La Merlès i jo vam dormir amb el cap a la part del darrere, mentre que la Núria ho va fer a l'inrevés; amb aquesta configuració vam poder tenir tots nòrdic i espai suficients. Podeu pujar-hi de peus que vam dormir de gust i m'hi jugo el coll que això pensareu en veient com dormia la Merlès a tres quarts de nou de matí, quan ja havíem tret els foscurits de les finestres per despertar-la.

Ens vam rentar la cara i les mans al riu, que era molt fred, i vam preparar l'esmorzar, tot i que la Merlès estava més pendent de jugar que cap altra cosa.

Amb molta parsimònia, vam anar recollint-ho tot, vam buscar llocs discrets on poder fer les nostres necessitats, vam treure-li a la Merlès la tovallola i el pijama que duia i vam vestir-la i pràcticament a les onze del matí vam deixar el campament.

Realment, havíem passat la nit en un indret paradisíac, però posats a desenterrar morts, s'ha de dir que hi havia massa gent (sense arribar a ser molest, excepte per una furgoneta que va arribar a última hora, va aparcar un xic massa a la vora i de cara a nosaltres i va deixar anar el gos) i que les vistes, tot i ser molt maques, no eren espectaculars. De fet, dues corbes més amunt a la carretera el paisatge era molt diferent.

Vam pujar fins a la Central Hidroelèctrica de Sallente-Estany Gento, des d'on surt el telefèric de La Vall Fosca. Aquest telefèric havia sortit feia un quart d'hora, el següent sortia a dos quarts d'una del migdia, per tornar ho havíem de fer amb el mateix amb el que pujàvem o bé amb el de les cinc de la tarda i no hi havia servei de bar a dalt, és a dir que havíem de dur menjar i beguda amb nosaltres. Amb tots aquests condicionants, vam decidir deixar-ho per a una altra vegada, pedenint-nos de no haver pujat més d'hora.

Vam desfer el camí i vam continuar més enllà d'allà on ens havíem llevat aquell matí fins a la Central de Capdella, doncs en una part de les seves instal·lacions hi ha el Museu Hidroelèctric de Capdella i volíem visitar-lo, però vam rebre la segona dutxa d'aigua freda quan ens van dir que només es podia visitar de dijous a diumenge, és a dir que ens vam haver de conformar amb una turbina de tipus Pelton que hi havia fora.

Al voltant de la central s'hi havien construit vivendes pels treballadors i, com és lògic, altres instal·lacions, com per exemple el parc infantil en el que va estar jugant la Merlès aprofitant que hi passàvem pel davant en la nostra passejada.

La següent visita va ser a Molinos, en concret al lloc on els fills dels empleats de FECSA van poder gaudir de quinze dies de colònies els estius del 1956 al 1993. La Núria, l'Oriol i la Montse hi van participar de petits i guarden un bon record que ens donar ales per superar la tanca d'un recinte deixat de la mà de Déu en el que ja no hi ha corredisses, ni crits, ni plors, ni riures. La pista de bàsquet només la va poder veure la Núria, que va rascar amb el peu la vegetació per ensenyar-nos que és cert, que el seu record no l'enganyava i que allà hi havia un terra amb ratlles pintades en el que havien botat moltes pilotes i pel que havien corregut molts parells de bambes amb el logo de FECSA. Entre arbres i altra vegetació, també hi havia els esquelets dels gronxadors i la tortuga (esberlada) a la que tantes vegades hi havien pujat els tres germans, com la resta dels nens.

Vam fer un cop d'ull a la sala que havia fet de cinema, que a la Núria li va semblar més gran que no la recordava i vam anar cap a l'edifici principal, des d'on vam poder veure la piscina. Visualment, l'interior de l'edifici estava totalment destrossat, però semblava que estructuralment estava ben conservat. La Merlès i jo el vam veure com es veu a les fotos, però en canvi la Núria encara el va poder veure com era trenta anys abans un dia d'estiu qualsevol, com la resta d'antics usuaris que havien fet el mateix que nosaltres (les parets estaven plenes de pintades amb noms i anys).

Ja que hi érem a la vora, em va fer il·lusió passar per Beranui, doncs guardo molt bon record del cap de setmana que hi vam passar un grup d'amics a casa del Joan Maria divuit anys abans, però només vam fer una volteta ràpida perquè la Merlès s'havia adormit durant el petit trajecte de menys de deu minuts.

Per dinar, vam decidir acostar-nos a Senterada, doncs no es veia molta oferta en general. Tant a La Fàbrica com al Café-Bar Leonardo ens van dir que no podíem dinar, així que vam decidir anar cap a La Pobleta de Bellveí, on havíem vist que hi havia una braseria. Ni a la braseria ni a l'Hotel Arturo tenien lloc i ja ens començàvem a preocupar una mica. Vam decidir tornar a Senterada i mirar en un petit bar que ens havíem deixat i si allà tampoc no podíem dinar, buscar un lloc on preparar-nos nosaltres alguna cosa.

A Casa Parranxo, que és com es deia el bar, hi havia lloc de sobra i a més el tracte va ser molt agradable. Bàsicament, hi havia amanida i hamburguesa, a nosaltres ja ens estava bé i ho vam trobar molt bo.

Veient que a La Vall Fosca no ens sortien les coses com nosaltres volíem, vam decidir anar-nos-en en direcció a la destinació que teníem al cap quan vam sortir de casa, La Vall de Boí. Vam creuar els ports de La Creu de Perves i Viu de Llevata i vam arribar a El Pont de Suert, on vam buscar l'oficina de turisme, que era municipal i, per tant, bàsicament ens va donar informació del municipi.

No ens van recomanar el Càmping Can Roig i els preus que vam veure per internet del Càmping del Remei ens van fer una mica enrere, així que vam continuar fins al Càmping Boneta a Barruera, però allà ens van dir que estaven plens. Mentre la Merlès jugava una mica al parc infantil, la Núria es va acostar a la piscina municipal, on tampoc no vam tenir possibilitat d'entrar, llavors vam pensar que podíem tornar a Castilló de Tor o seguir endavant, que és el que vam acabar fent. Sobre un quart de set de la tarda vam arribar a Boí i vam deixar la furgoneta a l'aparcament d'autocaravanes.

Encara feia molta calor, vam entrar a la terrassa del Restaurant Casos i les persones que hi havia assegudes en una taula ens van dir de mala manera que estaven tancats, com si nosaltres haguéssim de saber-ho i haguéssim de saber que ells hi treballaven i no eren uns clients. A la terrassa de l'Hotel Pey sí que vam poder seure per prendre unes clares fresquetes, tot i que tampoc no vam sentir-nos gaire estimats.

Vam entrar a la antiga vila closa per una de les portes de la muralla i vam buscar una oficina de turisme, però no en vam trobar cap, encara que sí que vam veure alguna que altra 'i' en un cartell, però només es tractava d'un reclam per a turistes d'alguna empresa que oferia els seus serveis, doncs des d'allà sortien els taxis cap al Parc Nacional.

Llavors vam acostar-nos a l'església de Sant Joan de Boí, però no vam poder pas entrar-hi, doncs les entrades d'aquesta i de la resta de les esglésies de la vall només es venien per internet, a més que ja estaven a punt de tancar.

Ens vam quedar a l'escapça i ja dúiem unes quantes decepcions en un sol dia, vam seure a la gespa a tocar de l'església, des d'on podíem veure el proper poble d'Erill la Vall, destacant-hi el campanar. Mentre jo jugava amb la Merlès, la Núria va portar la nau a bon port aconseguint entrades per l'endemà al matí.

La Núria i la Merlès van anar cap a la furgoneta mentre jo em creuava el poble per anar al supermercat a comprar gel, tot i que quan hi vaig arribar em van dir que s'havia acabat i que no n'hi hauria fins l'endemà.

Ens vam instal·lar a l'espai entre la nostra furgoneta i la que teníem a la dreta i ja vam fer ben fet perquè una autocaravana que hi havia davant nostre es va moure i es va arrambar tant com va poder a la nostra per deixar espai a l'altra banda, on coincidia amb el vehicle d'uns amics o familiars. Tant exagerat va ser que vam haver de demanar que tanquessin una finestra per poder obrir la porta del conductor, però en cap cas no va moure's.

A un quart de deu del vespre, vam posar-nos a sopar en aquell marc incomparable i quan ja havíem acabat i començàvem a recollir van arribar els propietaris de la furgoneta de la nostra dreta, una parella i una nena una mica més gran que la Merlès. Les dues nenes van començar a jugar i el noi ens va reconèixer, doncs es tractava d'un dels històrics de Mototurisme, tot i que feia temps que havia abandonat el vaixell. Vam estar parlant i no recordàvem amb seguretat si havíem arribat a coincidir en alguna sortida, tot i que ell tenia vista la meva moto del taller, doncs vilanoví com és, també n'era client.

La Merlès va marxar amb la Gisela a l'altra furgoneta (un tros de furgoneta, el doble de gran que la nostra i amb tracció a les quatre rodes) i vam haver de posar cara de prunes agres per poder-nos-la endur a dormir al cap d'una estona, ja negra nit i molt més tard del que acostumava anar a dormir. Per cert, vam tornar a dormir tots tres abaix.