que actuïn. En acabat, cap a dormir, que estàvem cansats.

Com que no hi havia gaire res a fer pel matí, ens vam llevar per baixar a esmorzar al restaurant de l'hotel (el teníem inclós) i ens en vam tornar cap a l'habitació, on vam estar descansant (la mandra no ens va permetre anar a la piscina). Cap a migdia, vam comprovar que les motos seguien ben aparcades a la porta de l'hotel i ens vam acostar caminant al passeig marítim.

Vam estar buscant entre els locals col·laboradors un bon lloc per dinar, però els que no estaven plens, no ens agradaven, tot i que finalment en vam trobar un que malgrat no tenir aire acondicionat (com la resta), ens va donar força bé de dinar.

Si l'any anterior havíem patit la pluja, aquest vam patir un munt de calor, de tal forma que després de dinar vam tornar a tancar-nos a l'habitació de l'hotel amb l'aire acondicionat. De tota manera, a l'hora de sortir de ruta estàvem preparats amb les motos per endinsar-nos a la Serra d'Irta.

Dalt de tot del turó Sant Benet, vam aparcar les motos a tocar de l'ermita de Santa Llúcia, des d'on hi ha unes vistes impressionants, tot i que no vam agafar un dia massa clar. Per cert, l'organització ens va oferir una cerveseta per fer més distreta la visita.

Vam tornar cap a la concentració, però nosaltres ens vam acabar desviant per tornar a deixar les motos a la porta de l'hotel i acostar-nos caminant al passeig marítim.

Quan va arribar l'hora, ens vam posar a la cua per recollir la caldereta de xai que hi havia per sopar i, com també ens havia passat l'any anterior, vam tenir problemes per trobar un lloc on acomodar-nos per cruspir-nos el plat.

Vam buscar una terrassa per fer el cafè/cubata, però vam tornar a temps per veure sencera l'actuació de The Ladies, que van tornar a estar fantàstiques.

Entre un grup i l'altre, com no podia ser d'una altra manera i com va fer la majoria de la gent, vam passar per la barra per prendre una cerveseta. A més, vam poder veure acabat el quadre que a migdia tenia a mig fer un aerografista que tenia un stand.

Llavors va arribar l'hora de l'actuació dels navarresos Gene Cats, que també van estar molt bé, però que es van anar quedant sense públic poc a poc perquè van acabar gairebé a les quatre de la matinada. Van tocar, com no, cançons pròpies, la versió de Blanco y Negro de Barricada i la cançó que van dedicar l'any anterior al Club Custom Maestrat.

El diumenge al matí no vam còrrer per anar a esmorzar l'espectacular entrepà que prepara l'organització perquè vam tornar a esmorzar a l'hotel, d'on ja vam sortir cap al Passeig Marítim amb les motos carregades.

Un cop allà, no hi havia gaire ambient, doncs la poca gent que hi era estava en algun lloc amb ombra perquè també feia força calor. Vam mirar-nos per sobre els cotxes americans que hi havia exposats i vam prendre una Coca-Cola, just abans de decidir que marxàvem sense esperar-nos a la paella del migdia.

Quan finalment vam engegar les motos i vam posar rumb cap a casa, acabava de començar l'actuació d'un stuntman que a aixecar una mica d'expectació i bastanta fumera.

La pujada la vam fer per l'N-340 tot pensant que a aquella hora no trobaríem massa trànsit, com així va ser, i perquè les previsions de tempestes (tot i la calor asfixiant) eren més altes fora de la línia de la costa (nosaltres vam poder veure molts núvols).

Vam tenir el privilegi de poder circular sota el control d'un dels primers radars de tram que va posar en funcionament el Servei Català del Trànsit per millorar la nostra seguretat.

A l'alçada de La Gornal vam agafar el trencall de Clariana per fer la carretera del pantà de Foix sense haver de creuar pel mig de l'Arboç i vam tenir el regal de la imatge del castell de Castellet.

Tranquil·lament, en menys de tres hores ens havíem plantat a la porta de casa després d'un cap de setmana fantàstic del que només ens va quedar una mica el regust de no haver pogut engrescar ningú més per baixar plegats i compartir un dels apartaments que es lloguen a tan bon preu per aquestes dates.