No ens vam llevar pas tard, però sí que és cert que entre esmorzar alguna cosa al bar de l'hotel i carregar les motos vam estar-nos-hi una estona i finalment vam arrencar a un quart i mig d'onze.

Volíem anar a Hondarribia per començar la nostra transpirinenca, però enlloc de fer-ho directament per l'N-121, vam sortir de Pamplona per l'N-135 i en passar per Zubiri la Guardia Civil ens va aturar i va demanar-li els papers a la Núria, mentre que a nosaltres tres ens van deixar tranquils, tot i que a l'hora de marxar la molla de la pota de cabra del David va saltar i vam haver de treure les eines allà enmig per tornar-la a lloc. En tot cas, vam poder arrencar i agafar el trencall cap al primer port del dia.

Superant rampes curtes amb desnivells superiors al 10% i corbes tancades, vam acabar coronant el Puerto de Artesiaga, on vam aturar-nos per fer unes fotos i gaudir de la vista.

Vam baixar del port per la banda nord i vam continuar en aquesta direcció per l'N-1740 fins a enllaçar amb l'N-121-B, llavors vam tombar cap a l'oest per anar a buscar l'N-121-A, que ens havia de dur a Irún i a Hondarribia.

Ens vam acostar a San Pedro Kalea, vam passejar una mica, hi ha qui va comprar algun regalet i finalment vam entrar al Bar Jáuregui, on vam menjar uns quants pintxos i vam ser molt ben servits un cop van adonar-se que érem catalans.

Malgrat que no sigui cert del tot, teòricament estàvem a la localitat costanera gipuskoana per anar a la platja i omplir una ampolla d'aigua del Cantàbric per després buidar-la al mediterrani i no pas per inflar-nos a pintxos.

El cert és que vam perdre moltíssim temps, doncs vam acabar sortint d'Hondarribia sobre les dues del migdia, però ens ho estàvem passant força bé, que és el que compte al cap i a la fi. De tota manera, no vam millorar en el següent tram en què vam anar resseguint la costa fins a Donibane Lohizune.

El primer port de la famosa route des cols que nosaltres havíem vingut a fer era el Col de Saint-Ignace, un port petitó d'uns escassos 169 metres d'alçada que és conegut bàsicament per ser el primer des de l'oest.

Vam travessar el bonic poble d'Ainhoa, que estava en festes, el que ens obligà a desviar-nos (la travessia estava tallada al trànsit) per carrers més estrets en els que molts cotxes intentaven circular i aconseguir aparcament.

Si bé ja no hi ha frontera física ni gairebé cultural (els horaris i els pintxos són els únics vestigis), sí que hi ha una frontera econòmica i per això no vam repostar fins que vam arribar a Dantxarinea, on el compta-quilómetres de la meva moto assenyalava que havíem superat una xifra bastant rodona.

Just on hi ha l'entrada cap a les coves d'Urdazubi, vam començar l'ascens al port d'Otxondo, uns 10 Km amb un pendent mitjà del 5%, que ens havia de permetre l'entrada a la navarresa Vall de Baztan.

Encara en ple descens, vam poder veure el monòlit en record dels defensors de la independència que s'alça allà on hi va haver el castell d'Amaiur, una de les últimes places que va resistir a la conquesta de Navarra per part de les tropes castellanes, i vam decidir fer-hi una visita després de tants cops com hi havíem passat per davant.

Vam voler pujar cap al monòlit, però em vaig confondre de camí i vam acabar en una pista, havent de fer mitja volta per anar als peus del turó de Gaztelu, on hi havia l'entrada a la llarga pujada cap al monòlit i el monument al resistent desconegut, tallat en pedra rogenca de la Vall de Baztan.

Vam descartar pujar fins el castell per la pujada i la forta calor que feia, per això vam aturar-nos a la font que hi havia al mig del poble per refrescar-nos una mica abans de continuar la nostra ruta per aquesta vall bressol del mil·lenari euskera, terra dels cagots, d'artesans, indians, palaus senyorials, gentilhomes, aventurers i contrabandistes, l'anomenada Suïssa navarresa alberga tresors naturals com extensos fagedes, crestes escarpades, intricats barrancs, regates cristal·lines, estacions prehistòriques i racons deliciosos.

Mentre pujava, la carretera va començar a dibuixar esses entre boscos espessos per poc a poc deixar-los sota nostre i acostar-nos al cel fins que vam arribar a Izpegiko Lepoa, conegut pels francesos com Col d'Ispeguy i pels espanyols com Puerto de Izpegi, el coll que separa les valls de Baztan i Baigorri, tot i que durant molts anys hi ha hagut qui ha volgut que separés els estats espanyol i francès.

El paisatge durant el descens cap a la vall de Baigorri, espectacular. I a més, amb bon temps i bon asfalt, què més podíem demanar? Per si de cas, no vam demanar res més i ens vam dedicar a paladejar el moment.

Saint-Etienne-de Baïgorri el vam travessar, no com la setmana santa del 2011 quan hi vam dinar,  i vam dirigir-nos a Saint-Jean-Pied-du-Port, on sí que ens vam aturar a mirar en el mapa la ruta per decidir si teníem temps per fer una visita ràpida o no. Tal i com anàvem de temps, va acabar sent que no.

Vam passar per Lekunberri i no vaig poder evitar que els meus pensaments anessin a buscar en la memòria els cromos del jugador de l'Osasuna dels anys vuitanta, però no es podia badar perquè teníem vaques i ovelles disposades a circular per la carretera en qualsevol moment.

'La petita creu de ferro' és el nom que tindria en català el coll Burdinkurutxetako Lepoa, el primer en què vam superar el miler de metres d'alçada i la frontera entre les aigües cantàbric-mediterrànies.

Res més acabar la curta baixada del port, ens vam endinsar en la immensa fageda que és la Selva d'Irati, on vam trobar un càmping en el que vam aturar-nos per valorar si quedar-nos a dormir, però a més que encara era una mica d'hora, tot i que estàvem a les dates que érem i no valia badar, no hi havia ni bar i nosaltres no dúiem res per beure i per menjar ens faltava pa per acompanyar l'embotit i el formatge, és a dir que vam haver de continuar.

Així doncs, vam seguir pujant fins assolir el Col Héguichouria, tot i que nosaltres ens vam acabar fent la foto amb el cartell que assenyalava el complex turístic Chalets d'Iraty.

Eren ja les set de la tarda i havíem de buscar on dormir, vam demanar per allotjar-nos en un parell d'hotels i en un càmping en els que ens van dir que estava tot ple. A tres quarts de vuit arribàvem al Calamity Jane Saloon, un bar-restaurant amb possibilitat de càmping en el que vam poder-nos allotjar per cinc euros per cap.

Mentre decidíem on acampàvem, vam saludar-nos amb un grup de motards francesos que estaven preparant una barbacoa i un cop vam tenir el lloc, vam compaginar la instal·lació de les tendes amb l'hidratació a base de cervesa fresqueta, que ens entrava perfectament després d'un dia de calor.

Per sopa, el servei no semblava que anés a ser gaire ràpid ni eficient, però sí que ho va ser. Vam demanar-nos unes patates fregides per compartir i ens van posar tot un bugader ple i les pizzes ens van saber d'allò més bé.

El dia ja no va donar per gaire més, doncs vam fer una mica de sobretaula i el cansament aconsellava anar-se'n a dormir, malgrat que teníem els nostres dubtes de poder-ho fer per la minifesta que tenien els vint-i-escaig motards francesos, tot i que finalment no ens van molestar pas.