Un dels problemes en moltes de les motos és on portar la pinça antirobatori i la Triumph Bonneville no és una excepció, de tal forma que la Núria va haver de portar-la penjada de la cinta del seient.

Vaig estar estudiant on podia posar una peça per tal de portar-la a l'estil de com la porto jo a la VN 2000 i la veritat és que va ser complicat trobar-lo, però finalment vaig pensar que el lloc ideal era el suport de l'estribera de la dreta, doncs tenia dos cargols per subjectar-la.

Casualment, a la porta de casa vaig trobar el peu d'una valla d'unes obres que s'havian fet al carrer i el vaig recollir per fer la peça a partir d'ell.

Primer, vaig tallar un rectangle i tot seguit vaig retallar en cartró una peça igual, que és la que vaig encarar al lloc on volia posar-la. El problema va ser comprovar que el tamany del rectangle era massa petit per quedar subjectat pels dos cargols, així que vaig prendre la decisió de fer la peça només amb la subjecció del cargol inferior i tenint clar que potser no serviria de res i hauria de tornar a començar. Després vaig marcar el cartró amb la forma per encaixar-lo on havia d'anar i el vaig retallar novament.

A continuació, vaig encarar el cartró amb el rectangle metàl·lic, vaig marcar la forma amb un rotulador i vaig passar a fer servir la Dremel per donar-li la forma, que va haver de ser retocada uns quants cops per tal que encaixés correctament.

Havia de pintar la peça de color negre per tal que no destaqués massa, però a més la part inferior estava rovellada, així que vaig haver de polir-la tota.

Després, amb l'ajuda d'una caixa de cartró a mode de cabina de pintura, vaig pintar-la donant-li unes quantes capes per tots cantons, aconseguint un resultat passable.

Ja pràcticament estava acabada, només quedava un petit detall que no vaig decidir incloure fins a l'últim moment, però que crec que és important: un trosset d'espuma per esmorteir les vibracions.

Tot i tenir la peça acabada, no volia muntar-la sense canviar el cargol per un de més llarg, doncs el cargol original agafava, però no del tot. Llavors va sorgir un entrebanc que no tenia previst: la mètrica del cargol era estranya (maleïts anglosaxons!), però en una ferreteria industrial de Vilanova i la Geltrú en vam trobar un més llarg del que volíem, amb el cap hexagonal i negre.

El següent pas va ser senzill: treure el cargol original i fixar la peça amb el nou cargol, tenint cura que la seva llargada no ens provoqués nous problemes.

El cas és que la peça encaixa perfectament, el cargol no molesta i la pinça ja té un lloc on anar penjada sense molestar. Sobre el resultat estètic, cadascú té els seus gustos, però a la Núria li agrada, que és el que compta al cap i a la fi.