El primer que vam fer va ser acostar-nos a Bike world, el concessionari, on ens van dir que els dilluns no obrien el taller i que no podrien fer res fins l'endemà i això si per casualitat tenien el cable original al magatzem.

Vam anar cap al centre en la moto de la Núria i la vam aparcar a Ormond Quay Upper, pràcticament davant i a l'altra banda del riu Liffey de The Clarence Hotel, l'hotel propietat de Bono i The Edge del grup U2.

Encara més popular és Ha'penny Bridge (el pont del mig penic), un pont peatonal de ferro colat sobre el riu Liffey que data del 1816. Originalment, va rebre el nom de Wellington Bridge en honor a Arthur Wellesley, originari de Dublin i primer duc de Wellington, però popularment se'l va conèixer pel nom actual, no se sap si perquè recorda el perfil de la moneda, perquè era el peatge a pagar o per ambdues teories alhora.

Ens va agradar trobar-nos durant la passejada amb una Kawasaki Vulcan 800, que si bé no l'havien personalitzat en un estil que ens agradés, seguia conservant aquesta essència que les fa tan especials.

A O'Connell Street vam visitar An Post General Post Office, un emblemàtic edifici en estil neoclàssic de més de dos-cents anys d'història, que va ser el principal bastió dels voluntaris irlandesos de l'aixecament del 1916. Amb els anys i des de la seva privilegiada situació, a més de seguir oferint els serveis propis de la seva activitat, és un punt de referència i un dels llocs on s'acostuma a quedar, a imatge de la terrassa del Zuric o la porta d'El Corte Inglés a la Plaça Catalunya de Barcelona o la cua del cavall del Ban Josip Jelačić a Zagreb.

Al número 9 d'Earl Street vam aturar-nos per fer un cop d'ull a la botiga d'audífons Bonavox, una botiga amb una història al seu darrera: durant la dècada dels setanta del segle passat, un grup de nois que passejava per davant seu es va fixar en el nom, va comentar que era 'bona veu' en llatí i una cosa va portar l'altra i finalment en Paul Hewson, el cantant dels Lypton Village, va acabar adoptant l'àlies Bono Vox com a nom artístic. Poc més tard, va formar amb altres tres nois el grup U2 i va perdre pel camí el cognom Vox.

Com és habitual en nosaltres, vam anar a buscar un autobús turístic i ens vam trobar que hi havia vàries companyies. Vam estudiar preus, recorreguts i opcions i finalment ens vam decidir pel Dublin Bus Tour perquè el podíem combinar amb el Ghostbus al vespre.

Tot i no ser sant de la meva devoció, s'ha de reconèixer que el Samuel Beckett Bridge de Santiago Calatrava és preciós. Recorda la típica arpa irlandesa i a més és pivotant, el que permet que es col·loqui en un angle de 90 graus per deixar passar els vaixells que naveguen pel riu Liffey, on també hi ha el James Joyce Bridge del mateix polèmic arquitecte.

En aquesta zona de la ciutat que anteriorment ocupaven molls s'han construit edificis moderns de disseny, com el Bord Gáis Energy Theatre, un magnífic teatre per més de dos mil espectadors amb una acústica increïble.

Encara hi ha, però, alguns edificis que es resisteixen als plans d'expansió que promou Dublin Docklands Developement Authority, com els antics magatzems de Hanover Quay en els que els U2 hi tenen el seu estudi de gravació des de finals de 1994.

Entre els nous i emblemàtics edificis de la zona dels molls, també hi ha The Convention Center Dublin, de l'arquitecte americà amb arrels irlandeses Kevin Roche, que va ser inaugurat el 2010, que es va endur el Engineering Project of the Year en els Engineers Ireland Excellence Awards i que va rebre el gràfic nom popular de tube in the cube.

El passeig en l'autobús turístic estava sent molt agradable, anàvem coneixent la capital irlandesa alhora que anàvem escoltant la seva història i vam poder veure un munt de pubs, l'alt i propagandístic edifici del principal sindicat, el neoclàssic edifici de la casa de duanes i l'estàtua de James Connolly.

A Merrion Square Park, una de les cinc històriques places georgianes de la ciutat, vam baixar de l'autobús per admirar el memorial a Oscar Wilde, just davant de l'edifici amb el número 1, on va nèixer el 1854. Consta de tres peces: una escultura de pedra de l'autor teatral i poeta a l'edat de quaranta anys, un pilar amb la figura en bronze de la seva esposa prenyada i un altre amb un tors masculí despullat també en bronze. En els pilars hi ha gravades les frases manuscrites d'irlandesos famosos, entre els que hi ha en Bono amb Man is least himself when he talks in his own person. Give him a mask and he will tell you the truth. ('Un home és menys ell mateix quan parla en primera persona. Dóna-li una màscara i et dirà la veritat.').

Vam tornar a agafar l'autobús per continuar amb la visita a la ciutat, vam seguir veient pubs i vam passar per l'estació del ferrocarril i per la porta del Castell de Dublin.

Tot i que la Catedral de la Santíssima Trinitat és alhora la seu de la diòcesi de Dublín i Glendalough i també de província de Dublín i Cashel de l'Església d'Irlanda, en la pràctica ha estat la seu de l'Església d'Irlanda mentre que l'Església Catòlica Romana ha utilitzat la Pro-Catedral de Santa Maria del Malborough Street. Es tracta d'una construcció medieval, tot i que a primera vista potser no ho sembla perquè està envoltada de grans carrers i nous edificis, doncs la demolició de gran part del laberint de carrers que conformava el barri residencial de Wood Quay la va aïllar de l'entramat medieval original.

Vam passar per una zona de la ciutat que no surt a les guies turístiques ni a les webs de viatges, més pobre, però molt més real, fruit d'anys de prosperitat industrial i precarietat laboral.

Vam baixar-nos a la següent aturada de l'autobús per entrar a The Guinness Storehouse, el centre de visitants de la cervesa Guinness, una de les principals atraccions turístiques de Dublin.

La primera planta de l'edifici està dedicada a la història d'Arthur Guinness, a la història de la companyia i al procés d'elaboració de la cervesa, mentre que la segona estava dedicada als gustos i a les olors.

En canvi, la tercera planta estava dedicada al màrqueting i la publicitat, on la marca ha mantingut una trajectòria creativa i valenta que ha catapultat la seva imatge.

En una d'aquestes campanyes publicitàries, es va declarar com una companyia ferma a l'hora de defensar el paper de les dones a la societat i fins i tot va arribar a utilitzar el lema feminista A woman needs a man like a fish needs a bicycle ('una dona necessita un home de la mateixa manera que un peix necessita una bicicleta'), una frase de l'escriptora australiana Irina Dunn, popularitzada per Gloria Steinem i posteriorment part de la lletra de la cançó Tryin' to throw your arms around the world dels U2.

I com que està malament que jo ho digui, no ho diré, però sí que demanaré que mireu aquesta fotografia en la que queda ben palesa l'opinió de Guinness & Co. sobre mi.

A la quarta planta, vam entrar en una sala de formació per aprendre a tirar la pinta perfecta de Guinness. Vam rebre la instrucció teòrica tot veient un professional i vam assolir la graduacio i el certificat corresponent.

Amb la nostra pinta perfectament tirada a la mà, vam acabar de pujar fins a la setena planta, on hi ha un bar circular amb les parets de vidre en el que es pot gaudir de la vista panoràmica de la ciutat de Dublin, tot i que estava tant i tant ple de gent que ens vam acabar agobiant i vam decidir acabar-nos el beure en un bar de la planta cinquena.

En total, vam estar gairebé tres hores per visitar The Guinness Storehouse, però van ser tres hores ben emprades, no en va es tractava d'una de les visites obligades, igual que ho va ser la visita al Titanic Experience de Belfast.

Tot i començar a ser una mica tard, encara vam poder tornar a pujar a l'autobús turístic per veure l'entrada de l'Irish Museum of Modern Art, algun altre pub, la xarxa ferroviària, l'immens Phoenix Park amb el Wellington Monument, un obelisc de 203 peus d'alçada (el més alt d'Europa), i Áras an Uachtaráin, la residència del President d'Irlanda, el modern edifici dels tribunals de justícia, la nova factoria de Guinness & Co., les indicacions de la vella destileria de Jameson's i el Croppies Acre Memorial Park, un memorial en record dels nois caiguts en l'aixecament del 1798.

De tornada al centre, vam aprofitar l'estona que teníem per creuar el riu Liffey per endinsar-nos en el conegut barri The Temple Bar, on vam buscar un pub on seure a fer una pinta fresca de cervesa i menjar alguna cosa, doncs encara no ho havíem fet.

A les vuit del vespre, vam pujar al ghostbus, un autobús de dues plantes totalment ambientat en el que el nostre guia o mestre de cerimònies ens va començar a relatar històries misterioses mentre els efectes de llum i so creaven l'atmòsfera ideal.

Com és lògic, l'autobús va anar movent-se i quan ens van fer baixar estava davant del Castell de Dublin, on vam entrar. Tot un punt perquè estàvem fora de l'horari de visita, és a dir que només hi érem nosaltres i algun treballador de les instal·lacions.

I què hi fèiem allà? Doncs escoltar la història de l'autor de la novel·la Dràcula, l'escriptor Bram Stroker, que va treballar en aquelles oficines i que, segons les explicacions del nostre guia, va ser influenciat per forces d'una altra dimensió tant en la seva pròpia vida com en la creació dels seus personatges i les seves històries a causa de les morts i altres desgràcies ocorregudes anteriorment en aquell indret.

Per entendre millor les explicacions i per crear l'ambient oportú per sentir-les, vam baixar al soterrani, on hi havia les restes de les antigues muralles de la ciutat, però jo crec que és més adient que aquí expliqui que en aquest punt s'uneixen els rius Liffey i Poddle i que a Irlanda aquestes confluències es coneixen com piscines negres ('dubh linn' en irlandès) i que aquest és l'orígen del nom de la ciutat.

La següent parada va ser en un antic cementiri, també obert només per a nosaltres, en el que ens va explicar l'extranya història d'un home que va veure la seva làpida abans de morir i com en una època va haver lladres de tombes que van haver de conviure amb morts que tornaven a la vida.

El nostre fantasmagòric guia ho va fer molt bé i el tour va ser una activitat força interessant que ens va ajudar a omplir una franja horària que és difícil d'omplir més amunt dels Pirineus. De fet, tan bon punt com vam acabar, vam comprar unes begudes en una botiga de conveniència i vam tornar a l'hotel per posar-nos a dormir.