Ràpids, el que es diu ràpids, tampoc no ho vam ser l'últim dia de ruta a l'hora de llevar-nos i preparar-nos per enfrontar-nos als ports dels Pirineus, però és que a més ens vam trobar que quan el David (sempre servicial) va anar a buscar croissants per esmorzar, ja s'havien acabat i això que just havien obert.

Lògicament, el que vam fer un cop vam arrencar, va ser anar a buscar un lloc on poder esmorzar una mica i així tenir forces suficients per la jornada de moto que teníem per endavant.

Finalment, cap allà dos quarts d'onze del matí sortíem de Bagnères-de-Luchon i encaràvem la carretera D-618A, que poc a poc va començar a arrissar-se i a enfilar-se cap al cel.

En arribar a Eth Portilhon, vam trobar-nos uns guàrdies civils que ens van mirar una mica malament, però d'aquí no va passar la cosa, potser perquè no van veure que dúiem les samarretes dels Motards Independentistes...

La baixada del port, ja dins de la Vall d'Aran, va ser més divertida que no pas la pujada i ens va dur cap a Vielha, on vam deixar l'N-230 per agafar la C-28.

Els 2.072 metres del Port de La Bonaigua, no només separen la Vall d'Aran del Pallars Sobirà, sinó que també són el punt en què les conques fluvials passen de ser atlàntiques a ser mediterrànies.

La baixada del port també va ser de les divertides, amb una bona tanda de paelles enllaçades, passant per davant de l'estació d'esquí de Bonaigua 1900 i saludant-nos amb unes quantes motos amb les que vam coincidir.

El Port de Cantó, Coll del Cantó, Coll de la Pedra del Cantó o simplement El Cantó és una collada al límit entre els termes municipals de Soriguera a la comarca del Pallars Sobirà i de Montferrer i Castellbó a l'Alt Urgell.

Del Pallars Sobirà vam saltar a La Cerdanya per l'N-260, passant per Adrall, La Seu d'Urgell, Bellver de Cerdanya i Puigcerdà, on vam tombar cap el sud però sense deixar l'N-260.

Eren pràcticament les tres de la tarda quan vam arribar a la Collada de Toses, el port que ha acabat nom al mític tram de la carretera N-260 entre el trencall cap a l'E-9 i Ribes de Freser.

Vam decidir fer una aturada una mica més llarga i així dinar, doncs ja era prou tard. Per tant, ens vam demanar unes begudes al bar i vam instal·lar-nos en una de les taules de la terrassa.

Vam estar comentant que acabaríem arribant molt tard a casa, doncs a més del tram que ens quedava, a la costa i a la tornada a Sitges també per la costa suposàvem que trobaríem molt trànsit. I com que la Núria i jo treballàvem l'endemà, vam decidir donar per acabat el nostre intent de transpirinenca, convertir-lo en un simple tomb pels Pirineus i separar-nos del David i el Miguel Ángel.

Tot i que ja no era l'objectiu, encara vam superar un port més, el Coll de La Creueta, però aquest cop no ens hi vam aturar i les fotos que vam fer van ser en marxa.

Això sí, els nostres magnífics companys de viatge sí que van completar la seva transpirinenca, arribant a la costa mediterrània i llençant-hi l'aigua capturada a Hondarribia.