Abans de marxar de Vannes, vam aprofitar per fer una volteta final. Vam veure que era una ciutat molt animada i amb molta vida, molta més de la que ens pensàvem. Els comerços de dintre de la muralla eren comerços pels vilatans i no pels turistes, contràriament al que acostuma a passar en aquests llocs. A més, vam entrar a la botiga Du Pareil au même i vam comprar unes peces de roba maquíssimes i divertidíssimes a la Merlès.

A uns 35 Km de Vannes ens vam aturar per visitar la Íle de Saint-Cado, un poble-illa a la ria d'Étel unit a la terra per un pont. De fet, més que una ria, es tracta d'un petit mar de més de 20 Km² en el que l'aigua salada i l'aigua dolça es barregen al ritme de les marees, el que ha originat una barrera de sediments (sorra) que l'aïllen en molts aspectes, aconseguint que se succeeixin llacunes, platges salvatges, maresmes i conques ostrícoles entremig dels molts illots que hi ha. L'aparcament estava molt ple, però vam poder deixar el sidecar perfectament

Tot i que l'illa i el pont criden molt l'atenció, hi ha un petit illot d'uns vint-i-cinc metres de diàmetre que fa que els teus ulls se'n vagin al seu damunt i et preguntis què fa una casa amb la porta i les persianes de color blau cel en aquell lloc. Es tracta de l'antiga casa del guarda dels vivers d'ostres i l'illot, que es va batejar amb el nom de Nichtargér, és accessible a peu amb la marea baixa.

El poble és un antic port de la sardina i va prendre el nom d'un eremita que hi visquè durant el segle VI que després va ser elevat a sant i per qui es va construir la capella (s. XII, tancada malgrat que havíem llegit que a l'estiu era oberta) que és Monument Històric. Enfrontat a la capella, hi ha un calvari que data de 1832 i la resta són una trentena de cases que s'organitzen en base a tres carrers i una plaça i una font votiva (s. XVIII) coronada amb una creu celta (afegida el segle XX). Nosaltres vam fer un recorregut al voltant de l'illa per un caminet que va ser  accessible amb la cadireta (amb alguna petita dificultat).

Sortint de l'Íle de Saint-Cado, teníem previst buscar un lloc per dinar i just passat l'Étel vaig veure una zona comercial en la que hi havia una boucherie amb plats preparats, una pizzerie-rostisserie, una boulangerie i l'American's Snack, un restaurant estil dinner americà en el que vam decidir demanar-nos uns entrepans i unes frites.

L’únic creuament entre la costa del Pays de Lorient i la del Pays d’Auray, el Pont-Lorois, travessa el riu Étel i connecta Belz amb Plouhinec. Completat el 1841, va ser destruït dues vegades (el 1894 i el 1944) i de fet el pont actual es va inaugurar el 13 de setembre de 1956 i deu el seu nom a Édouard Lorois, prefecte de Morbihan des de 1838 fins a 1848. La seva longitud total és de 237 m. Però nosaltres ens vam acostar a veure'l perquè teníem ganes de refrescar-nos una mica mullant-nos els peus.

Ens vam dirigir cap a Pont-Aven, poble famós a partir de finals dels segle XIX perquè s'hi va instal·lar una colònia artística que hi va imprimir nous colors i hi va impregnar un esperit bohemi. El pintor Eugène Henri Paul Gauguin es va convertir en el centre d'un grup de pintors experimentals coneguts amb el nom d'Escola de Pont-Aven que van constituir l'anomenat simbolisme. El seu estil de pintura va començar a transformar-se des del començament de l'impressionisme fins a un estil molt més personal que ha marcat la història de l'art pictòric. Molt turístic, ens va costar trobar un lloc per aparcar, però com que el sidecar no deixa de ser una moto pot aparcar de forma no legal del tot. Vam veure un munt de galeries d'art i botigues per a turistes d'un cert nivell, però una de les primeres coses que ens va cridar l'atenció va ser el lavabo adjacent al pont sobre el riu Aven.

En un stand promocional de La Bretanya vam girar una ruleta i ens va tocar una bossa amb informació turística i una bossa de patates fregides d'un productor local, després vam fer una mica de passejada per les passarel·les i ponts d'un dels circuits al voltant del riu.

De tornada a la Place Paul Gauguin, ens vam abocar a la barana sobre el riu per mirar els aneguets, embaladint-nos-en tant que a la Merlès li va caure el xumet de la boca i, tot i que jo el vaig arribar a tocar a l'aire dos cops amb la mà que no subjectava la nena, va desaparèixer endut pel corrent fluvial.

La Merlès es va trasbalsar per la pèrdua i nosaltres li vam dir que sí que l'havia perdut, però que com a compensació havia fet feliç un aneguet del riu. A partir d'aquell moment, va començar a explicar-nos alguna cosa, tot i que per aquelles dates encara no parlava i només deia quatre paraules mal comptades, així que el que explicava era inintel·ligible. Però és que no parava! I a més anava posant cares de disconformitat. I si tot això no fos prou, quan veia el riu es posava a buscar el xumet, assenyalava l'aigua i seguia explicant la seva tràgica història en la que al final no vam saber si els aneguets eren bons o dolents.

La popularitat i la importància de Pont-Aven, però, és anterior a l'època dels pintors bohemis. Per una banda, el riu és navegable des de la seva desembocadura al mar fins al poble (10 Km), el que implicava que els vaixells que arribaven al moll estaven segurs i protegits. Per altra banda, el sinuós riu que salta entre els blocs de pedra per després omplir el tranquil estuari ho fa amb la vigorositat suficient com per fer girar unes quantes rodes de molí. De fet, en l'actualitat se n'han restaurat i estan en funcionament catorze molins, a més d'unes quantes rescloses que guien l'aigua cap a ells.

La Merlès, seguia encaparrada en explicar-nos la seva malaurada història sense parar de gesticular i buscar el xumet. És que hi havia tres circumstàncies que agreujaven el problema: ella anava constantment amb el xumet a la boca en aquella època, el xumet que havia perdut era nou d'aquell dia i a la bossa que dúiem mentre passejàvem per Pont-Aven no hi havia cap xumet de recanvi.

Ens va agradar força Pont-Aven, que tenia milers de racons que pagaven la pena, i potser li hauríem d'haver dedicat més temps, però també és cert que hi havia força gent i era car. Pels amants dels dolços, a tenir en compte que hi ha unes delicades galettes de mantega amb una olor única que s'elaboren artesanalment i que fins i tot van donar nom a una pel·lícula. El cas és que ja no ens quedava més temps i vam haver de tornar a la carretera.

Disset quilòmetres més enllà de Pont-Aven, vam decidir aturar-nos, doncs havíem arribat a Concarneau. Vam entrar al poble i vam seguir les indicacions cap al port, allà vam veure unes naus militars i la ville-close, que era el nostre objectiu. Per sort, a les dues bandes de l'entrada del nucli murallat hi havia uns grans aparcaments que ens van facilitar la tasca de trobar un lloc on deixar el sidecar.

A través de dos petits ponts llevadissos vam accedir a l'interior de la ville-close per la Rue Vauban, que porta el nom de l'enginyer militar Sébastien Le Prestre de Vauban, teòricament cèlebre pel seu mètode de setge, tot i que nosaltres el tenim present per totes les edificacions defensives que porten el seu segell. De fet, les muralles de Concarneau, malgrat que originàriament són del segle XIII, deuen el seu aspecte actual a la remodelació d'en Vauban el segle XVII.

Està farcit de botigues de souvenirs i restaurants i nosaltres hi érem a la pitjor hora del dia, doncs hi havia molta gent i a més encara feia calor. Vam trobar, però, una botiga de roba que estava força bé i on la Núria es va firar unes bruses.

Les muralles disposen d'un parell de portes (la Porte aux Vins i la Porte du Passage) per accedir als molls, doncs encara avui Concarneau és el principal port tonyinaire d'Europa i el tercer de França de pesca fresca, pesca que arriba sobre les deu del vespre i que se subhasta a quarts de set del matí, horaris que no van coincidir amb la nostra visita.

Vam tornar a agafar el sidecar per dirigir-nos a Quimper, en concret a l'Appart'Hotel Terres de France, on havíem reservat un allotjament a mig camí entre un apartament, un alberg i una residència d'estudiants bastant ben situat. Un cop instal·lats, vam sortir a buscar un lloc per sopar tot passejant pel centre peatonal. A tocar del mercat, vam decidir-nos per La Taverne de Maitre Kanter per sopar la mar de bé a la seva terrassa. A més, vam poder gaudir del concert que hi havia davant del Bar des Amis i vam poder comprar llet i alguna altra cosa al Carrefour City d'allà al costat.

Va ser un dia molt ben aprofitat, excepte per l'incident dels aneguets furtadors de xumets, i estàvem cansadots, així que no vam fer ja gaire res més que anar tornant cap a l'hotel per dormir.