Teníem tot el dia per endavant per fer menys de cinc-cents quilòmetres, el ferry sortia a les deu de la nit i nosaltres havíem de ser-hi tres hores abans, per tant no vam matinar, però tampoc no vam sortir a les tantes. Vam saludar-nos amb una parella que havia dormit al mateix hotel i anava en una Harley i vam tirar. El primer, anar a posar gasolina i patir un ensurt pel preu.

Les indicacions, una merda penjada d'un pal i el trànsit per odiar la conducció la resta de la vida. Dúiem una hora i no havíem fet ni trenta quilòmetres! I la segona hora de viatge estava sent per l'estil... Desesperant fins que no vam agafar l'SR509.

En un dels pobles que vam travessar, vam seure en una terrassa per esmorzar una mica, però no servien res de menjar, així que ens vam demanar el beure i vam menjar galetes de les nostres.

Al cap de res, mentre els cotxes seguien pensant que les línies contínues eren informatives i érem a l'alçada de Cassino, vam haver d'aturar-nos per mirar el mapa, doncs faltaven indicacions de la nostra ruta o s'indicaven pobles que no apareixien al mapa. Això sí, mira que és capriciós l'atzar, que estàs a l'entrada d'un poble que es diu Cassino i et trobes la publicitat d'un festival de la cervesa...

Superant un petit port i just després de deixar enrera un cotxe dels carabinieri que ens va acompanyar uns quilòmetres, ens va sorprendre trobar-nos al mig del no res el Santuario Maria Santissima Addoloratta, que està en el lloc en el que al 1888 es va aparèixer la Mare de Déu.

Per sort, els quilòmetres van anar caient més ràpidament, però llavors vam patir un altre inconvenient: no trobàvem gasolineres obertes i alguna que vam trobar estava sense gasolina. Estàvem ja als voltants de Foggia quan vam poder posar-ne, alhora que preníem alguna cosa fresca (feia molta calor) i menjàvem un croissant amb crema (era el nostre dinar).

En arribar a la línia de la costa, el trànsit es va tornar a intensificar, però l'autovia per la que circulàvem era capaç d'aborbir-lo. Vam seguir les indicacions cap al port de Bari i un cop allà vam saludar-nos amb uns motards russos interessats en les nostres motos i vam informar-nos sobre com fer el check-in i on havíem de fer la cua.

Amb els passatges ja a la mà, vam anar a un supermercat que havíem vist de camí al port per comprar bàsicament pa i aigua per a la travessia que teníem per endavant.

Vam menjar unes patates fregides i uns cacauets mentre esperàvem i, tal i com ens havien indicat, al cap de poqueta estona ja vam poder pujar a bord del vaixell que ens havia de fer creuar l'Adriàtic.

Faltava una hora i mitja per salpar i ja havíem pogut pujar! Vam descarregar tot allò que anàvem a necessitar i vam anar a buscar el nostre camarot per instal·lar-nos-hi.

La Núria va decidir dutxar-se per descansar millor i per no haver de patir l'endemà al matí i un cop ja còmodes, com la majoria del passatge, no vam esperar ni a deixar el port per sopar, doncs dúiem gana acumulada i el vaixell, que estava força atrotinat i no era massa gran, no ens donava gaires garanties d'una travessia plàcida.

Amb només uns deu minuts d'endarreriment, vam deixar Bari, mentre ens ho miràvem des de la borda d'estribord i un grup de jubilats italians ens convidaven a tancar-nos al camarot amb les seves cançons i les seves palmes marcant el ritme.

El bany compartit no era l'única curiositat del vaixell: havia estat de Brittany Ferries, teníem una pica de lavabo al camarot, els terres eren metàl·lics i abombats i sonaven a xapa si trepitjaves fort o et queia alguna cosa, tremolava com una Harley de les antigues, estàvem al camarot més endavant i abaix que hi havia i en els passadissos per arribar-hi hi havia portes que es tancaven automàticament per contenir l'aigua (quin mal rotllo!). De tota manera, vam poder dormir sense cap problema.