El divendres a les deu del matí (sí, a les deu, oi que és estrany que anéssim tant d'hora tenint tot el dia per endavant?), sortíem de Sitges en direcció a Navarra.

Com és lògic, sortint a aquesta hora, anàvem sense esmorzar, així que ens vam aturar a la gran àrea de servei Bonarea de Jorba, on vam repostar i on vam esmorzar, tot i que no ho vam poder fer al restaurant de buffet, doncs els divendres no obren fins a l'hora del dinar.

La següent tirada ens va dur fins a Monzón, més concretament al Bar Restaurante Acapulco, on ens vam prendre alguna cosa i vam aprofitar per parlar amb el Jaume, que a l'últim moment s'havia hagut de despenjar de la sortida perquè sa mare no estava bé.

Amb les dues aturades pràcticament ens vam menjar el temps que havíem guanyat sortint a una hora decent, però ens era una mica igual perquè teníem tot el dia i el temps convidava a fer ruta i això és el que vam fer, passant per Ayerbe, Murillo de Gállego, amb els Mallos de Riglos al fons, el pont metàl·lic sobre l'Embalse de La Peña i el Puerto de Santa Bárbara, amb les seves meravelloses vistes.

A Puente La Reina, com tants altres cops, vam aturar-nos per repostar, vam comentar què fer sobre menjar alguna cosa i vam decidir tirar una mica més.

Tot i que una de les opcions era aturar-nos a menjar alguna cosa al Restaurante Latorre de Liédena, vam preferir seguir ruta fins al Bar Edelweis d'Egüés, en el que ja havíem parat algun altre cop.

Ja a Pamplona, vam fer tota la circumvalació per la PA-30, però abans de deixar enrera la capital navarresa vam fer una aturada a la botiga d'esports Decathlon per tal que la Núria es comprés uns sotoguants.

Mentre esperava, vaig veure passar un grup de motos que em va semblar que eren Vulcan i abans d'arribar a Irurtzun vaig poder comprovar que es tractava d'alguna moto navarresa acompanyant motos d'altres comunitats, però com que circulaven a un ritme molt lent (també hi anava amb ells algun cotxe), els vam avançar a la pujada del Puerto de Zuarrarrate, doncs pel poquet que quedava preferíem acabar d'arribar al nostre ritme.

El cert és que la localitat d'Astitz, pertanyent al municipi de Larraun i a la comarca Norte de Aralar, més que un nucli urbà són quatre cases (a Google Maps es veuen quinze edificis) amb trenta-cinc habitants (persones).

Ens vam instal·lar a l'alberg, ens vam posar còmodes i vam anar a l'edifici del davant, anunciat com a jatetxea, on vam prendre unes cerveses, vam picar formatge d'Idiazábal i vam xerrar i riure força.

Ens van voler demostrar que estàvem en una autèntica jatetxea ('casa de menjars', és a dir restaurant) i la millor manera de fer-ho era donar-nos de sopar.

Vam deixar la sidra del sopar enrera, vam posar música i ens vam passar a begudes de més alta graduació, alhora que ballàvem, xerràvem i, per sobre de tot, réiem sense parar.

Poc a poc, la gent va anar retirant-se cap a l'alberg per dormir, entre ells la Núria, però uns quants irreductibles vam quedar fins i tot un cop ens van tancar el bar. Per allargar la nit fins a altes hores de la matinada vam haver de fer ús del txoko del sòtan de l'alberg.

El matí va ser dur, però vam ser capaços de llevar-nos, dutxar-nos, vestir-nos i esmorzar, del que ja no vam ser capaços va ser de sortir de ruta alhora que la resta.

No vam patir gaire i ens ho vam prendre amb filosofia, doncs la ruta ens havia de dur a les coves de Mendukilo, a menys de dos quilòmetres. De tota manera, una ànima caritativa ens va esperar a tots els endarrerits i ens va acompanyar.

Les coves no les podíem visitar perquè estaven tancades, així que vam dedicar el temps bé a passejar per la muntanya, bé a llegir la informació exposada a l'edifici del centre d'interpretació i guixetes. En tot cas, tampoc no ens hi vam estar massa estona, doncs poc després de les dotze ja érem sobre les motos en direcció a la propera serra d'Aralar.

La nostra destinació era el santuari de San Miguel de Aralar, on ja hi havíem estat uns quants cops, però durant la pujada vam començar a veure neu a banda i banda fins a trobar-nos-ho tot excepte la calçada completament nevat, molt diferent a com l'havia trobat només quatre mesos abans, durant la celebració de la Navarider.

Un cop dalt, ens vam repartir entre el bar, molt concorregut tant pels components de la ruta com pels excursionistes que hi havia, i el mil·lenari santuari.

Vam aprofitar l'impressionantment panoràmic escenari natural que es gaudeix des del cim del pic Artxueta com a fons per a una foto de grup abans de tornar a agafar les motos.

Vam baixar per l'N-7510, la mateixa carretera per la que havíem pujat, doncs l'alternativa era la pista encimentada per on havíem pujat durant la Navarider o per la que havíem baixat en alguna altra ruta amb el VOCS Navarra i va ser tot un encert perquè sabent el que ens anàvem a trobar, vam gaudir força de les vistes totes nevades, amb l'únic entrebanc de coincidir amb uns quants automòbils.

De tota manera, com aquell qui diu, només vam baixar la muntanya, doncs ens vam dirigir cap a la Kantina del Plazaola, un bar instal·lat a l'antiga estació de tren de Lekunberri, on vam prendre uns zuritos i uns pintxos.

Els pintxos van entrar la mar de bé, però vam sortir del bar per anar directament cap a l'alberg i seure a taula per dinar, un dinar que, com el sopar del dia abans, sense pretensions de res estava la mar de bo.

La tarda la vam aprofitar per descansar una mica a base de migdiada reparadora, de tal forma que ens vam llevar per vestir-nos i pujar al taxi de set places que ens havia de dur fins a la sidreria.

A Juanluzenea Sagardotegia el concepte de sidreria era el mateix que a la Zelaia o a la Larre-Gain, tot i que en aquesta no eren pas productors de sidra i les kupelas eren només estètiques, però les taules seguien sent llargues i el menú era l'habitual. A mi em va agradar força, tot i que sent un grup tan gran potser és millor (encara que més cansat) sopar dempeus.

Seguint el mateix mètode que a l'anada, el taxi de set places per torns, vam tornar d'Oderitz cap a Astitz, on vam muntar-nos la nostra festa, igual que la nit anterior. Riures, beures, cigarretes electròniques d'amagat, balls...

Sense saber ben bé com va acabar passant, un cop més vaig ser dels últims en anar a dormir, passant aquesta nit també pel txoko que hi havia a la part baixa de l'alberg, on podíem posar música, menjar i beure.

El matí es va llevar plujós, el que encara ens va fer venir més mandra (com si no en tinguéssim ja suficient!), però poquet a poquet vam anar despertant-nos, dutxant-nos, arreglant-nos, esmorzant, recollint i carregant les motos.

Vam pensar que fer el port amb el terra tan moll no era gaire aconsellable, així que vam tirar en direcció nord cap a Lekunberri, on vam agafar l'autovia en direcció a Pamplona, tot i que a Irurtzun hauríem de sortir a l'N-240-A perquè l'autovia es convertia en autopista.

A Berriozar, a tocar de Pamplona i quan ja havia deixat pràcticament de ploure, ens va aturar la Guàrdia Civil, em van demanar els papers, els van comprovar i ens van deixar continuar. Una comprovació que hauria d'haver durat res i menys, però amb els impermeables (manyoples incloses) posats i amb tot l'equipatge a resguard de l'aigua es va complicar una mica.

El camí de tornada, tot i ser molt conegut, el vam gaudir força, doncs a la bellesa del paisatge calia sumar-li el traçat mototurístic, que ens va portar fins a l'Hostal-Restaurante Los Mallos a Murillo de Gàllego, on vam decidir fer una aturada una mica llarga, aprofitant per menjar i beure alguna cosa.

El cel va continuar amenaçador durant la resta del viatge, però vam tenir sort i no ens va ploure, només algunes gotes. Una altra cosa és el fred, que sí que ens en va fer, tot i que totalment suportable i normal per a aquesta època de l'any, així que el balanç del cap de setmana no va poder ser més positiu, el que ens va deixar amb ganes de repetir l'any següent.