Merzouga - El-Kelaa-des-Mgouna

379 Km.

Les valls del Todgha i del Dadès

A les sis del matí, el guia ens va fer llevar per tal que ens preparéssim per gaudir de l'espectacle de la sortida del sol, així que ens vam vestir i vam tornar a pujar a la duna, però aquest cop ens vam quedar una mica més avall.


sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

 

 

 




A continuació, recollir l'equipatge i pujar als camells per tornar cap a l'hotel, on vam esmorzar i ens vam dutxar just abans de carregar les motos i reiniciar el viatge.

sergibuda.cat

 

sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

   

 






Vam tornar sobre les nostres passes per l'N-13 fins arribar a Erfoud, on ens vàrem desviar cap a Tinejdad, travessant un paisatge sense dunes, però desèrtic, en el que destacaven les portes que marquen l'entrada a la següent regió.


sergibuda.cat 


sergibuda.cat


 

sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat







A Tinerhir vam agafar el trencall cap a les Gorges del Todgha i la carretera es va convertir en un camí mal asfaltat, ple de forats i molt estret i a més en algun tros hi havia grava per acabar-ho d'arreglar.


sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat







És sorprenent que el riu Todgha hagi format aquestes gorges tan profundes (fins a 160 metres per banda s'aixequen les parets durant els 600 metres en els que l'amplada va dels 10 als 50 metres) en les muntanyes orientals de l'Alt Atlas, conformant un paradís per als escaladors amb les seves més de 150 vies de roca súper abrasiva i sense pedres soltes.


sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat







Just superat el tram més espectacular, la carretera va tornar a empitjorar moltíssim, de tal forma que vam decidir que no anàvem a enllaçar les dues gorges per la banda nord, doncs ens arriscàvem a perdre un temps que no teníem.

sergibuda.cat


sergibuda.cat








Des d'aquesta banda, les gorges eren igualment espectaculars i el circular per elles va ser un plaer, tot i la sensació de ser minúscul davant la immensitat de les roques.


sergibuda.cat

sergibuda.cat





sergibuda.cat

sergibuda.cat








Malgrat estar prohibit aturar-s'hi, no vam poder estar-nos de fer-ho un momentet en el que vam aprofitar per fer unes fotos per immortalitzar el nostre pas.

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat







Per tornar a agafar l'N10, vam tornar a patir amb els forats i la grava a la calçada, però aquest cop gaudint de les vistes del palmeral que hi ha a la riba del riu per sota de les gorges i dels tons vermellosos de les roques i les edificacions.

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat







Les dues gorges no estan a gaire distància, però em sembla recordar que vam passar d'una regió a una altra. A més, la imatge de la carretera canvia perquè al fons apareixen els cims nevats de l'Atlas. En aquesta zona ens vam creuar (i saludar) amb el grup de motos en el que anava el Ramon de Vic i altres mototuristes catalans, el que passa és que no estàvem segurs de que fossin ells i no vam aturar-nos.


sergibuda.cat







A Boulamine de Dadès, enmig d'unes obres, vam trencar cap a la dreta per començar a ascendir per les primeres rampes de la vall en direcció a les gorges, però començava a fer-se una mica tard i vam decidir aturar-nos per dinar alguna cosa rapideta, el problema va ser que el cambrer, tot i semblar entendre'ns, s'ho va prendre a l'estil "prisa mata". Per tant, vam aprofitar per descansar en la magnífica terrassa mentre els nostres ulls s'empapaven de les imatges de la vall i el palmeral.

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat







Tant abans d'arribar-hi com mentre dinàvem, vam anar veient motos, de fet va ser el dia que més en vàrem veure (descomptant els ciclomotors i motos petites de les grans ciutats). Nosaltres vam començar el nostre pas cap a les gorges i el primer a destacar és que el poble semblava no acabar-se mai, mentre començàvem a veure parets cada cop més altes i anaven apareixent uns rocs immensos i estranys que a mi em van fer venir al cap imatges Montserrat i dels gossos aquests amb la pell tota arrugada.

sergibuda.cat





sergibuda.cat







Vam fer un petit port (la tipica imatge de les gorges a la que es veu una carretera paradisíaca per als motoristes) i llavors la carretera va baixar fins quedar al nivell de la llera del riu i vam passar entre dues parets altíssimes, a l'estil del pas del riu Todgha, però no tan espectacular.

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat







A continuació, vam tornar a allunyar-nos del riu i al cap de pocs quilòmetres vam aturar-nos i vam decidir que l'espectacle ja s'havia acabat i que donàvem la volta, com havíem fet a les gorges del Todgha.


sergibuda.cat







Per tant, mitja volta i sant tornem-hi, però aquest cop sabent el que ens anàvem a trobar, gaudint-ho més potser, doncs ens vam poder fixar més.


sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat





sergibuda.cat

sergibuda.cat







Al cim del petit port hi havia un mirador en el que vam aturar-nos per gaudir del treball mil·lenari de l'aigua sobre les roques calcàries i fer unes fotos, tal i com van fer uns guiris que van arribar en bicicleta (s'ha de tenir moral!), malgrat l'hotel edificat en el millor punt de les gorges.


sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat







La baixada del port la vam fer d'un en un per tal que tots podéssim fer-la i sentir-la al nostre ritme, a més així va poder quedar constància gràfica del moment.


sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat
sergibuda.cat

sergibuda.cat



sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat







Vam seguir en direcció a Boulmaine de Dadès, tornant a passar per davant de les roques amb formes estranyes, i allà vam tornar a agafar l'N10, que en aquell tram es va convertir en una successió d'obres a la calçada. A més, els pobles s'enllaçaven els uns amb els altres, formant una travessia de més de trenta quilòmetres.


sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat

sergibuda.cat


sergibuda.cat

sergibuda.cat







Sent l'hora que era i tenint en compte que el Coronel Tapioca ens havia dit que sense rosers en flor no valia gaire la pena la Vall de les Roses, vam decidir no anar-hi i, per altra banda, no arribar fins Ouarzazate i quedar-nos a dormir abans. Vam trobar un hotel, però estava una mica al mig del no res i vam anar fins El-Kelaa-des-Mgouna perquè a la guia indicava que n'hi havia un que estava força bé, però que en realitat estava vell i mal mantingut.


sergibuda.cat

 

 



 

 

A l'hotel ens vam relaxar i vam descansar una mica i quan ja era fosc la Núria i jo vam sortir a fer un vol, treure pasta d'un caixer automàtic i sopar un entrepà en un bar minúscul, mentre al bar de l'hotel (anunciat com a Night Club) hi havia tots els malhechores del poble fumant i bevent, acompanyats de noies d'aquestes que fumen i et parlen de tu (o això semblaven) i d'un grup de música.

 

sergibuda.cat