Atracàvem a les set del matí, per tant ens vam llevar d'hora, ens vam arreglar i vam anar a esmorzar (estava inclòs amb el passatge). No era un gran esmorzar i a més la gent havia arrassat, però vam poder fer un mos.

Encara amb la cara d'acabats de llevar, vam sortir a la coberta per veure la costa croata i les maniobres per entrar al port nou de Dubrovnik, però ràpidament vam haver de baixar a recollir i agafar les motos.

Vam passar el control de passasports per davant dels cotxes i autocars i vam mirar de trobar una oficina d'informació turística. Com que no n'hi havia cap, vam repassar el mapa de la guia turística i entre això i el que recordàvem del plànol de booking de la reserva que havíem fet, vam endinsar-nos en el trànsit croata. Com era d'esperar, ens vam perdre. Vam aparèixer a Cavtat davant d'un hotel de cinc estels en el que vam preguntar. Ens van donar un plànol i vam localitzar el carrer on anàvem.

Vam trobar el carrer, però no es tractava del que nosaltres anàvem buscant, sinó d'un altre amb un nom molt semblant i a la mateixa zona. De tota manera, ens havíem acostat al centre i ja havíem pogut gaudir de la imatge d'aquesta ciutat.

Vam localitzar al plànol el carrer correcte, que estava just en una de les sortides de la ciutat, però passàvem pel costat i no el trobàvem. Finalment, vam parar les motos i la Núria s'hi va acostar caminant: es tractava d'un carrer força estret (com el Carrer Ocells de Barcelona o més) i amb escales. A la porta de la casa on suposadament havíem de dormir no hi havia cap cartell i ningú no contestava al timbre, tot i sentir-se veus dintre. Vam prendre alguna cosa en un bar i vam trucar per telèfon primer a la casa i després a booking, que ens va respondre que la nostra hora d'entrada era a les dues del migdia, però que de tota manera intentarien contactar amb el propietari.

Malgrat que hauríem preferit descarregar l'equipatge, encara que no ens haguéssim arribat a instal·lar a l'habitació, vam anar cap al centre per aprofitar el dia visitant Dubrovnik.

A tocar de la porta de Pile hi havia un aparcament per a motos en el que vam poder encabir-hi les nostres. Vam lligar en una bossa apart els cascs, la jaqueta de la Núria i tot allò que no anava lligat i ho vam assegurar amb una xarxa de Pacsafe.

Ens vam endinsar al nucli històric pel que antigament havia estat el mar i la separació entre la ciutat romana (Raus) i la ciutat eslava (Rausium) i que es convertiria en el carrer principal i en la unió d'ambdues meitats, formant Ragusa, nom pel que encara és nomenada Dubrovnik en català.

A la plaça Gundulićeva (en honor del poeta Ivan Gundulić), on antigament hi havia hagut el mercat de verdures, hi havia una representació per turistes, doncs allà no hi havia un sol autòcton disposat a comprar i les parades on suposadament els habitants de poblacions properes venien els seus productes tenien totes el mateix.

Vam sortir de les muralles per la porta al costat del que semblava l'antiga llotja i ens vam trobar davant nostre el port vell, que destaca per la seva bellesa i per les construccions defensives que hi ha tan adjacents a la muralla com independents d'ella.

L'espigó, anomenat Porporela, és històricament el lloc de trobada dels enamorats i el lloc de bany dels habitants del centre històric i com que feia molta calor i no deixem de ser uns turistes típics i tòpics, vam aprofitar les escales que hi ha per remullar-nos els peus i així poder dir que ens havíem banyat al Mar Adriàtic.

Vam tornar a endinsar-nos en el casc antic i ens vam dedicar a passejar pels carrerons plens de restaurants i botigues de souvenirs, tot seguint el recorregut que ens indicava la guia turística.

Feia força calor i l'aigua que dúiem se'ns va acabar, però vam poder reomplir l'ampolla en una de les fonts que hi ha a Dubrovnik, estalviant-nos haver de seure en un bar.

A l'entrada d'un dels moltíssims restaurant que hi ha, vam poder veure aquest mapa croata del raïm i ens va sorprendre molt que hi hagués dues zones on es conreaven varietats de la malvasia sitgetana, però s'ha de tenir en compte que originàriament era grega i que Itàlia actualment n'és el principal productor.

També vam entrar al museu i la sinagoga jueus, però la veritat és que és una entrada que es pot estalviar de pagar perquè només hi ha uns menorahs i unes Torás i no es pot veure tota la sinagoga. Sí que va valer la pena, en canvi, entrar (sense pagar) a l'església jesuïta de Sant Ignasi, on hi destaquen les pintures barroques de Gaetano Garcia.

Des del segle XV que Dubrovnik compta amb un sistema regular d'abastament d'aigua que es va començar a fer mitjançant un aqüeducte, per això la font principal porta el nom d'Onofre, que va ser el constructor d'aquesta obra d'enginyeria civil.

La passejada va continuar sense un rumb fix, deixant-nos endur per les nostres sensacions a cada cruïlla, tenint en ment anar per l'ombra i trobar un bon lloc per dinar.

L'elecció del restaurant va ser més per la terrassa que no pas pel menú, doncs a tots hi havia el mateix. De tota manera, la terrassa on volíem seure estava plena i vam acabar seient en una altra no tan agradable i on vam passar una mica de calor, però volíem seure ja, teníem gana (recordo que havíem esmorzat a les sis del matí) i el preu era dels millors.

Mentre dinàvem, vam descobrir que el rissotto és com anomenen un plat d'arròs (no pas el típic guisat amb força formatge parmesà) i es va posar en contacte amb nosaltres el propietari del sobe que teníem reservat. Es va oferir a venir a buscar-nos, però vam preferir quedar amb ell més tard a tocar d'on havíem de dormir.

Vam demanar on podíem aparcar les motos i no ens va saber respondre, però mentre descarregàvem els paquets va mirar d'assabentar-se i en acabat ens va portar a un aparcament que (fent dues trampes) estava a 1 km en moto. Ens vam instal·lar, ens vam dutxar, ens vam canviar i vam tornar cap al centre per unes escales que t'hi duien en menys de deu minuts.

Vam tornar a entrar a l'oficina d'informació turística, on van tornar a ser tan desagradables com al matí, i, finalment, vam acabar contractant una visita guiada en un dels stands que hi havia al davant. Mentre fèiem temps, ens vam acostar al mirador per admirar la fortalesa Lovrijenac, que protegia el flanc oest de la muralla.

La visita guiada es va centrar en el període en el que Ragusa va tenir entitat pròpia, com a República de Ragusa o  dintre de l'Imperi Bizantí, la República de Venècia o Hongria, i en la recent guerra dels balcans que va devastar Dubrovnik. Vam entrar al Palau Sponza, seu de l'arxiu de Dubrovnik, i vam tenir la sort de veure assajar una pianista que havia de fer un recital més tard.

En una sala adjacent al magnífic vestíbul, una exposició recordava la tragèdia del anys nouranta del segle passat, removent-nos les consciències dels que la visitàvem.

Va ser una visita força amena i agradable que es va allargar més del previst, que ens va explicar un altre cop el que ens deia la guia i que ens va descobrir aspectes més insòlits i algunes llegendes. En acabat, vam decidir fer una passejada més, aprofitant que el sol ja s'estava ponent i vam poder descobrir una Plaça Gundulićeva diferent sense les paradetes.

Amb molt millor temperatura i una bona il·luminació, el passeig va ser increïble, però tampoc no podíem encantar-nos perquè havíem matinat força i encara havíem de sopar.

I el sopar al vam anar a fer a l'agradable terrassa del Restaurant Marco Polo, acompanyat d'un vi de varietat malvasia, com no podia ser d'una altra manera. Vam sopar molt bé i després vam tornar cap al sobe, però més lents que no pas havíem baixat. Això sí, els vuitanta-un graons de peu del carrer fins a l'entrada de la casa no se'm van fer tan pesats aquest cop.