Si bé les habitacions es veien velles, la planta baixa de l'hotel estava totalment reformada i si a això li afegim que el buffet estava prou bé, conclourem que vam esmorzar de gust, tot i que encara no havíem recuperat la gana.

Mentre recollíem l'equipatge a l'habitació, vam voler mirar el temps que feia pel balcó i la veritat és que no vam tenir gens clara la previsió.

Vam carregar les motos i vam començar la ruta del dia que, com no podia ser d'una altra manera partint de la ciutat més alta d'Europa, era en sentit descendent.

Va aparèixer davant nostre el Llac de Serre-Ponçon, un dels llacs artificials més grans d'Europa occidental. El llac recull les aigües del riu Durance i del riu Ubaye, que flueix a través dels Alts Alps i els Alps de l'Alta Provença fins al riu Roine. És el segon llac artificial d'Europa per capacitat (1.272 milions de metres cúbics) i el tercer per àrea (28,2 km2). Setze plantes hidroelèctriques utilitzen l'aigua i el llac proporciona reg a 1.500 km² de terra.

Als voltants de Gap, vam aturar-nos per repostar, però la gasolinera no tenia bar ni botiga, així que un cop acabada l'operació, vam continuar uns centenars de metres fins trobar algun lloc on fer-ho.

A l'alçada de Serres, vam desviar-nos per una d'aquestes carreteres marcades en color verd al mapa, la D994 i va ser un dels grans encerts del dia: ràpida, en bon estat i amb bons paisatges.

Els camps de vinyes plenes de fulles per ser finals de juliol envoltaven la carretera a la zona de Nyons, tot esperant que aparegués el raïm que acabaria donant vi D.O. Côtes du Rhône (què llunyans quedaven ja els ceps i els vins de la península de Pelješac!).

A l'edat mitjana, Suze era la ciutat més important de Tricastin. Avui ho són la vinya, que és la principal riquesa del municipi amb 1.600 hectàrees de diferents varietats conreades, i la Universitat del Vi, que es va instal·lar al segon pis del castell medieval. Terra de sol i cel blau, lavanda i garriga, tòfones i vi, Suze-la-Rousse ens convidava a descobrir la Drôme provençal, però nosaltres no teníem temps per aturar-nos-hi i ens vam haver de satisfer amb unes fotos en marxa del castell.

Seguint el traçat de la carretera D994, vam travessar el Rhône per sobre de Mondragon, el que vol dir que evitàvem la zona entre Orange i Avignon, que per ser més poblada l'esperàvem amb més trànsit.

Als afores de Bagnols-sur-Cèze vam patir el pitjor dinar de tot el viatge en un petit bar-restaurant-bar de copes. No només l'amanida no tenia gust a res ni cap gràcia (excepte el formatge de cabra escalfat al microones, que tot i així estava bo), sinó que ens van servir fatal, però com a mínim vam poder descansar una mica i recuperar forces, tot i que si arribem a saber que al poble se celebrava el Garance Reggae Festival, hauríem dinat allà, doncs els locals tenien molt bona pinta i l'ambient que vam veure en passar ens va encantar.

El següent repostatge va ser als voltants de Montpellier, en una gasolinera automàtica i si fa no fa al mateix preu que a casa (qui ho havia de dir!). El problema d'aquestes gasolineres automàtiques franceses és que et carreguen 120 € i al cap d'uns quants dies (bastants) et carreguen l'import correcte i després ja et retornaran els 120 € (ja em va passar al viatge al Wheels & Waves i aquí em va tornar a passar).

Vam fer dues entrades llampec a l'autopista per evitar Nimes i per evitar Montpellier, però vam continuar tot el que vam poder per carreteres convencionals.

La Porta de Catalunya i les indicacions de la carretera ens van anunciar que ja entràvem a territori català, malgrat que el sol, que ja era prou baix a aquelles hores, intentava que no ens n'adonéssim. Però encara ens quedava un trosset per arribar a casa...

Vam entrar a Salses per prendre alguna cosa fresqueta en un bar (per fer-ho a qualsevol banda, millor fer-ho ja a territori català) i vam poder xerrar en català amb altra gent.

Havíem començat el dia als Alps i només deu hores i mitja més tard ja estàvem començant a enfilar la pujada per travessar els Pirineus, que ara ens semblaven petitets.

Vam fer uns quants quilòmetres per l'N-II, però quan vam aturar-nos per fer l'últim repostatge del viatge, vam decidir agafar l'autopista AP-7 fins a El Papiol per no acabar arribant a les dues de la matinada o cansant-nos i dormint a qualsevol banda.

A l'autopista se'ns va fer fosc i a l'alçada de Sant Celoni ens van començar a caure unes gotes. Ens vam aturar al voral i jo li vaig dir a la Núria que era igual, que tiréssim, que només serien quatre gotetes i que amb la calor que feia fins i tot ens aniria bé. El cas és que ens va caure un senyor xàfec i vam quedar com ànecs perquè no vam poder ni aturar-nos un segon cop per agafar els impermeables.

A quarts d'onze de la nit arribàvem a casa, vam aparcar les motos, que es van portar de meravella durant tot el viatge si no tenim en compte el problema amb el cable del gas de la 2000, i vam posar per a un selfie de final de vacances.