Ens vam llevar a les cinc del matí per acabar sortint a les sis. Havíem tingut tota la nit unes quantes ampolles d'aigua i les cintes màgiques a la pica del lavabo amb un munt de gel (a la immensa majoria dels hotels en els que vam allotjar-nos als Estats Units o bé tenies nevera a l'habitació o bé hi havia màquina de gel comunitària) i esperàvem suportar la calor.

Havíem tingut molts dubtes entre passar pel Death Valley, creuar-lo transversalment o evitar-lo completament afegint uns dos-cents quilòmetres a la ruta i havíem decidit no prendre una decisió fins el dia abans. Jo vaig apretar per passar-hi, doncs em feia il·lusió, però a més de la calor, hi havia un altre argument en contra: semblava que hi havia una clàusula del contracte de lloguer de les motos que no ens permetia entrar-hi. No vam tenir gaire en compte aquest últim tema i respecte a la calor, havíem comprovat que tot allò era un desert, per tant les altres rutes no ens garantien no patir calor extrema. La decisió estava presa i vam anar a buscar la Interstate 15 per sortir de Las Vegas en direcció sud, tot i que encara dintre del terme municipal vam agafar la sortida 33 per circular per la State Highway 160 fins que una hora i mitja després vam deixar-la a l'alçada de Pahrump seguint les indicacions del primer cartell anunciant el Death Valley National Park.

Mitja hora de desert més tard i després de tornar a entrar a Califòrnia una setmana després d'haver-la deixat, érem a Death Valley Junction, ens vam dirigir a Amargosa Opera House Hotel Cafe per descansar una mica, hidratar-nos i esmorzar, però ens el vam trobar tancat i barrat (la sensació no era que fos massa d'hora, sinó que no hi havia pensament d'obrir). Vam deixar les motos al voral, vam hidratar-nos, algú va pixar, algú va fumar i crec que tots vam fer fotos.

Passaven de les vuit del matí, nosaltres encara teníem els cossos estranys per haver matinat i haver circulat amb una certa fresqueta i poca roba, la calor encara no apretava massa i el cel estava enterenyinat, posant difícil al sol molestar-nos. En aquestes circumstàncies encaraven el repte de travessar el Death Valley, un dels Parcs Nacionals més grans dels Estats Units i el lloc més baix, més sec i més calorós (de fet, té el rècord oficial de la temperatura més alta mai registrada de tot el planeta i durant el mes d'agost la màxima mitjana se situa en 45,9ºC, la mínima en 29,8ºC i la mitjana diària en 37,9ºC).

De tota manera, encara no havíem entrat al Death Valley National Park, sinó que ho vam fer uns vint-i-sis quilòmetres després de la nostra aturada a Amargosa Cafe, quan vam travessar el senyal indicatiu, com en la majoria dels parcs sense que hi hagués una guixeta per cobrar-te.

No dúiem ni tres quilòmetres quan vam tombar a l'esquerra per agafar la Furnace Creek Wash Road per anar cap al primer dels dos punts que teníem marcats al mapa del Death Valley. Vam circular en direcció a les Black Mountains i vam començar a pujar-les.

Tot i haver un aparcament una mica abans, vam pujar fins dalt de tot, on també hi ha aparcament. Érem a 1.668 m. d'altitud, a Dante's View, un mirador espectacular sobre el Death Valley.

No vam voler fer cap passejada perquè havíem d'economitzar esforços i energies i vam tornar a pujar les motos. Vam desfer el camí fins a la CA-190 i vam continuar ruta mentre descobríem que el terreny s'anava ondulant i ens presentava tonalitats sorprenents.

A peu de la carretera i a mà esquerra vam trobar l'aparcament del Zabriskie Point, vam deixar les motos i vam fer els dos-cents cinquanta metres que ens separaven d'aquest lloc místic i espectacular. Les vistes de les ondulacions de tons daurats creades per la sedimentació i l'erosió del que va ser el fons d'un petit mar o llac salat et deixen bocabadat. A més, per a un fan dels U2 com jo, ser allà on es va fer la foto de la portada del disc 'The Joshua tree' (la majoria de la gent creu que hi ha el joshua tree, però no és així), el seu millor disc, em va posar com una moto.

Ni vam recòrrer cap dels camins que t'endinsaven en aquell paisatge de pel·lícula ni ens hi vam estar més estona de l'imprescindible perquè la calor estava apretant de valent i les nostres reserves d'aigua anaven minvant més ràpid de l'esperat tot i que intentàvem racionar-les, però és que havíem comès una errada imperdonable, que va ser no fer cas a les recomanacions de la direcció del parc sobre portar quatre litres d'aigua per persona i no va ser aquesta l'única, doncs tampoc vam accedir-hi amb els dipòsits plens perquè havíem pensat omplir-los on hi havia l'Amargosa Cafe i allà no hi havíem trobar pas cap gasolinera a l'hora de la veritat.

Sabíem que hi havia una gasolinera i això, en principi, ens havia de tranquil·litzar, però a mi se'm va encendre el llum de la reserva i vulguis que no els quilòmetres se'm van començar a fer molt llargs, encara que només van ser cinc fins que a mà dreta vam trobar l'aparcament de The Oasis. Vam entrar per una mena de tunel i vam pujar amb l'ascensor fins a la recepció, on ens van indicar que només a dos quilòmetres hi havia la gasolinera.

La gasolinera va ser la més cara que vam trobar en tot el viatge i per això no vam omplir els dipòsits, sinó que vam fer la bajanada de calcular una mica el que ens faria falta fins a la propera gasolinera, com si els quatre duros que ens anàvem a estalviar signifiquessin alguna cosa en relació al cost de tot el viatge.

A Furnace Creek, on hi havia la gasolinera, també hi havia un càmping, un camp de golf (!) i el Visitor Center, on hauríem d'haver validat el nostre Park Pass. A més, en aquest Visitor Center hauríem pogut gaudir d'aire acondicionat, tornar a omplir d'aigua les nostres ampolles i veure una pel·lícula sobre el parc, però nosaltres només teníem entre cella i cella fer via i no passar massa temps allà.

Vam passar per Stovepipe Wells Village, on hi ha on menjar, on comprar alguna cosa, una altra gasolinera i Mesquite Flat Dunes, unes espectaculars dunes de sorra blanca (a Death Valley hi ha cinc llocs on veure dunes, tot i que aquestes són les més conegudes i visitades). Aquesta era una visita que teníem com a possible si anàvem molt bé de temps i no feia gaire calor, doncs passejar per les dunes és força cansat i la calor que emana de la sorra pot traspassar perfectament la sola del calçat, complicant força el passeig. A més, és al capvespre quan la llum solar incideix de la millor manera per gaudir de l'espectacle de les diferents tonalitats de la sorra, per tant vam passar-hi de llarg.

Vam sortir de Death Valley, tot i que no de Death Valley National Park, superant la Serralada Panamint per Towne Pass, a 1.509 m. d'altitud, però quan vam tornar a descendir tots aquests metres ens vam endinsar en Panamint Valley, que tot i ser força llarg (105 Km) és estret i més en el punt en el que el vam creuar (només uns 11 Km). Crec que va ser el lloc on més calor vam passar, però també un altre paisatge meravellós.

Just abans de sortir de la vall, vam deixar a mà esquerra Panamint Springs Resort i una altra gasolinera, llavors la carretera va començar a ondular-se i a guanyar alçada per superar la serralada Argus per Father Crowley Point, on hi ha un mirador en el que ens vam aturar per veure un paisatge de dolls de lava fosca i cendres volcàniques que sobtadament deixen pas a l'escletxa del Rainbow Canyon, una gorja per on acostumen a fer maniobres de vol caces militars.

Jo tenia moltíssimes ganes de veure l'autèntic joshua tree que apareix al disc dels U2 i recopilant informació abans del viatge vaig saber que no era a The Joshua Tree National Park, on jo l'hauria anat a buscar, sinó que era a l'oest del Death Valley National Park, on érem en aquell moment, que havia mort per causes naturals l'any 2000, que les seves restes estaven a terra, que hi havia un altre joshua tree jove prop seu, que no era lluny de la carretera CA-190, que hi havia una placa amb la llegenda 'Have you found what you're looking for?' i que també hi havia records que anaven deixan els fans de la banda, però no vaig descobrir on era exactament. Guiant-me per les fotografies de l'Anton Corbijn, per les penjades a la xarxa i per algunes explicacions, vaig calcular que unes deu milles més enllà del mirador ens havíem d'aturar a l'esquerra en un lloc al voral en el que s'havia de veure el rastre de la resta dels visitants i cap allà ens vam dirigir.

El que va venir a continuació va ser tota una demostració d'amor per part de la Núria i d'amistat per part del Jaume i el David, doncs es van començar a patejar el maleït desert buscant l'arbre podrit només per fer-me feliç. No el vam trobar, van insistir en continuar buscant-lo i vaig haver de ser jo qui digués que ja n'hi havia prou i que marxàvem, al cap i a la fi ja havia trobat el que havia estat buscant... Ja hi haurien altres viatges quan la posició ja estés marcada al Google Maps.

Vam continuar per la CA-190 fins que aquesta va trencar cap a l'esquerra en direcció a Olancha, llavors nosaltres vam seguir recte per la CA-136 cap a Lone Pine mentre teníem al fons Sierra Nevada i el David patia una mica per la gasolina de la seva moto, doncs a la pantalla indicava que quedava poca autonomia.

Lone Pine, malgrat haver patit un fort terratrèmol el 1872, és un poble ancorat a l'època del Far West, amb molts edificis de fusta, que viu bàsicament del turisme per aquest fet i per estar situat entre moltes destinacions turístiques de primer ordre, com Mount Whitney, Sequoia National Park, Kings Canyon National Park, Mammoth Mountain, Death Valley National Park i Yosemite National Park.

Vam dirigir-nos al Jake's Saloon, un autèntic saloon del Far West a l'estil de l'Olive Oatman Restaurant & Saloon que havíem visitat ja feia vuit dies. Estava farcit de records i bitllets d'un dolar que vam estar mirant i comentant mentre ens preníem uns refrescs i unes patates fregides de bossa, doncs no feien dinars.

Just al davant i també en un edifici de fusta hi havia el Bonanza Mexican Restaurant, on vam entrar amb l'ànim de dinar alguna cosa ràpida i tirar, però en canvi van ser molt lents a l'hora de servir-nos i el dinar es va eternitzar.

Van ser tan lents que els meus companys no van voler demanar-hi els cafès i el te i van tornar al Jake's Saloon per fer-ho mentre jo aprofitava per entrar a DC Barbershop per tal que em tallessin el cabell i m'afaitessin.

Havia baixat força la temperatura, però encara feia calor a quarts de quatre de la tarda, quan vam agafar les motos per fer els prop de cent quilòmetres que ens separaven de Bishop, la nostra destinació. Tot i la baixada de la temperatura i la proximitat de Sierra Nevada, se'ns feia estrany veure publicitat d'estacions d'esquí i articles per no passar fred quan feia una estona estàvem a l'indret més calorós del planeta.

En menys d'una hora havíem arribat a Bishop per una bona carretera, la CA-168. Vam voltar una miqueta per trobar l'hotel, que no estava indicat, però vam arribar-hi, ens vam instal·lar a la nostra habitació quàdruple i el Jaume i jo ens vam acostar al centre amb les motos per xafardejar una mica què hi havia i si estava gaire lluny.

Després, tots quatre ens vam posar els banyadors i vam anar cap a la piscina, però l'aigua estava glaçada i, tot i la calor, costava molt ficar-s'hi. A més, els nostres cossos havien matinat, havien circulat en moto amb una mica de fresqueta i poca roba, havien patit la calor de l'infern durant hores i finalment una baixada gran de la temperatura, així que no estàvem per tirar coets.

Era un motel bastant senzill, per dir-ho d'alguna manera, tot i que per altra banda disposàvem d'una habitació quàdruple àmplia si comparem amb els estàndards europeus, el que ens va permetre que, quan vam sortir a fer una passejadeta decidíssim comprar a la botiga Joseph's Bi-Rite Market que havíem localitzat el Jaume i jo alguna cosa per sopar a l'habitació, posant així fi a un altre dia força especial.