Un cop llevats, dutxats i vestits, vam anar a la boulangerie Saint Nicolas a comprar-nos l'esmorzar i d'allà cap a la placeta que hi havia a la confluència de Rue de la Fourche i Rue Sardinerie, on hi havia uns quants locals que ens havíem mirat el vespre anterior per sopar-hi tant per la bona fila que feien com per la placeta i l'ambient. De tota manera, si no havíem pogut sopar, tampoc no vam trobar on seure i esmorzar, però allà al costat, a la Place de la Solette, vam poder seure en uns bancs. A més, vam aprofitar per entrar al pàrquing on hi havia el side per recollir alguna cosa.

Amb les panxes plenes, ens vam dirigir un altre cop al nucli antic de l'altra banda del canal, on ens va sorprendre que molts dels carrers eren porxats, prova de la molta activitat comercial que hi havia (els venedors es protegien de la pluja i del vent oferint la seva mercaderia sota els porxos després d'haver pagat la taxa corresponent), i que estava farcit de palauets i cases senyorials.

Ens vam acostar a Les Halles, el mercat del centre de la ciutat, al davant del qual hi havia tot de paradetes que omplien la plaça sencera. Sota la teulada de l'edifici del segle XIX, les parades són majoritàriament de formatge i d'ostres d'Oléron. És bastant atracció turística, però vam veure com hi compraven els vilatans, com també eren molts vilatans els que es demanaven unes ostres llestes per menjar i una copa de vi per assaborir allà mateix. A nosaltres a aquella hora del matí no ens va venir de gust menjar-nos unes ostres i només vam xafardejar.

Vam fer una volta per la zona més comercial, la Merlès i la Núria es van estar emprovant roba i fins i tot es van comprar alguna cosa i tot passejant vam tornar a aparèixer al Cours des Dames, on una font ens va ajudar a suportar la calor.

Allà al costat teníem una barca al mig del passeig que feia de restaurant i que a la Núria li havia fet gràcia el dia anterior quan el va veure. Vam mirar l'oferta cuilinària i els preus i vam decidir dinar-hi, però abans ens vam acostar a O'Délices de Véro, un local on venien menjar per emportar, on vam comprar una ració de pasta per a la Merlès.

De tornada a Le P'tit Bleu, la barca-restaurant, ens vam demanar unes sardines a la planxa, uns calamars i unes gambes que ens van confirmar que havíem escollit bé i no només per l'emplaçament.

Vam tornar cap a l'hotel, passant a tocar de l'Église Saint-Sauveur, una església d'estil Louis XIII, reconstruida a finals del segle XVII sobre una església primitiva del segle XII, i un cop a l'habitació ens vam posar els banyadors i vam anar a la piscina.

Després del bany, jo em vaig acostar a una bugaderia propera que havíem vist durant els passejos per posar una rentadora, no pas de roba, sinó de bolquers, doncs la Merlès n'embrutava uns quants cada dia. Quan ja estava acabant d'eixugar la roba, van aparèixer les dues dones que em venien a buscar i amb elles vaig entrar a La Guignette, una espècie de taverna destartalada en la que servien per gots o ampolles una beguda, la guignette, que podia ser de diferents colors. Més tard, consultant per internet, vam saber que es tractava d'un aperitiu a base de vi i de fruita.

Amb la bugada ja enllestida i la roba neta a l'habitació de l'hotel, vam tornar a sortir a passejar i al Quai Duperré vam seure a la terrassa de Les Enfants du Rock, un local farcit de fotos i referències als grups de rock més famosos.

Com que ja teníem bastant vista tota aquella zona del port vell, ens vam dirigir cap al Quai du Gabut, on hi havia tot de restaurants, un a tocar de l'altre. Nosaltres ens vam decidir per un del tipus informal, el Kadoura, on vam sopar la mar de bé, acompanyant el menjar amb unes cerveses de blat La Bête Blanche.

Tot aquell districte es veia bastant nou, exteriorment era de fusta i de colors diferents i llampants i suposo que intentava recordar les antigues cases dels pescadors. Realment, curiós i agradable.

Al final del moll i a tocar de la bocana del port custodiada per les dues torres, vam trobar una sorpresa amagada, La Belle du Gabut, un autèntic centre cultural d’esdeveniments, popular, gratuït, de gran diversitat artística, lloc de reunions intergeneracionals, escenari obert a totes les tendències artístiques, espai participatiu de la vida local i cruïlla d’animacions que a nosaltres ens va semblar interessant, però no vam poder gaudir-lo plenament per la barrera idiomàtica, així que només vam prendre'ns una cervesa en calma, que feia molta calor i no volíem deshidratar-nos.

Ja enfilant el camí de tornada cap a l'hotel, vam poder gaudir de la vista de tres de les quatre torres més famoses de La Rochelle, la Tour de Saint-Nicolas i la Tour de la Chaine que tanquen el port i al fons la Tour de la Lanterne, que en el passat a més de la funció de far havia realitzat la de presó.

Malgrat que ja era tard, vam aprofitar que havia baixat una miqueta la temperatura (seguia sent alta, però) i vam deixar que la Merlès jugués una estona al parc infantil de davant de l'hotel. Hi havia passarel·les, passadissos, cordes... i ella va jugar tota sola, amb nosaltres i fins i tot amb alguna altra criatura. També es va acostar al carrussel, però el que la va enlluernar totalment va ser la font d'aigua nebulitzada que brollava del terra.

La veritat és que tots tres, no només la Merlès, que és la que va protestar, ens hi hauríem estat una bona estona més, però era tard i havíem d'anar a dormir, que l'endemà teníem ruta.