Pel matí, continuava plovent, com ho havia fet durant tota la nit. Vam esmorzar (un altre àpat que fèiem a l'apartman i que ajudava a compensar el seu preu) i vam preparar l'equipatge per carregar-lo ràpidament quan tornéssim de la visita a la catedral.

Segons l'horari de visites que figurava a la informació turística i a la porta de la catedral, havia d'estar oberta quan ens hi vam acostar, però ni ho estava ni vam poder esbrinar quan ho estaria, així que vam haver d'acabar desistint d'entrar-hi.

La pluja, que havia tingut una petita pausa, va tornar a caure i a més va començar a fer-ho amb ganes, el que ens obligà a quedar-nos sota un dels paraigües de la terrassa d'un bar de la plaça de la República durant una estona.

Quan la pluja es va calmar suficientment, vam recòrrer per últim cop Kamenita Ulica per anar a carregar les motos, tornar la clau i arrencar cap al nord amb els impermeables posats.

Com que no volíem ficar-nos a l'autopista, ens va costar una mica sortir d'Split en la bona direcció (fins i tot ens vam ficar a l'aparcament d'un centre comercial), però finalment ho vam aconseguir, mentre el cel amenaçava amb més pluja o simplement complia les seves amenaces, el que ens va fer abandonar la idea de buscar i visitar Kaštel Gomilica, Kaštel Lukšić i Kaštel Štafilić, tres de les set fortificacions que hi havia en aquesta zona i que van originar igual número de pobles.

Vam arribar a Trogir i ens vam apropar al centre històric medieval (la seva història urbana té més de 2300 anys de continuïtat), aparcant les motos davant mateix de la porta de terra ferma (s. XVII), custodiada per la imatge de Sant Joan de Trogir, bisbe del segle XII i patró de la ciutat.

Res més entrar, vam trobar-nos el Palau Garagnin, una barreja dels estils romànic, gòtic i barroc que trobem, junt amb l'estil renaixentista, en molts dels edificis, fruit de la seva herència grega, romana, veneciana i croata. Actualment, a més, és la seu del museu municipal.

En arribar a la Plaça Ivana-Pavla-II, vam poder veure la catedral, el Palau Cipiko, l'ajuntament, la llotja, el convent de Sant Nicolau i la capella de Santa Bàrbara.

A la llotja hi havia el tribunal dels homes (les dones eren jutjades a l'església i els nobles en privat) i en ella s'hi conserven dos relleus del segle XVII.

Són nombrosos els palaus en els que la porta principal condueix a una galeria interior al voltant de la qual s'organitzen les diferents dependències.

La cutat, construïda sobre un illot i declarada Patrimoni de la Humanitat al 1997, no ha conservat gran cosa de la muralla veneciana, només el mur del convent i la Porta del Mar, per la que vam sortir del recinte emmurallat.

Al costat de la porta i enganxada a la muralla, hi havia una llotja que vam pensar que havia estat el mercat del peix, però no fóu aquesta la seva funció, sinó que era el lloc on s'aixoplugaven els viatgers que arribaven quan les portes de la ciutat ja s'havien tancat.

Resseguint el front marítim, vam topar-nos amb l'església de Sant Domènec (Sv. Dominik), a la façana de la qual i sobre el marc de la porta ens va sorprendre la imatge de Maria Magdalena embolicada amb la seva rinxolada melena.

Al final del moll, hi ha Tvrđava Kamerlengo, una fortalesa defensiva de planta octogonal construïda al segle XV i especialment protegida per ser la seu de les finances municipals.

El sistema defensiu es completava amb la torre rodona de Sant Marc, una torre renaixentista formada en la seva base per un con circular truncat sobre el que s'alça una torre cilíndrica rematada per nombroses barbacanes. La seva construcció va ser posterior a la de la fortalesa i actualment pertany als terrenys on hi ha les instal·lacions esportives de Trogir.

En el nostre passeig per fora de la muralla vam trobar una torre sense església a Ulica Hrvatskog Proljeća 1971, el que ens va semblar molt i molt curiós per inhabitual.

Si bé el Hayduk Split és l'equip de futbol més conegut i amb més seguidors (bona prova són les pintades a les que ja ens hem referit), no és pas l'únic equip croat i els altres també tenen els seus seguidors i la seva història, probablement més difícil i més èpica.

Vam tornar cap al centre històric de la ciutat, passant per davant d'altres edificis amb més o menys interès, però sobretot gaudint de la tranquil·litat de la que estan impregnades les parets i les llambordes dels seus carrerons.

No podíem deixar passar l'ocasió de visitar la catedral de Sant Llorenç, on hi destaca la portalada occidental, obra mestra de l'escultor Radovan i una joia de l'art romànic croat. Ja dins, els angelets de la capella de San Joan de Trogir, un afegit del segle XV, ens van fer molta gràcia per la seva naturalitat (l'expressió de la cara, la panxa d'algun, la postura, la pilila...).

Teòricament, pagant un petit suplement de 5 kunes, es podia accedir a les sales en les que s'exposa tresor de la catedral, en el que hi ha estris i peces de roba, però per sobre de tot hi destaca el magnífic treball en fusta dels armaris que emmagatzemen la col·lecció. El cas, però, és que a nosaltres ningú no ens va demanar que adquiríssim cap tiquet addicional.

També vam poder accedir al baptisteri, obra de l'escultor Andrija Aleši i una bona mostra de la transició del gòtic tardà a l'estil renaixentista, sense necessitat del tiquet suplementari.

Vam aturar-nos en una hamburgueseria amb una única taula (els entrepans d'altres locals feien millor pinta, però no tenien ni una sola taula i anàvem carregats amb els impermeables) i vam dinar alguna cosa, just abans de pujar a les motos per continuar amb el viatge.

Vam continuar paral·lels a la costa fins a Šibenik, passant per un munt de llocs en els que ens hauríem aturat, com el poble de Primošten, on vam veure les primeres platges (Raduča i Mala Raduča) de sorra de tot Croàcia.

A l'alçada de Šibenik, ens vam desviar cap a l'interior en direcció al parc nacional del Krka. Vam arribar a l'entrada de Lozovac, que no era per la que volíem entrar-hi, de tal forma que vam haver de donar la volta per dirigir-nos a Skradin, on vam decidir que primer miraríem de trobar un lloc on dormir.

A la mateixa travessia vam veure una dona asseguda en una cadira oferint un sobe, ens hi vam acostar i va cridar la filla, que era qui parlava anglès i amb qui ens vam entendre per agafar l'habitacio.

Vam anar a informar-nos sobre els horaris d'accés al parc i vam veure com marxava un dels vaixells que fan el trajecte de la ciutat a l'interior del parc. De tota manera, teníem temps per fer el recorregut curt agafant-ne el següent, que és el que finalment vam fer.

Un cop desembarcats, vam començar a seguir les indicacions caminant sobre unes plataformes de fusta que evitaven que haguessis de caminar sobre un terra totalment inundat.

Vam accedir llavors a Skradinski Buk, la successió de disset salts d'aigua en un desnivell de 45,7 metres i una distància de 800, que es pot contemplar des d'un pont que travessa el riu Krka.

Un cop vam travessar el riu pel pont, vam començar la nostra ascensió pel camí paral·lel al curs del Krka, des d'on vam poder apreciar amb més detall els diferents salts d'aigua.

És veritablement espectacular i el soroll ensordidor tot i que agafis distància. No és d'estranyar, doncs, que aquí hi hagués una de les primeres centrals hidroelèctriques del món o que s'hagin fet miradors per gaudir de la vista.

Igual que a molts altres llocs de Croàcia, vam trobar una maqueta a escala expressament col·locada per tal que els invidents puguin fer-se una idea d'allà on són.

Vam anar trobant plafons en els que s'explica la vall, la formació dels llacs i els salts d'aigua, la història al voltant del parc i la flora i la fauna autòctones. I parlant de fauna, tot el que vam aconseguir veure van ser peixos (estaven acostumats a rebre menjar dels turistes), ocells i unes libèl·lules de color blau.

Malgrat que no hi vam anar en una de les èpoques amb més aigua, n'hi havia per totes bandes i semblava talment que en brollava del terra i de les plantes.

Vam tornar a aparèixer davant d'Skradinski Buk després de fer tota la volta caminant en menys d'una hora i mitja i com que encara feia calor i teníem mitja hora llarga fins que sortís l'últim vaixell de tornada, vaig posar-me el banyador i em vaig ficar a l'aigua.

Vam pujar a bord i al poc de salpar van començar a caure gotes del cel, on es va dibuixar un arc de Sant Martí. Com la resta del passatge, vam intentar aguantar a la part de dalt (oberta), però finalment vam haver de posar-nos a cobert.

Després de passar pel sobe per deixar coses, vam sortir a sopar i ho vam acabar fent en un restaurant, Konoba Cantinetta, molt proper al lloc on anàvem a dormir i recomanat per la guia que dúiem.