Un cop més, l'havíem encertat i Carrig House va resultar un bed & breakfast excel·lent i els Glennon un amfitrions gairebé perfectes: el Maurice tot un showman i la Shirley una boníssima cuinera, molt organitzada i molt ràpida. Per tant, és obvi que vam esmorzar la mar de bé en un menjador ple de detallets, més ben dit carregadíssim de detallets de tota mena, destacant-hi les fundes de ganxet per qualsevol estri.

I si el vent no havia parat des que havíem arribat el dia abans (el Maurice ja ens va avisar que allà sempre en bufava perquè el primer arbre que podia aturar-lo estava a Boston, Massachusetts), la pluja no el volia deixar sol a l'hora de fer-nos la guitza, així que vam haver de posar-nos els impermeables per marxar.

Havíem llegit que no calia pagar l'entrada per gaudir de les vistes dels Cliffs of Moher, doncs la pagues quan deixes el vehicle a l'enorme aparcament, però en el petit tram de menys de deu minuts des de Carrig House ja anàvem totalment xops i no calia voltar més del necessari. Hi havia moltíssima gent, però tot el que es podia veure era una petita ombra dels penya-segats, doncs la boira impedia gaudir-los correctament.

Plovia molt, a estones moltíssim i a més feia vent (ja ens havia avisat en Maurice), el que feia inútils els paraigües. De fet, érem l'enveja de molta gent perquè dúiem pantalons impermeables i no anàvem molls per sota de la cintura com el 99% de la gent que hi havia, però fos com fos, vam decidir que no calia passejar de punta a punta pels camins asfaltats que vorejen els penya-segats, tot i que semblava que la boira volia aixecar-se.

Aprofitant l'aixecament parcial de la boira i que no plovia tant (o ja ens havíem acostumat a anar regalimant aigua per totes bandes), vam pagar per pujar a O'Brien's Tower, la torre que hi ha al punt més alt dels Cliffs of Moher i que rep el nom de Sir Cornellius O'Brien, que segons una versió va fer edificar la torre el 1835 per tal que els turistes de l'època victoriana gaudissin d'unes vistes impressionants (en dies clars, lògicament) i que segons l'altra versió va formar part del pla per festejar una dona.

Vam voltar una mica més, però vam haver de refugiar-nos al Cliffs of Moher Visitor Experience, que és inmens i molt respectuós amb l'entorn, doncs està sota terra. Suposo que com que acostuma a fer mal temps ja està preparat per rebre molts visitants i l'exposició és bastant interactiva, el que la fa més entretinguda. Nosaltres vam aprofitar per fer el ximple entre l'objectiu d'una càmera i un croma.

De tornada a la carretera, vam travessar Doolin sota una intensa pluja, que ens va seguir acompanyant, molestant-nos, limitant-nos la visió, però sense fer-nos sentir insegurs sobre l'asfalt, que per gastat o en mal estat que el trobéssim, no formava dolls.

Just per sobre de Doolin hi ha The Burren, amb un marcat caràcter desolat, castigat pels vents i la pluja i dur en general, però també captivador, tot i que en realitat, malgrat que aquell no fos un dia que es notés, gaudeix d'un clima suau per la influència del corrent del golf.

Es tracta d'un altiplà calcari que es correspon aproximadament amb la baronia de Burren amb un gran interès geològic pels nombrosos fenòmens càrstics, rius soterrats, coves i abundants acumulacions d'aigua que apareixen i desapareixen als prats en menys d'una hora. S'exté des de Doolin fins la badia de Galway, amb una extensió aproximada de quaranta per vint-i-cinc quilòmetres i per tant vam tenir moltes oportunitats d'aprofitar els aparcaments i els miradors que vam anar trobant, tot i que la persistent pluja no ens va convidar a posar-nos còmodes i passejar.

La pluja no s'aturava, sinó que anava a més, vam passar just a tocar de Dunguaire Castle i les gotes no ens el van deixar veure, ni tan sols ens van deixar veure on aturar-nos, així que vam seguir fins entrar a Galway, enmig d'un trànsit molt intens.

Vam anar cap al centre i vam començar a buscar on allotjar-nos, però no véiem cap bed & breakfast, ens vam allunyar una mica del centre i vam començar a trobar-ne, però a tot arreu ens deien que estaven plens. La pluja només afluixava algun moment per tornar-s'hi a posar. Vam buscar a booking, però no trobàvem físicament el que podíem reservar a la web ni ens contestaven al telèfon. Al final, em vaig desesperar una mica i li vaig dir a la Núria que demanàvem habitació en un hotel cèntric perquè ja no podia més. Un cop instal·lats i eixuts, vam berenar un sandvitx en una granja, vam passejar pel cosmopolita centre peatonal i vam acabar prenent una pinta en un pub.