Teníem reserves fetes per anar amb el sidecar cap a Galícia, però cada dia hi havia més brots de la pandèmia i s'aconsellava no moure's gaire (per altra banda, es deia als estrangers que les destinacions eren segures), així que vam decidir cancel·lar-ho tot i mirar-nos una alternativa. L'alternativa va ser la furgoneta de la Montse, que ens donava independència respecte a l'allotjament (a qualsevol banda podíem dormir) i a la distància a casa (si en un moment donat volíem tornar a casa, per lluny que estéssim, podíem fer-ho ni que haguéssim de fer torns de conducció, mentre que en el sidecar el desgast físic era molt superior). A més d'aconseguir que la Montse accedís al canvi de vehicle durant uns dies, vam comptar amb la col·laboració dels meus sogres, que van portar-nos la furgoneta des de Berga i es van endur el cotxe de la Núria. Així doncs, el dia 1 d'agost vam carregar-la i vam ancorar la cadireta que normalment anava al sidecar i el dia 2 només vam haver d'agafar la nevera portàtil.

A un quart d'onze del matí vam arrencar la furgoneta, però ens vam aturar ràpidament al forn Enrich per esmorzar, doncs així no embrutàvem res a casa, però en realitat vam acabar sortint de Sitges sobre les onze del matí.

De Sitges, a Vilanova i La Geltrú, d'allà cap a Vilafranca del Penedès i a continuació Igualada, on vam agafar l'A-2, però només vam fer un tram d'una desena de quilòmetres, doncs vam sortir per dirigir-nos al supermercat BonArea de Jorba per proveir-nos de pa (no n'havíem comprat a l'hora d'esmorzar, tot i ser en un forn boníssim), més embotit i formatge, gel, llet i alguna coseta més.

Sobre les dues del migdia, vam aturar-nos a Tremp i vam mirar-nos els restaurants que hi havia a peu de la travessia, decidint-nos pel Bar Restaurant Llac Negre, on ens vam demanar unes olives per picar, espaguetis a la bolonyesa, crema de verdures, mandonguilles amb bolets (no sípies, que és el que ens havien cantat) i llonganissa a la brasa, tot els plats excepte les olives del menú i plats dels que la Merlès podia menjar perfectament, com així va acabar fent.

A tres quarts de quatre de la tarda sortíem de Tremp en direcció al nord. En principi, havíem dit d'anar cap a la Vall de Boí i durant el dia anterior i dinant havíem estat buscant per internet on es podia acampar. La primera nit no volíem complicar-nos massa i vam decidir anar cap a la Vall de la Noguera Pallaresa, on semblava que n'hi havia més.

Al límit entre el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà i a peu de la carretera N-260, ens vam aturar al Pàrquing Les Morreres i vam deixar la furgoneta en un forat entre altres furgonetes, vam agafar aigua, els banyadors i tovalloles i vam sortir a passejar.

Vam demanar com arribar al riu i ens van dir que passéssim per sota de la carretera i agaféssim la carretera antiga, que ens duria cap al Congost de Collegats en menys d'un quart d'hora.

El quart d'hora que ens havien dit era molt relatiu, doncs depenia del ritme i de la voluntat dels caminants i amb nosaltres hi anava una boicotejadora sense malícia més pendent de pals i pedres pel camí que del camí en sí. En tot cas, no ens podem queixar d'ella i ràpidament vam tenir al nostre abast visual el pas més estret del Congost de Collegats entre les serres de Peracalç i del Boumort.

Com que no havíem preparat gens el viatge, moltes de les vistes, visites i situacions anaven a ser sorpresa, com ho va ser trobar-nos una escultura rememorant la visita d'en Jacint Verdaguer.

Tot seguit, vam arribar a l'Argenteria, una particular formació rocosa vertical de la que hi brolla aigua que ha anat formant curioses formes amb les sedimentacions càlciques. Aquestes formes ondulades, cobertes de gel durant els dies freds de l'hivern, emeten un reflex platejat segons la incidència de la llum solar. A més, segons es diu, va influir en la inspiració d'Antoni Gaudí pel disseny de La Pedrera i de la façana del naixement de la Sagrada Família.

Vam mirar de baixar al riu, però era del tot impossible per allà. Llavors, va arribar un treballador d'una empresa d'esports d'aventura i es va col·locar per fer una foto, nosaltres el vam avisar que acabaven de passar uns kaiaks i ell ens va contestar que a aquella hora hi baixaven moltes embarcacions, com vam poder comprovar al cap d'un moment.

Aprofitant que teníem amb nosaltres algú que coneixia força la zona, vam preguntar-li on ens podíem acostar a la llera del riu. Ell ens va aconsellar que agaféssim el nostre vehicle i anéssim una mica més amunt, així que vam tornar enrere i vam agafar la furgoneta.

Ens vam dirigir al trencall de Baén, el vam agafar i just abans de creuar el riu pel pont ens vam aturar al voral. Des d'allà vam poder baixar fins el riu sense cap problema. La Merlès no va trigar gens a ficar-se a l'aigua, sense ni tan sols esperar-se a tenir els braçals posats. De tota manera, tal i com ens havia explicat el nostre informador, l'aigua estava molt fresca i, tot i no ser un dels punts on el flux fluvial és més fort, calia estar atent, així que és lògic quela Merlès es cansés relativament ràpid (sa mare només hi va posar els peus i ja en va tenir prou).

Un cop refrescats convenientment, vam fer el quilòmetre i escaig que ens separava de Gerri de la Sal per anar a comprar aigua, però no vam veure cap botiga i vam continuar fins a Sort deu quilòmetres més al nord.

Vam anar a comprar i com que ja eren tres quarts de vuit del vespre vam decidir seure a la terrassa del Bar Pey per prendre alguna cosa i demanar sopar per a la Merlès. Van arribar les gerres de cervesa ben gelades mentre ens miràvem la carta i finalment vam demanar patates braves, seitons, quatre croquetes i dos pinxos amb una mica de pa amb tomàquet. Lògicament, vam sopar tots tres.

Mentre la Núria demanava el compte i pagava, la Merlès i jo vam travessar la calçada de la C-13 per entrar al Parc del Riuet, un gran parc infantil al que la nena hi va accedir a través d'un tobogan mentre jo ho feia per les escales.

Vam tornar cap a l'aparcament de Les Morreres, on, per a la nostra sorpresa, érem molt poquets els que anàvem a passar la nit. Vam posar la Merlès a dormir i vam anar a seure a una de les taules de pícnic que hi havia a tocar de l'escultura d'homenatge als raiers per prendre unes cerveses de les que dúiem a la nevera.

La Merlès, però, es va sentir estranya tota sola en un llit desconegut per a ella i ens va reclamar, així que la vam treure a fora amb nosaltres fins que vam decidir que el dia ja s'havia acabat. La Núria va dormir amb la nena al llit de dalt i jo vaig dormir tot sol al de sota.