Vam sortir de La Rochelle i ens vam dirigir per carreteres secundàries cap a Nantes, alentint molt la nostra marxa l'elecció de ruta, però vam acabar arribant-hi i dirigint-nos cap al centre, on vam aparcar el side.

Ens vam acostar a la catedral, tal i com havíem fet el 2007, i també en aquesta ocasió vam decidir no entar-hi per manca de temps. A més, la Merlès havia de menjar ja i vam decidir anar a buscar un lloc on seure, prendre alguna cosa i servir-li el dinar. Vam agafar la Rue de Verdun i ja vam poder admirar algunes de les construccions que vam anar veient.

A la confluència d'aquest animat i comercial carrer amb la Rue du Château i la Rue de la Marne hi ha una plaça de forma triangular, la Place du Pilori, on vam aprofitar la terrassa del Bar-Brasserie Le Pilori per descansar, hidratar-nos i donar de dinar a la nena.

Tota aquella zona era molt comercial, vam passar per davant d'unes Galeries Lafayette instal·lades a l'antic edifici dels grans magatzems Decré que el 1931 es va convertir en la botiga més gran d'Europa, i vam veure un C&A en l'antic edifici del Marché de Feltre.

En la nostra visita llampec a la capital del Departament del Loira Atlàntic, ens vam deixar portar per la guia turística que dúiem, que ens va indicar que ens dirigíssim a la Place Royale, una plaça concebuda a finals del segle XVII per l'arquitecte nantenc Mathurin Crucy i que necessità de la destrucció de les muralles medievals per a la seva construcció. Acollí una font monumental gairebé un segle més tard i des dels seus inicis va tenir un marcat caràcter comercial que amb el pas del temps ha quedat en vocació, potser perquè durant uns anys va concedir molt del seu espai al trànsit rodat com a rotonda.

Ens van sorprendre les set-centes escultures que ens hi vam trobar. Es tractava del projecte Reconstituer de l'artista de Le Mans Stéphane Vigny, una al·legoria visual de la reconstrucció en un escenari, la Place Royale, que va ser reconstruida després de quedar molt malmesa durant la segona guerra mundial. Quina és la diferència entre la reconstrucció i la còpia? Aquesta és la pregunta que ens plantejava i ho feia amb una col·lecció d'escultures 'prefabricades' fetes de pedra reconstituïda, com els típics nans dels jardins. A més, al costat de rèpliques de David, Venus de Milo de Michelangelo o La Victòria Alada de Samotràcia, reproduccions de déus, al·legories de les estacions i escenes de la pintura clàssica, hi havia facsímils de columnes, pedestals, gerros, animals, tot en un laberíntic arranjament que convidava els visitants a perdre's (nosaltres ho vam fer) en aquest museu de falsificacions.

En aquell moment, no ho sabíem, pero la instal·lació formava part del projecte Le Voyage à Nantes, un catàleg de sorpreses d'art contemporani que aterra durant l'estiu a Nantes, dirigit pel director artístic i agitador urbà Jean Blaise, i que n'incorpora alguna de forma permanent, engrandint poc a poc la colecció d'art urbà. De la possibilitat de ser part d'una d'aquestes instal·lacions no se salven espais, monuments ni edificis emblemàtics, doncs l'única regla que han de complir és que sorprenguin, facin somriure i/o tinguin alguna utilitat i justament per això és normal que hom toqués, s'hi pugés, dibuixés o petonegés les escultures.

Per la Rue Crébillon ens vam endinsar en el Barri Graslin, un barri elegant ideat per Joseph Louis Graslin a finals del segle XVIII. Les botigues d'aquesta zona tenen la fama de ser cares i elegants i de fet el nom del carrer és la base etimològica del verb nantès crebillonner, que significa anar a passejar davant dels aparadors. El centre neuràlgic d'aquest barri és la Place Graslin, una plaça d'elegància burgesa en la que hi destaquen el Théâtre Graslin, l'edifici de l'òpera, i la Fontaine Graslin.

Tornant enrere, vam entrar al Passage Pommeraye, una galeria comercial de la primera meitat del segle XIX d'estil barroc, on hi destaca sota el sostre de vidre la monumental escala central en ferro, a més de tota mena de decoració en forma de columnes, làmpares, medallons amb cares de personatges famosos i fins i tot vint estàtues al·legòriques del comerç, la indústria, les belles arts, l'espectacle i les ciències.

Aquesta galeria comercial, juntament amb la Place Graslin i la Brasserie La Cigale, un restaurant Art Nouveau de finals dels segle XIX, van ser escenari de la película Lola (1961) del director Jacques Demy. Nosaltres ens vam saltar la visita al restaurant i a la galeria vam mirar-nos tots els aparadors, visitant la botiga Nature & Découvertes, on vam comprar una maleteta isotèrmica.

No volíem entretenir-nos gaire més, així que vam anar directes cap al castell, el Château des Ducs de Bretagne, on només vam entrar al pati d'armes un momentet, tal i com havíem fet el 2007. Allà ens vam tornar a sorprendre per una altra de les instal·lacions de Le Voyage à Nantes, el Payssage Glissé, un tobogan que permetia gaudir d'una forma diferent del baluard Saint-Pierre, des de la Tour des Espagnols als peus del pont llevadís. Era de franc, però l'alçada mínima no permetia que la Merlès s'hi llancés, així que vam marxar cap al sidecar i vam tornar a agafar la carretera.

La nostra destinació era Vannes, doncs era una bona base per explorar la zona dels voltants i allà havíem trobat un apartament prop del centre que s'ajustava al nostre pressupost, tot i que després de reservar vam rebre un mail en el que ens deia que els llençols i les tovalloles no estaven inclosos i que havíem de pagar 10€ de suplement, malgrat que al web de reserves posava explícitament que estaven inclosos. A més, quan vam avisar via whatsapp que no arribaríem entre les cinc i les sis, sinó que ho faríem cap a dos quarts de set (vam acabar arribant a un quart i escaig, el que molta gent gent consideraria un endarreriment normal), la resposta no va ser pas cordial. Si a això li sumem que ens va intentar escaquejar l'aparcament i que quan ens el va ensenyar no ens va agradar massa perquè la finca no tenia cap tipus de control i la porta del nostre aparcament no tancava, les primeres impressions no van ser pas les millors, malgrat que vam veure de seguida que teníem molt propera una porta medieval.

Un cop instal·lats, vam decidir donar una volteta per trobar un lloc per sopar i situar-nos una mica. L'apartament el teníem a la Rue Lt. Colonel Maury, a tres-cents metres d'un supermercat i a menys de dos-cents de la Porte Prison i a més el carrer paral·lel, la Rue de la Fontaine, conservava edificacions del segle XIV al segle XVIII i estava plena de restaurants.

Ens vam desil·lusionar una mica perquè els llocs per sopar no ens acabaven de convèncer i ens semblava que un carrer, una porta i algun edifici aïllat que havíem vist mentre buscàvem l'apartament no justificava passar-hi dues nits en l'antiga capital bretona. Vam anar a mirar-nos els locals a tocar de la porta i ens van agradar, però semblava que un anava tancar i no teníem clar què passava amb l'altre. Llavors la Núria va proposar creuar la porta, que per cert tenia dos ponts llevadissos, un per carruatges i l'altre per persones. Vam veure edificis que tampoc no ens acabaven de fer el pes, molt poca gent, les botigues tancades. Ja érem a la Place Bûlée quan vam veure edificis una mica macos, encara que seguíem sense veure ambient, però com que encara era una mica d'hora vam decidir seguir passejant.

No vam fer gaire cas de la catedral, doncs era d'aquestes amb els carrers del voltant tant estrets que realment no les veus en el seu esplendor, i vam passejar per altres carrers fins que vam aparèixer a la Place Lucien Laroche, on va semblar que hi havia una mica més de vida, tot i que seguia estant tot tancat i no hi havia bars ni restaurants.

La Place de Lucien Laroche enllaçava amb la Place des Lices, la plaça on antigament s'havien celebrat els tornejos i combats dels ducs de Bretanya i en un raconet vam veure la Crêperie La Taupiniere, on vam decidir sopar unes galetes sarraïnes. Tot sopant, vam sentir una mica de xivarri i en acabat ens vam acostar al carrer per sota del mercat per descobrir que hi havia el Restaurant Derrière que feia molt bona fila i tenia música en directe i si no hagués estat perquè no hi havia lloc, encara hi hauríem fet una copeta.

Vam seguir la passejada en sentit contrari a la direcció del nostre apartament per la Rue Saint-Vincent, ja més comercial, més turística i amb més vida, fins que vam travessar la Porte Saint-Vincent.

A l'altra banda de la muralla hi havia la Place Gambetta, aquesta sí molt animada, amb restaurants, terrasses i alguna botiga de souvenirs. A continuació, la Rue du Port, amb unes quantes edificacions juntes dignes de foto.

La Rue du Port era paral·lela al Quai Eric Tabarly, un dels molls del port esportiu del canal Marle, on hi havia embarcacions de lleure, moltes d'elles velers, tot i que antigament hi atracaven vaixells mercants i sinagots, que són canoes de vela que s'empraven per agafar ostres salvatges. I allà al moll la Merlès va xalar d'allò més aprofitant una instal·lació artístico-decorativa per la que va còrrer amunt i avall.

Vam tornar a creuar la muralla per la Porte Saint-Vincent, que data de principi del segle XVII, tot i que va haver de ser reconstruida el segle XVIII. A la part alta hi ha la figura del sant (Sant Vicenç Ferrer, malgrat méixer a València, va passar l'última part de la seva vida a Vannes i les seves despulles són a la catedral) i sota seu hi ha l'escut amb l'ermini (símbol de Bretanya) coronat amb tres torres que representen la muralla i dos llebres, un regal del rei de França a Vannes el 1532.

Per no fer el mateix recorregut que a l'anada, vam girar a Rue Porte Poterne, que com el seu nom indica, acaba a la Porte Poterne, molt més sòbria, decorada únicament amb una imatge de la mare de déu amb el nen.

Des del pont sobre el fossar, es veu l'edifici dels safareigs, que és curiós per tenir dos pisos, el més elevat amb el clàssic entramat de fusta bretó, i xemeneies, doncs es bullia aigua per fer blanca la roba.

Vam baixar a la part del fossar ara convertida en jardí, des d'on es gaudia d'una passejada agradable (o d'un lloc per còrrer, com va fer la Merlès) i d'una bona vista de la muralla, que s'ha conservat fins als nostres dies entre altres coses perquè durant el segle XVII es va vendre a particulars que la van utilitzar per construir les seves cases i el cost de recomprar-la no ha estat assumible quan s'ha plantejat derribar-la per deixar crèixer la ciutat lliurement.

Es conserva un 70% de la muralla i fins i tot hi ha una part de la muralla galorromana primigènia del segle III, però per a visitants inexperts com nosaltres el que hi destaca és la tríada de torres, la Tour du Connétable, la Tour Poudriére i la Tour Joliette. En tot cas, entre la muralla els safarejos, el port amb el seu ambient i el barri intramurs ens van convèncer que havíem escollit molt bé on establir la nostra primera base i vam anar a dormir amb un somruire a la cara.