Circulàvem per Kustvägen, que és una zona turística, però les úniques parades van ser per repostar en gasolineres més econòmiques que no pas més al sud, en les que el pagament es feia majoritàriament de forma automàtica al mateix surtidor.

Poc després de les dotze del migdia, la Núria va aturar-se al voral per immortalitzar el moment en el que la seva Kawasaki Vulcan 900 arribava als primers 100.000 Km!

Per Suècia, quan veus el senyal de radar ja pots començar a frenar, doncs al cap de menys de 300 metres segur que hi ha el radar preparat per enxampar-te. Això sí, sempre estan col·locats en creuaments, incorporacions o altres llocs perillosos i la velocitat permesa va decreixent esglaonadament, per exemple primer dels 90-100 Km/h als 80 Km/h i després als 60 Km/h.

La ciutat més important que vam veure en tot el dia va ser Sundsvall, que no arriba als cinquanta mil habitants i que és coneguda com Stenstaden (La Ciutat de Pedra) perquè els edificis del centre es van edificar en pedra després d'haver patit quatre grans incendis entre el 1721 i el 1888 que van destruir-la per complet.

En aquesta zona de Norrland ja vam començar a veure aigua per totes bandes, de tal forma que al final no sabies per on t'apareixeria ni si estractava del mar, d'un llac o d'un riu. A més, com a conseqüència directa, van començar-se a succeïr ponts espectaculars, com el que passa per sobre del riu Ångerman.

El ritme era bo i encara podíem continuar una bona estona, però la guia ens deia que als voltants d'Umeå hi havia pocs llocs on allotjar-se i que a més eren cars, així que vam decidir posar-nos a buscar un càmping amb l'ajuda del GPS, doncs no es veien indicacions per enlloc, i prop d'una indústria paperera vam trobar-ne un que feia bastant goig, però que estava ple. De tota manera, vam comprar pa a la botiga i vam dinar en una taula amb banc incorporat.

En sortir d'aquell càmping per anar a buscar-ne un altre ens va començar a diluviar al damunt, la sort va ser que no va durar pas gaire.

Poc més tard, arribàvem al Càmping Solbacken, on vam instal·lar-nos en els primers hytters (96 €) de tot el viatge, un de quatre places per la Txaro, el Pedro, la Núria i jo i un altre també de quatre per la Rosa i el Jordi, seguint els sistema de torns que havíem organitzat.

Com que era prou d'hora, ens vam relaxar, vam descarregar, ens vam instal·lar amb tota la tranquil·litat i la parsimònia del món i ens vam prendre una cerveseta.

El Pedro, el més llest de tots, va aprofitar que feia sol i que la temperatura era força agradable per llançar-se a la piscina. A mi em va fer una mica de mandra, sobretot després d'haver anat amb el xubasquero posat bona part del dia.

Teníem el cotxe tot obert perquè encara no havíem acabat de descarregar i roba que havíem començat a estendre per tal que s'eixugués i de cop i volta va caure un xàfec que ens va obligar a recollir-ho tot corrent, mentre ens anàvem empapant.

Això sí, el xàfec tampoc no va durar gaire aquest cop i va tornar a sortir el sol, moment que van aprofitar la Txaro, la Rosa, el Pedro i el Jordi per anar a voltar una mica, mentre la Núria i jo ens estiràvem una estoneta per descansar, doncs ja dúiem acumulats més de 3.400 quilòmetres en moto en només cinc dies.

Després del passeig dels uns i de la migdiada dels altres, el Pedro, el Jordi i jo ens vam posar a deslligar i baixar la Vulcan 800 del Pedro mentre la resta anaven avançant en la preparació del sopar.

Tot i ser bungalows per quatre persones i justets d'espai, vam sopar tots plegats en el que només hi dormien dues tot apretant-nos una miqueta.

A la terrassa de l'edifici principal i sota un cel que enlloc d'enfosquir-se s'anava aclarint cada cop més, vam prendre uns patxarans i uns Bacardís amb cola mentre decidíem que l'endemà faríem nit a Rovaniemi i que el dia següent passaríem tot el matí a la casa del Pare Nöel i al creuament del Cercle Polar Àrtic, confirmant que pujaríem per Finlàndia i endarrerint un dia l'arribada teòrica a Nordkapp.