Com la majoria de dies, no ens vam llevar d'hora i vam haver de despertar la Merlès perquè anant a dormir tard no hi havia manera que es despertés a una hora raonable. Després ens vam dutxar, vam esmorzar a l'ombra i vam tornar la furgoneta a l'estat que gairebé la permet moure's: sense foscurits a les finestres, amb el llit plegat, la cadireta instal·lada i l'equipatge ja col·locat i subjectat o preparat.

La Merlès, però, no va participar de l'activitat recollidora i organitzativa i es va dedicar a jugar amb les altres criatures, un gos i algun progenitor.

Malgrat que no teníem entrades ni en podíem aconseguir, vam voler acostar-nos a Erill la Vall per veure, ni que només fos per fora, l'església de Santa Eulàlia, una de les quatre principals esglésies del conjunt romàmic que és Patrimoni de la Humanitat. L'aparcament a l'entrada del poble ens va permetre deixar la furgoneta i entrar caminant al petit poble, que és més aviat un conjunt d'hotels i altres alotjaments.

A l'oficina de turisme ens havien parlat i després al càmping ens havien dit que estava molt bé del Centre de Fauna d'El Pont de Suert, on podies donar de menjar i fins i tot tocar carpes, però estava complet, així que com a alternativa vam anar a La Rutlla Espai de Vida i Natura, un espai on veure animals de granja. Mentre esperàvem, la Merlès va aprofitar per jugar en un sorral i nosaltres dos vam prendre alguna cosa a la terrassa tot pensant que no era mal lloc per dinar.

Primer de tot, ens van ensenyar l'euga, un animal que havia estat anys fent feina i que gaudia d'una relativa jubilació deixant-se tocar i muntar pels nens.

Dintre del tancat vam poder saludar cabres i cabretes primer i ovelles i ovelletes després, però no només les vam saludar, sinó que també vam poder acariciar-les, agafar-les i fins i tot donar-les menjar.

Dins d'una de les gàbies hi havia una conilleta que havia tingut descendència. Havíem d'intentar no molestar els catxapons i per això hi vam anar entrant de dos en dos i vam procurar estar en silenci.

Mentre les ovelles seguien al seu aire, el nostre guia va obrir la gàbia de les gallines i les va deixar sortir, però aquestes no van deixar que les criatures les agafessin i es van dedicar a escapar-se.

També vam poder veure ànecs, paons blaus i perdius que estaven dintre de les seves gàbies i un grupet d'oques que passejaven per tot arreu vigilant-nos.

El que ja no va cridar tant l'atenció a la Merlès va ser veure l'hort que tenien a la part de dalt, la més propera a la carretera i és que potser s'hauria d'haver començat per veure l'hort i després veure els animals.

De fet, tant ella com la resta de criatures es van tornar a activar quan vam tornar cap avall per sortir de les instal·lacions, doncs hi havia uns quants animalets pasturant tranquil·lament. Per cert, eren els animals que havíem vist parcialment i des de la llunyania el dia anterior per la tarda.

Vam decidir quedar-nos a dinar, doncs a més d'una carta que ens va convèncer, teníem un munt d'espai amb gespa en el que hi havia un petit llit elàstic, un sorral i tot de joguines.

Vam escollir el menú de mitjana de vaca vella a la pedra, doncs ens venia de gust un àpat de categoria i un dia en què no apretava tant la calor era ideal per fer-ho.

La Merlès va menjar dels nostres plats, però pràcticament ja havia acabat quan va arribar la carn, tot i que aquesta circumstància no va ser pas un problema, doncs quan ens va demanar aixecar-se de la taula i anar a jugar li vam dir que sí.

Va estar jugant amb altres criatures i sola a estones fins que vam acabar de dinar i li vam dir que havíem de marxar. Llavors, va intentar amb un cert èxit allargar l'estada amb l'excusa de perseguir una gallina que s'havia escapat.

De tornada al càmping, va voler fer uns salts al llit elàstic que hi havia a l'entrada de la zona principal, davant de l'edifici de serveis i bar.

Després d'uns quants salts, ens la vam endur a l'interior del bar i la vam intentar entretenir amb un llibre d'aprenentatge de roba, però no va haver manera i finalment vam haver de tornar al llit elàstic.

Semblava que volia ploure, però no ens podíem quedar sense fer res, així que, acompanyats de l'Anna, ens vam abrigar una miqueta i vam decidir anar a fer una caminada que ens havien recomanat a l'oficina de turisme, la ruta del salencar, una passejada de mitja hora d'anada i mitja hora de tornada. Creuant el pont penjant, vam accedir a un camí que uns dos-cents metres més endavant es bifurcava.

Lògicament, per fer més amè el passeig, vam haver de jugar una mica, explicar històries de llops que perseguien a tres porquets i de cuques de llum que il·luminaven els trossos en què el frondós fullatge enfosquia el camí, però en tot cas vam poder anar a la petita península que ens duia el camí de la dreta i creuar a través d'unes passarel·les cap a l'altra banda, arribant a un observatori d'aus sobre el petit pantà de Cardet. I si bé els cartells explicatius de la fauna autòctona parlaven de granotes, papallones, ànecs, el màgic Bernat pescador, orenetes i esquirols, nosaltres només vam veure uns quants aneguets i peixos de diferents colors i tamanys.

De tornada al càmping després de passar un altre cop pel parc infantil, vam preparar-ho tot per sopar a la parcel·la mentre s'anava fent de nit i els llamps il·luminaven de tant en tant el cel, aconsellant-nos no perdre el temps i anar a dormir, tal i com vam acabar fent.