L'esmorzar a Maddybenny Farm no va ser el típic full irish breakfast, sinó una truita de riu per mi i un tall de salmó per a la Núria, a més de cereals i fruita. Ens el vam prendre a la taula del menjador amb la resta d'hostes i amb el que vam suposar que era el marit de la Karen, molt mudat per a l'ocasió i fent d'amfitrió. En acabat, vam recollir i vam continuar el viatge, aprofitant el magnífic dia que feia.

Un quart d'hora més tard, aparcàvem les motos davant de Dunluce Castle, un espectacular castell edificat sobre la fortalesa del s. XII de Richard Óg de Burgh en un penyal basàltic molt escarpat.

El va construir la família McQuillan el 1513 i va ser la llar de Sorley Boy McDonnell, el cap del clan McDonnell d'Antrim i del clan MacDonald de Dunnyveg (Escòcia). Com a curiositat, el 1588, es va produir l'enfonsament de la galera La Girona per culpa d'una tempesta i els McDonnell aprofitaren per instal·lar-hi els canons i vendre la càrrega per aconseguir fons per restaurar el castell. L'altre fet rellevant de la seva història va ser que es va convertir en la casa dels comtes d'Antrim que, segons la llegenda, van abandonar el castell a partir de l'ensorrament i posterior caiguda al mar de la cuina el 1639, del que només es va salvar un noi assegut en una cantonada.

Tenint en compte que estava en runes, vam pensar, encertadament o no, que ja el véiem prou bé des de fora i vam decidir no pagar l'entrada i seguir el nostre camí, malgrat que hauríem pogut "aprofitar" una visita guiada en català que se sentia sense necessitat d'integrar-se al grup.

De tota manera, el camí a fer no era pas llarg i en menys de deu minuts estàvem al centre històric de Bushmills, buscant indicacions per arribar a la nostra destinació.

La nostra destinació era The Giant's Causeway, als voltants de Bushmills. Vam deixar les motos a l'aparcament i vam pagar l'entrada al centre de visitants, que era de l'estil del que hi ha als penya-segats de Moher: gran, modern i força interactiu. De tota manera, el que paga la pena veure són les formacions rocoses, així que vam començar a caminar el quilòmetre que ens hi separava.

Les audioguies (NOTA: porteu sempre uns auriculars al damunt i així, en cas que no vinguin inclosos, podreu penjar-vos l'audioguia i no haureu de dur-la enganxada a l'orella) ens van ajudar a fer el camí alhora que ens van servir per documentar-nos sobre les més de 40.000 columnes basàltiques, la seva formació, la vida a la zona i les llegendes al seu voltant.

Era realment espectacular i vam acabar fent força fotografies, tot i que se't treien una mica les ganes perquè miressis on miressis sempre hi havia un munt de gent. Per veure la resta de fotografies, cliqueu el següent botó.

Hi havia zones en què les formacions basàltiques quedaven molt més a la vista i fins i tot hi havia una espècie de porta formada per les columnes. Nosaltres vam decidir que no calia anar a veure algunes altres formacions que es veien més enllà perquè implicaven una bona caminada i eren més petites que les que teníem a tocar.

Vam tornar cap a Bushmills i ens vam acostar a la destileria de whisky local per visitar-la, vam comprar les entrades i vam aprofitar l'espera per fer una trucada urgent, comprar uns sandvitxos en un supermercat i dinar.

Es tracta de l'Old Bushmills' Distillery Co. Ltd. i en aquell moment estava sota mínims perquè era l'època de l'any en que es feien els treballs de manteniment, com vam poder comprovar quan van arribar unes enormes peces de coure del sistema d'alambins.

El procés, com no podia ser d'una altra manera, era el mateix que a la destileria de Jameson's, però és que a més totes dues marques són del mateix grup i fins i tot vam poder veure una línia omplint ampolles del whisky de Middleton. Per acabar, al bar vam fer un petit tast, donant per conclosa la nostra visita i sentint-nos força cansats per estar aprofitant tant el dia.

Vam posar gasolina i ens vam saludar amb dos motoristes locals que ens van avisar que anéssim amb compte amb els moltíssims tractors que hi havia per la zona. Tot seguit, vam anar cap a Ballycastle, on comença l'Atrim Coastroad, la ruta que segueix la costa de Glens of Atrim, un paisatge espectacular ple de cales que donen sortida a nou valls ("glens" en irish) que s'endinsen a l'illa transversalment al litoral.

Als afores de Carrickfergus, vam entrar en un supermercat per vam comprar pa i a més vam firar-nos uns calçotets que estaven d'oferta, aprofitant per estudiar la manera d'arribar a Belfast sense haver de pagar peatge, el que ens va costar donar alguna volta de més.

De tota manera, no vam acabar perdent més d'uns deu minuts i finalment vam arribar a Belfast, on havíem de trobar l'hotel que havíem reservat per no trobar-nos amb els problemes que havíem tingut a Galway.

Vam arribar al centre sense problemes, però un cop allà ens va costar una mica orientar-nos, el que sumat a que era complicat donar la volta o tornar enrera ens va fer voltar més del necessari. Vam consultar el mòbil, així vam tornar a saber on érem i cap on havíem d'anar i quan estàvem a punt d'arribar-hi, el cable de l'accelerador de la meva moto va petar, o sigui  que vam acabar a la porta de l'hotel a empentes i rodolons i amb poques ganes per res més, sopant en una hamburgueseria propera després d'unes pintes al bar de l'hotel.