La Núria no va voler anar a Arguis i jo vaig quedar a Jorba amb el Pegaso, el Forni i el Bokerón, així que vaig sortir tot sol de Sitges, vaig anar a buscar la C-15 sota un cel ben tapadot i, com que tampoc no anava sobrat de temps, l'A-2 enlloc  de l'habitual N-II antiga, on em vaig trobar amb el Forni .

A l'estació BonArea vam repostar gasolina i vam entrar al restaurant per esmorzar, però jo a més volia comprar menjar i beure al supermercat. Per això, vaig intentar coordinar-me amb la resta, aportant allò que faltés, però la resposta va ser que no feia falta res, així que vaig acabar comprant una mica el que vaig voler.

En tot cas, vam acabar sortint a dos quarts i mig d'onze del matí amb els dipòsits, els estòmacs i els rebosts dels nostres equipatges ben plens.

Vam tornar a agafar l'A-2 en direcció Lleida, però a l'alçada de Cervera ens vam desviar, passant per Montcortés de Segarra, L'Aranyó, Ossó de Sió, Agramunt, Montgai i La Sentiu de Sió, en un camí cap a Balaguer diferent del nostre habitual per La Fuliola.

Just a l'entrada d'Alfarràs, el Bokerón es va posar al capdavant del grup i es va aturar a un costat, fent que la resta també ens aturéssim i ens preguntéssim què passava. La sorpresa va ser descobrir que el gran problema era la dependència nicotínica, solucionada ràpidament amb la ingestió de la dosi correcta.

I si ells em van ensenyar com anar cap a Balaguer per Agramunt, jo els vaig ensenyar com enllaçar l'N-123 amb l'A-138 per La Puebla de Castro, coronant l'Alto de San Roque, passant per davant de la presa d'El Grado i sense haver d'arribar a Barbastro.

La ràpida A-138 ens va portar per Abizanda, Ligüerre de Cinca i Aínsa, on vam agafar l'N-260 en direcció nordoest per aturar-nos en una gasolinera a l'alçada de Boltanya.

Enlloc de seguir per l'N-260, vam agafar l'A-1604, que ens va fer passar pel Puerto del Serrablo a 1.291 metres. L'asfalt no estava en les millors condicions, però ens ho estàvem passant bé i el sol lluïa esplèndid.

Vam acabar sortint a l'E-7, encarant cap al sud la pujada al Puerto de Monrepós, després van venir un tunel bastant llarg i la sortida on s'indicava la situació del poble d'Arguis.

Per un moment, va semblar que no volguéssim arribar, doncs ens vam aturar a la mateixa rotonda de la sortida per consultar no sé què, però això és el que sempre passa, que el que va liderant un grup ha de fer-ne alguna per tal que se'l pugui criticar. Fos com fos, el cas és que ja hi érem i que havíem gaudit de la ruta.

Vam buscar un lloc a tocar del pantà per plantar les tendes, vam prendre les primeres cerveses de la tarda mentre ens instal·làvem, vam canviar-nos de roba i vam picar alguna cosa mentre anàvem saludant a uns i altres, entre ells el Jordi, que sempre ha de ser dels primers a tot arreu.

Ens vam acostar cap a la zona de la foguera, que era bastant esquifida a aquella hora, i vam anar saludant encara més amics i coneguts, ara ja amb el sol més baix, el que feia que la temperatura anés sent cada cop més freda.

Com és lògic, a aquella hora, sobre les quatre de la tarda, just abans que es fes fosc, no paraven d'arribar motos, tant en grup com en solitari i entre elles ens va sorprendre molt una moto amb sidecar amb pneumàtics off-road i estètica Mad Max, tot i que a mi cap em va agradar tant com la meva Vulcan 2000.

Vam tornar cap a la zona de les tendes tant per rebre en Kaisser, com per tornar-nos a abastir de cerveses de les que havíem dut a les nostres motos i allà ens hi vam estar una bona estona fent-la petar.

Quan vam tornar prop de la foguera, ja dúiem tota la infraestructura necessària per començar a omplir-nos l'estòmac d'alguna cosa més que cervesa.

El gran èxit dels Motrix consisteix en un parell de barbacoes handmade de sobretaula i l'espectacular (i també handmade) pala llarga plegable per recollir brases sense cremar-se. Tot això més l'abundància de queviures i la simpatia pròpia de cadascú va assegurar un incomptable nombre de visites a la taula ja fos per saludar, riure o xerrar com per demanar la pala, cuinar en una de les barbacoes, convidar a alguna cosa (els pocs) o menjar i/o beure de franc (alguns).

El sopar en aquestes condicions va ser llarg, el vam començar a les set de la tarda i l'acabàvem passades més de dues hores. Després vam continuar més o menys igual, tot i que vam acabar desplaçant-nos una estona al bar, on s'estava més calentó.

Sobre les quatre de la matinada vam anar cap a les tendes per dormir, el fred va ser intens, però anant ben equipat no va haver cap problema, només a l'hora d'anar a pixar, com a les deu del matí, en que vaig descobrir un paisatge totalment blanc que convidava a ficar-se una bona estona més dins del sac.

No va ser fins que els raigs del sol van arribar a la zona de la fondalada on teníem les tendes que vam decidir començar a recollir i preparar-nos per marxar.

Per la tornada vam decidir tirar una mica pel dret, baixant cap a Osca i llavors agafant el camí habitual, però quan estàvem a Barbastro repostant vaig rebre una trucada de la Carme explicant-me que el Pere estava a l'hospital i la resta del viatge només va ser trasllat, no pas ruta, tot i que no em va fer oblidar una sortida divertida en molt bona companyia.