La Merlès no es va despertar fins les vuit del matí i quan ho va fer ens vam dedicar a fer mandres una estona abans de posar-nos a esmorzar a la mateixa taula que al vespre ens va servir per acabar el dia.

Era un quart d'onze quan vam tenir-ho tot recollit (a més de les coses que havíem tret per esmorzar, vam haver de plegar els llits, tornar a instal·lar la cadireta de la Merlès i lligar convenientment amb cintes o pops tot el que dúiem entre els seients per evitar que sortís volant si hi hagués un incident) i vam reiniciar la ruta.

Vam tornar a anar fins a Sort, doncs a l'entrada pel sud havíem vist que hi havia l'Oficina de Turisme del Pallars Sobirà. Vam aparcar i vam pujar les escales fins a l'oficina, però no podíem entrar-hi tots tres perquè l'aforament màxim era de dues persones i a més no podien entrar nens. Això sí, ens van donar uns colors i una llàmina per pintar que la Merlès va utilitzar mentre jo l'acompanyava i la Núria s'informava.

Amb tota la informació rebuda per la Núria i transmesa per ella a la resta de la família, vam decidir dirigir-nos cap a Llesui, un petit poble d'un centenar d'habitants a 1.417 metres d'altitud a la Vall d'Àssua, al nord-est de Sort, al terme municipal del qual s'hi annexionà el 1976.

El motiu principal de pujar fins a Llesui va ser visitar l'Ecomuseu Els Pastors de la Vall d'Àssua, un museu instal·lat a l'edifici de les antigues escoles on l'ovella xisqueta comparteix protagonisme amb el pastor. Explica la comunió Vall d'Àssua-ovelles-pastors, en què consisteix l'ofici, els mots emprats, les eines i altres estris habituals, el calendari i la climatologia, la xolla, l'evolució al llarg dels anys, el present de l'ofici a Llesui i la resta de la vall, les noves tecnologies i la seva influència i, finalment, llança una mirada al futur.

En sortir del museu ens vam endur una sorpresa, doncs ens vam trobar amb el Forni dels Motrix, que havia pujat amb els seus pares per anar a dinar al Restaurant Casa Kiko, el restaurant que va inventar el típic postre de la vall anomenat filiberto i on, segons ens va dir, s'hi menja força bé. Nosaltres, després de saludar-los, el que vam fer va ser un cop d'ull a les restes de l'església de Sant Pere de Llessui, és a dir al campanar, els peus de la nau i alguns fragments de les naus perimetrals i de l'absis.

Era prop de la una del migdia quan vam enfilar la carretera de tornada al fons de la vall, així que havíem de començar a pensar en dinar i vam anar cap a La Guingueta d'Àneu, on no ens va convèncer cap dels locals que hi havia. Vam decidir llavors acostar-nos a Esterri d'Àneu, on sí que ens va convèncer un restaurant en el que ens van dir que havíem d'esperar-nos una miqueta, estona que vam aprofitar la Merlès i jo per estirar una mica les cames pel centre del poble.

El local escollit va ser el 957 Gastrobar, on vam demanar-nos bunyols de parmesà, pizza de cinc formatges, espaguetis negres amb salsa de ceps i de postre unes trufes de la Pastisseria L'Aneuenca. S'ha de dir que tant per qualitat com per servei la vam encertar d'allò més, tot i que no ens agradés que ens cobressin el que ens van cobrar per aigua de l'aixeta filtrada.

Amb la panxa ja plena, tot i la calor que feia, vam fer una petita passejada pel centre del poble, on es va fer veure el pont romànic del segle XIII amb els seus vint-i-vuit metres de llargada, una arcada gran central i una altra de més petita al costat de ponent, és a dir del costat d'on veníem nosaltres.

Mirant de tornar cap a l'aparcament a tocar del CAP on havíem deixat la furgoneta per un camí diferent, vam topar amb un parc infantil davant del Pavelló Poliesportiu i vam haver d'estar-nos-hi una estona.

Vam tornar cap a La Guingueta d'Àneu per mirar quines activitats de les que es feien a Parc Aventura by Roc Roi eren adients per a una nena de dos anys i escaig. Entre el tir amb arc, el trekking i el rem en canoa/kaiak, paddle surf o big SUP només ens recomanaven el kaiak i això és el que vam fer durant una mitja hora.

De tornada a terra ferma, vam seure a l'ombra de la carpa que hi havia instal·lada i vam demanar-nos alguna cosa fresca a l'autobús que feia de bar, deixant que la Merlès pugés sobre nostre i passejés amunt i avall per la zona de gespa.

Les zones on acampar que coneixíem no ens acabaven de fer el pes i a més la Núria havia estat uns anys enrere a un càmping a Llavorsí que permetia anar caminant al poble i garantia uns serveis (bàsicament lavabos) que agraíem, així que ens vam acostar al Càmping Riberies, que per cert és municipal, vam demanar disponibilitat i ens hi vam instal·lar. Vam deixar l'Anna i el Drac ben asseguts vigilant la furgoneta i vam marxar cap al poble.

Vam caminar els tres-cents metres que ens separaven del poble i vam entrar a la Plaça de Biuse que és bàsicament l'únic lloc de tot el poble que no toca la carretera i on podíem arribar amb el cotxet de la nena, doncs és ple de graons per arreu.

Necessitàvem gel i ens vam acostar al petit supermercat per comprar-ne, trobant-nos una cua força llarga que ens va fer suposar que teníem per una estoneta, així que vam fer dos equips, l'equip d'anar a comprar gel i dur-lo a la furgoneta i l'equip d'anar a divertir-se al parc infantil.

A la Taverna Arnui va costar que ens fessin cas i a més la cambrera va ser eixuta com una esponja quan ens va dir que no tenia ni tindria taula per sopar, vam buscar un altre lloc on fer-ho i vam acabar a l'Hotel de Rei, on ens vam demanar un plat combinat de llom, una torrada amb botifarra i xampinyons i unes aletes de pollastre.

De tornada al càmping, vam aprofitar que hi havia una mica d'ambient al bar per seure a la terrassa i prendre una cervesa la Núria i un combinat de Bacardí amb Coca-Cola just abans d'anar a dormir a la furgoneta repartint-nos els llits tal i com havíem fet la nit anterior.