El quatre de setembre era un divendres i jo celebrava el meu aniversari. No era un número rodó, però l'any anterior, quan vaig complir-ne cinquanta, ni tan sols vaig estar a casa per qüestions de feina, així que la Núria va organitzar-se l'agenda i em va demanar que busqués un lloc on anar a dinar. No va ser fàcil, doncs amb el tema de la pandèmia n'hi havia molts tancats, d'altres que no se sabia si havien tornat a obrir i per internet la gran majoria demanaven que omplissis un formulari i esperessis una resposta. La idea era buscar-ne un amb una estrella, ja posats. Em va sobtar, mentre buscava, que n'hi hagués dos de restaurants amb estrella a Cambrils i tots dos feien patxoca! Ho vaig comentar amb la Núria, ens vam decidir per El Rincón de Diego, vam reservar i hi vam anar.

Vam demanar-nos el menú gastronòmic, que com els altres de la carta començava per uns snacks que se servien en una rèplica de la Torre de Cambrils (també coneguda com la Torre dels Moros), una torre de guaita de planta circular del segle XVII situada al port de Cambrils que s'ha convertit en una icona representativa de la ciutat.

A més d'aquests aperitius servits a la sorprenent torre, també ens van servir unes truites de gambetes (camarones) que eren mamella de monja, uns dauets de gazpacho de síndria i uns artificis d'oliva, culminant un inici d'àpat espectacular.

En una llauneta tipus caviar i sobre un llit de gel ens van servir el tàrtar de tonyina vermella balfegó amb guacamole i caviar d'arengada fumada que vam triar tots dos per sobre de l'opció del salmorejo de maduixes i kimchi, gamba blanca i pernil ibèric.

En el següent plat no vam coincidir pas. La Núria, continuant amb productes del mar, es va demanar el fotogènic cremós de marmitako amb calamarcets.

Jo, en canvi, vaig demanar-me la pasta farcida amb marisc i parmesà a l'aroma d'alfàbrega, tot esperant-me un d'aquests raviolis enormes, però en canvi van arribar unes tallarines. Em vaig quedar bocabadat, però no vaig dir res pensant que era jo qui no havia llegit o interpretat bé la carta, tot i que més tard ho vam comentar la Núria i jo i vam acabar consultant-ho a la carta virtual. Estava molt bo i no pagava la pena discutir-se, però va ser una errada important per part seva per no tenir la carta actualitzada o no explicar-nos que no quedava pasta farcida i que el platestava configurat de forma diferent.

En el plat principal vam tornar a coincidir en l'elecció de la cueta de rap ros cruixent amb fals risotto al pesto i allioli d'all negre, deixant per a un altre dia el garrí ibèric amb peres al vi farcides de foie.

L'acollidor menjador es va anar omplint (quan hi vam entrar, a quarts de dues, la seva hora d'opertura, només hi havia una taula ocupada per un comensal) mentre dinàvem i ens bevíem l'ampolla de vi Les Brugueres que ens havia recomanat d'entre els més de cent vins blancs de l'extensa carta de vins la professional sommelier que abans ens havia demanat els nostres gustos.

Per postres, la Núria es va demanar La Vie en Rose, que és el nom de l'escuma de xocolata blanca i aigua de roses amb gelat de maduixa, gerds i cotó de sucre, mentre que jo em vaig cruspir Un Viatge per l'Havana, mojito i puro de xocolata amb farcit de crema de rom anyenc.

La clausura de l'àpat va ser la degustació dels Petits Fours, presentats un altre cop de forma original en una espècie d'expositor fet amb coberts i s'ha de dir que, tot i no ser gaire de dolços nosaltres dos, ens van encantar, igual que les postres que vam demanar-nos.

En definitiva, va ser un molt bon dinar amb la millor de les companyies possibles i una gran forma de celebrar un aniversari, tot i que al final vam haver de còrrer una mica per arribar a buscar la Merlès.