A les set del matí va sonar el despertador, ens vam llevar i vam anar cap al gran menjador on hi havia l'esmorzar, un buffet sense gaires pretensions, però que a nosaltres ens va servir per sortir amb la panxa contenta. A les vuit, ja pujàvem a les motos disposats a anar a Grand Canyon.

De tota manera, encara havíem de repostar combustible per a les nostres Harleys, així que vam creuar la Route 66 i vam entrar a la gasolinera Mustang Gas Station per fer-ho.

Teníem per endavant gairebé cent quilòmetres i aproximadament una hora de ruta, tot i que Williams s'autoproclama com la porta d'entrada a Grand Canyon. Pel camí, el paisatge amb més vegetació de l'habitual, en particular boscos de pi ponderosa, i la calçada fora de les poblacions poc transitada, coincidint només amb vehicles de lloguer, tant cotxes (Ford Mustang i SUV principalment) com autocaravanes (les de Cruise America, les més habituals, molt cridaneres amb els seus paisatges pintats a la carrosseria).

En arribar a les guixetes del parc nacional, on havia plogut una estona abans, vam trobar-nos una mica de cua, però no ens hi vam estar molta estona. Vam fer els últims vuit quilòmetres dins del parc fins a arribar a un dels grans aparcaments propers al centre de visitants.

Sabíem que hi havia quatre línies d'autobusos i que nosaltres volíem fer la ruta vermella, però tot i així vam entrar al Grand Canyon Visitor Center per informar-nos una mica més i la veritat que va pagar la pena, doncs malgrat que la informació de les rutes ja la teníem i era correcta, vam poder conèixer en els panells informatius i en la pel·lícula del parc altres dades sobre l'origen, la geologia, la flora, la fauna i la meteorologia, que per cert semblava que anava a acompanyar-nos amb el cel ennuvolat i potser alguna tempesta.

La primera aturada era a Trailview Overlook, el punt d'inici del recorregut per baixar al fons del congost, una caminada de tot el dia si s'està en forma i es comença ben d'hora i s'acaba ben tard. Des d'allà vam tenir el primer contacte visual amb la vistosa i escarpada gola i la nostra ment va començar a lluitar per entendre allò que veia, doncs no és fàcil assumir una profunditat de mil sis-cents metres, una amplada de vint-i-nou quilòmetres i una llargada de quatre-cents quaranta-sis quilòmetres. L'únic que es pot fer és sentir-ho i gaudir-ho, doncs és impossible, per exemple, reproduir-ho en una fotografia o explicar-ho amb paraules. Per fer-nos una mica d'idea, podíem veure alhora zones assolellades, zones en ombra, zones patint la pluja de les tempestes...

Ens hi vam estar més d'una hora, tot i que la nostra sensació va ser d'estar-hi un quart, i vam fer un munt de fotografies, per finalment tornar cap a la parada de l'autobús, que estava a rebentar de gent, el que ens va obligar a fer cua i esperar-ne més d'un.

Vam baixar a Maricopa Point, vam seguir meravellant-nos amb el paisatge i vam caminar fins a Powell Point, mentre vèiem que dues grans tempestes, una a l'est i l'altra a l'oest, s'acostaven l'una a l'altra per trobar-se sobre els nostres caps, com així va acabar passant.

No vam poder agafar el primer autobús que va passar perquè érem molta gent els que volíem pujar i de cop va començar a ploure a bots i barrals. Vam fer pinya sota la marquesina de la parada i els autobusos van començar a fer viatges de forma contínua per recollir gent i evacuar-la cap al Village o el Visitor Center. Agafaven uns quants dels primers de la cua, sense deixar que hi pugés tota la gent possible i omplís el vehicle, i continuaven cap a la resta de parades, recollint gent a cadascuna d'elles.

El conductor del nostre autobús va ser molt simpàtic, va estar fent broma per la megafonia i ens va donar molta informació, suposo que forma part del protocol d'evacuació del parc, però va estar molt bé. En tot cas, nosaltres vam baixar al Grand Canyon Village i vam entrar en un gran edifici que feia funcions de botiga de records, de punt d'informació, de bar i de restaurant i allà vam prendre alguna cosa i vam fer temps a veure si passava la tempesta.

Ens vam anar informant de la previsió meteorològica i no anàvem a tenir una pausa suficient per continuar la visita, a més que pel moment seguien suspesos els serveis d'autobús per anar cap als miradors, així que, després de més de dues hores d'espera, vam comprar-nos unes capelines i vam anar cap a les motos.

Vam arribar al nostre hotel a Williams a quarts de cinc de la tarda, després d'haver-nos plogut una estona durant el camí de tornada, i amb les capelines totalment destrossades. A nosaltres ens va fer molta gràcia, però no vam veure pas riure el corb que mirava des de la branca d'un dels pins al final de l'aparcament.

Vam descansar una mica i quan vam tornar a sortir de la nostra habitació vam veure tot de cotxes curiosos a l'aparcament del Mountain Side Inn Motel.

Resulta que el carrer principal, la travessia de la Route 66, estava parcialment tallat al trànsit i servia d'exposició per tot de cotxes i pickup's antics restaurats o modificats, alguns dels quals tenien el capó obert per tal que s'admirés el motor. Era una mena de trobada o concentració i hi vam estar una estona mirant-nos-els.

Com no podia ser d'una altra manera, vam entrar a totes les botigues i exposicions sobre la Route 66 que hi havia i fins i tot van caure alguns records.

Vam entrar al Bottle+Barrel Historic Brewing Company a la cantonada amb Grand Canyon Boulevard, ens vam prendre unes cerveses artesanes i al cap d'una estona, aprofitant que havia aparegut una nova tempesta, vam demanar unes pizzes per sopar.

Quan vam sortir un altre cop al carrer, la tempesta ja havia marxat i el sol començava a pondre's, però encara vam estar a temps de veure un Arc de Sant Martí.

Estava tot el terra moll, però com que feia caloreta no importava gaire i de fet van començar a circular novament cotxes de la trobada que cridaven realment l'atenció.

La fama de Williams a més de sobrevenir per ser l'avantsala del Grand Canyon des del sud, li sobrevé per ser l'última ciutat que va ser circumval·lada per la I-40 i d'aquí que les referències a la Route 66 siguin constants.

Els neons de les botigues i dels restaurants són espectaculars, com els que hi ha a Cruisers Cafe & Gift Shop, un local amb una gran terrassa i un cotxe en alt, molt americà, amb decoració molt autèntica, molt animat sempre que hi vam passar per davant, amb música en viu molts dies. Està especialitzat en fumats i barbacoes i a més té annexa una gran botiga de records.

Vam entrar en aquesta i en alguna altra botiga de souvenirs sobre la Route 66, vam fixar-nos en detalls curiosos i en algun cotxe dels de la trobada i vam marxar cap a l'hotel per descansar, doncs l'endemà teníem un dia força carregat.