No vam matinar pas, però tampoc no ens vam llevar molt tard i el primer que vam fer va ser instal·lar-nos en una taula que teníem a la vora i esmorzar plegats.

Vam recollir el parament, vam rentar el que havíem fet servir per esmorzar i el que havíem utilitzat el dia anterior, vam aprofitar el vàter i vam dutxar-nos (quin plaer!) i també vam jugar. Va ser un matí tranquil, tan tranquil que vam acabar sortint del càmping a un quart d'una del migdia.

Volíem visitar alguna formatgeria, vam trucar a un parell i ens van dir que no feien visites, llavors vam decidir acostar-nos a alguna, la primera que trobéssim, que va ser la Formatgeria Montsent de Pallars a Rialp. Allà vam comprar un formatge tou amb cendra (els hauríem comprat tots!), vam preguntar per les visites i vam obtenir la mateixa resposta. Quan vam preguntar si en sabien d'alguna que en fés, ens van venir a dir que s'havien posat d'acord i la veritat és que tenia tot el sentit del món, doncs a més de les complicacions per fer visites amb les mesures de seguretat requerides a aquests petits tallers, s'afegia el nul o fins i tot negatiu rendiment económic amb grups tan reduïts i el risc de contaminar un producte alimentari. Per tant, després de mirar-nos els formatges i de comprar-ne un, vam tornar a pujar a la furgoneta deixant de banda el nostre propòsit de visitar una formatgeria.

Com que el dia anterior, buscant un lloc on comprar, havíem passat per Gerri de la Sal i ens havia agradat, vam decidir aturar-nos-hi, utilitzant l'aparcament que hi ha i que ens va permetre aparcar en una de les poques ombres que hi havia. Des d'allà mateix vam poder gaudir de la vista del pont medieval d'una arcada de mig punt que descansa sobre dues massisses barbacanes assentades sobre la roca, que data del segle XI i va constituir una via de comunicació fonamental per ser l'única forma de creuar el riu en tota la vall durant un període bastant llarg.

A més del magnífic pont, sota del qual vam poder veure gent refrescant-se, el que vam veure, però no vam poder visitar, són les salines que tanta importància van tenir en la història d'un poble al que van acabar afegint-li el cognom i n'hi havia per tant, doncs quan les salines estaven en plena explotació la producció podia arribar a assolir 1.900 Tm per temporada.

Vam mirar de dinar, però per una banda els menús que s'oferien eren d'aquells de sortir rodolant i no en teníem ganes i per l'altra no vam trobar on poder instal·lar-nos a l'ombra per dinar del menjar que dúiem, així que vam decidir marxar en direcció al Llac de Montcortés i aturar-nos a Peramea, doncs ens havien recomanat a l'Oficina de Turisme que el visitéssim i ens venia de pas.

Vam seure en una taula a l'ombra de la terrassa del Bar l'Om per prendre alguna cosa fresqueta acompanyada d'unes patates fregides de bossa perquè ja eren tres quarts de dues i encara havíem de decidir què fèiem per dinar. Ens va sorprendre molt gratament la carta i vam demanar-nos hummus, guacamole i pico de gallo amb totopos, una amanida de formatge de cabra, albergínia fregida amb mel, formatge Tou de Til·lers arrebossat, un parell de croquetes de pollastre i pa amb tomàquet mentre l'om que dóna nom al bar (de fet, les restes del monumental om que va morir el 2015 després de viure més de 150 anys) ens quedava davant nostre, al costat dels safarejos i l'abeurador.

La vila closa de Peramea conserva pràcticament inalterat el traçat medieval del segle XI, amb les restes del castell i l'església d'origen romànic dedicada a Sant Cristòfol a la part més alta, des d'on parteixen els dos carrers principals, el Carrer Major i el Carrer de Sant Cristòfol o dels Arcs. A les façanes de molts dels edificis es poden veure escuts nobiliaris i porxos i al sostre d'aquests mateixos edificis teules àrabs vermelloses pel color de l'argila local que es va emprar per fabricar-les. Situada sobre el Pui de les Forques, en un extrem del Pla de les Corts i a més de nou-cents metres d'altitud, paga la pena invertir-hi una estona per recòrrer els seus carrers, encara que sigui amb la calor que feia quan vam visitar-la nosaltres.

Deixant enrere Peramea, vam continuar per la carretera fins que vam agafar el trencall que indicava Peracalç, Mentui i Calestany i un mig quilòmetre més endavant vam aparcar en el que havia de ser un lloc idíl·lic per pernoctar-hi, però que a nosaltres ens va semblar un aparcament petit, sense ombra, amb pas de vehicles i amb el terra inclinat. De tota manera, quan vam baixar de la furgoneta i vam tenir a la vista l'Estany de Montcortès se'ns va oblidar tot això.

Ens vam acostar a la riba i una parella amb la que ens vam creuar ens va indicar que entréssim pel segon punt d'accés, doncs allà hi havia una plataforma que facilitava l'acció. Vam posar el banyador a la Merlès i li va faltar temps per voler-se ficar dintre, per això em vaig haver de preparar jo també a correcuita. L'aigua estava calentona (nosaltres l'esperàvem ben freda) i això va ajudar a convèncer la Núria per tal que també es banyés una mica.

L'altitud de 1.030 metres ens va fer pensar que l'aigua estaria freda, però el seu origen càrstic (amb els Estanys de Basturs, l'únic dels Pirineus d'origen no glacial, segons ens diuen els experts, tot i que els habitants de la zona creuen en una antiga llegenda), la poca renovació i circulació de l'aigua (aportacions subterrànies compensen l'evaporació i un petit rierol) i les seves dimensions (30 metres de fondària màxima i un perímetre gairebé circular de 1.320 metres) fan que els estius s'escalfi el suficient com per fer agradables els banys. I malgrat, per aquestes mateixes raons, ser un llac oligotròfic, vam poder veure alguns peixos que van nedar amb nosaltres abans no tornéssim a vestir-nos per marxar.

Vam anar a buscar la furgoneta i vam girar cua per tornar cap a la carretera per la que havíem arribat, agafant-la en direcció a La Pobleta de Bellveí, però encara vam poder gaudir de les vistes del llac i fins i tot encara ens vam aturar davant d'unes taules de pícnic a l'ombra que haurien estat una bona elecció per dinar-hi per fer una última fotografia, doncs és un paratge realment maco.

En arribar a la Vall Fosca, vam agafar direcció nord fins que, passat Cabdella, vam arribar a un prat en el que hi havia més d'una desena d'autocaravanes i furgonetes. Vam buscar un lloc bo, vam aixecar el sostre, vam muntar els llits i vam col·locar les taules i les cadires disposats a passar un vespre tranquil.

La Núria i la Merlès es van abrigar una mica abans de posar-se una a llegir i l'altra primer a jugar amb uns ninos i després a llegir uns contes. Jo em vaig dedicar a entretenir una mica la nena, servir unes begudes,  canviar coses de lloc a la furgoneta (poc a poc, anàvem trobant el lloc idoni a tot el que dúiem), instal·lar la trona i preparar tot el necessari per cuinar el sopar.

Van anar arribant més pernocatadors fins a superar la trentena de vehicles, tal i com vam poder comprovar quan vam fer una passejadeta per estirar les cames. En tot cas, nosaltres no teníem menjar per tothom, així que vam suposar que cadascú es preocuparia de la seva pròpia alimentació i per a nosaltres vam preparar de primer crema de verdures de tetrabrick per a la Núria i la Merlès i les restes dels espaguetis negres del dinar del dia anterior per a mi i de segon una truita de sis ous a repartir amb la que vam patir la manca d'estris tant per batre tots sis ous (sí, els hauríem d'haver ficat en una ampolla gran d'aigua, tancar-la i sacsejar-la, però en aquell moment no hi vam pensar fins que no va ser massa tard) com per donar la volta a la truita.

La temperatura havia anat descendint encara més mentre sopàvem, però tot i així, en acabar-nos el menjar dels plats, la Núria i la Merlès van fer una caminadeta per tal d'ajudar a baixar el sopar mentre jo recollia i preparava les coses per anar a dormir.

De tornada al vehicle, ens hi vam ficar dintre tots tres ja disposats a passar-hi tota la nit. Per això, vam posar el pijama a la Merlès i li vam donar la ració de llet. També vam decidir dormir tots plegats al llit d'abaix i així abrigar-nos amb l'únic nòrdic del què disposàvem.