No vam matinar, però tampoc no ens vam llevar tard. Sense pausa, però sense pressa vam dutxar-nos, ens vam vestir, vam recollir-ho tot i vam carregar les motos, per acabar sortint a les deu en punt del matí.

En passar per Atharratze-Sorholüze, vam aparcar les motos a la Place Centrale per buscar una boulangerie on comprar el nostre esmorzar i en vam trobar una amb molt d'èxit, el que ens obligà a fer una mica de cua i ens va permetre que la meitat de nosaltres anés a un Petit Casino Intermarché a comprar el beure, un parell d'ampolles d'aigua i un parell de baguettes.

Passat Arette ens vam trobar una carretera tallada perquè hi havia una trobada de motos, el que habitualment hauria estat una bona notícia, però ens demanaven una quantitat important a mode d'inscripció i vam decidir donar la volta i buscar una ruta alternativa per una carretera que semblava més un camí rural asfaltat que no pas una carretera.

Vam acabar sortint a la D341, que no deixa de ser una pista forestal asfaltada, i coronant el curt però intens (el grau d'inclinació mitjà és del 5%) Col de Lié amb una alçada de 600 m.

Tot seguit, des de la vall de Luordios, vam ascendir els 4,5 Km del Col d'Ichère, aquest cop per superar un pas entre muntanyes situat a 674 m.

Vam trigar una mica més per arribar a la separació de la vall d'Ossau de la vall d'Aspe, el Col de Marie Blanque, un port amb molta fama, que no ve donada pel curiós del seu nom (el seu origen sembla provenir de la pàlida Marie Asserquet, veïna de la vall d'Aspe, que també va batejar els voltors de plomes blanques que hi viuen), sinó per ser un port clàssic en el recorregut del Tour de France, tot i que es recorre en sentit contrari al què nosaltres vam seguir, amb rampes que arriben fins el 16% en alguns punts.

Estàvem entrant a la zona dels ports més coneguts i es notava, doncs el paisatge anava canviant i els cims eren més alts i amb menys vegetació, la conducció es feia més distreta o si més no els trams distrets o divertits eren més llargs i nosaltres estàvem gaudint d'allò més.

Al Col d'Aubisque hi vam trobar tot de cavalls passejant tranquil·lament entremig de la gent i els vehicles, ens vam fer les fotos de rigor i vam demanar-nos alguna cosa per beure per acompanyar l'embotit i el formatge que havíem comprat a Hondarribia i el pa d'aquell mateix matí. Mentre dinàvem, vaig haver d'aixecar-me per discutir-me un parell de cops amb un cavall que volia menjar-se la bossa que duia lligada la Núria a la seva moto i que no volia entrar en raó, fins al punt que em va acabar mossegant la panxa!

Tot i trobar-nos gent contínuament, tampoc no va ser aclaparador i no va afectar gens la nostra conducció, doncs quan vam trobar autocaravanes (el pitjor que et podies trobar), les vam poder avançar ràpidament.

El Col du Soulor és l'avantsala del Col d'Aubisque a les etapes del Tour de France que per allí transcorren, doncs transita en sentit contrari al nostre i entre ambdós ports hi ha el Cirque du Litor (anteriorment i de vegades encara anomenat el Cercle de la Mort per la gran quantitat d'allaus durant l'hivern).

La baixada va ser una de les estones més divertides de tota la ruta, amb un fort pendent i corbes tancades en direcció a Argelès de Gasóst, on vam tornar a agafar direcció sud cap a Luz-Saint Sauveur.

A Luz-Saint Sauveur vam agafar el trencall cap al Col du Tourmalet, superant l'estació d'esquí Superbarèges, però abans de coronar-lo vam aturar-nos per reagrupar-nos i gaudir de les vistes.

Vam coronar el Col du Tourmalet, passant per davant de la figura del ciclista Octave Lapize, però com que no hi havia lloc per aturar-se, vam aparcar una mica més endavant, on un bitxo va picar repetidament l'esquena del David.

Vam baixar per la banda est, on hi ha l'estació d'esquí de La Mongie i per on acostuma a pujar el Tour de France, xalant com animals amb les traçades i amb el paisatge, que ens va obligar a aturar-nos un cop més per mirar-lo amb deteniment.

Passat Saint-Marie-de-Campan i camí d'Àrreu, vam coronar el Col d'Aspin, que amb els seus 1.490 metres separa la vall de Campan de la vall d'Aura al departament francès dels Alts Pirineus, a la regió de Migdia-Pirineus.

La baixada cap a Àrreu, com no podia ser d'una altra manera, va ser força divertida i amb un paisatge espectacular, carregant-nos de raons per tornar als Pirineus molts altres cops.

El Col d'Azet, també conegut com Val Louron-Azet per la seva proximitat a l'estació d'esquí Val-Louron, s'enfila fins a una alçada de 1.580 m i en ell vam coincidir amb bastants cicloturistes.

A l'hora de baixar, vam tenir els nostres problemes per passar entre les vaques que invadien la calçada, però vam aconseguir fer-ho sense que ens envestissin (entre elles sí que ho varen fer). A Genòs vam tornar a aturar-nos per fer una consulta al mapa i començar a calcular on ens podríem aturar per passar la nit.

Després de passar a tocar el Lac de Génos-Loudenvielle, vam encarar els 1.569 m del  Col de Peyresourde, l'últim del dia, doncs havíem decidit buscar on dormir a Bagnères-de-Luchon, localitat fortament relacionada amb el RCD Espanyol pels stages de pretemporada que va fer durant alguns anys del segle XX.

Un cop a Bagnères-de-Luchon, vam començar a preguntar a tots els hotels i només vam trobar una habitació doble, però en un dels hotels ens van ajudar a reservar en un càmping proper, tot i que crec que ens vam equivocar en acampar en el Camping Pradelongue. Per sopar, vam tornar a Bagnères i vam seure a la terrassa de La Bodéga, on vam menjar prou bé, tot i que ens van servir una mica lents perquè estava molt ple.