Havíem reservat hotel a Dublin prop del concessionari (sí, a Dublin n'hi havia) Kawasaki per si de cas i no va ser pas cap mala pensada, doncs res més agafar el puny de l'accelerador ja vaig notar que allò no anava bé, quedant-se pràcticament bloquejat, el que em feia molt i molt complicat circular per la ciutat, però com que era diumenge al matí no hi havia gaire trànsit.

Abans de marxar de Belfast, però, vam passar un altre cop pels International Wall Murals, doncs ens havíem adonat que ens havíem deixat per veure una part.

Va ser molt pràctic anar a veure'ls perquè la ruta per arribar-hi era senzilla i allà al costat podíem agafar l'M1 per sortir de la ciutat passant per sota de Rise, mentre que si haguéssim volgut marxar de Belfast directamente des de l'hotel probablement ens hagués resultat més complicat.

No vam buscar rutes alternatives, doncs teníem seriosos dubtes d'acabar arribant a Dublin per culpa del cable de l'accelerador, així que vam anar fent per autovia, entrant de nou a la República d'Irlanda i creuant el Riu Boyne pel Mary McAleese Boyne Valley Bridge, un espectacular pont atirantat aixecat el 2003 com el més llarg d'Irlanda, tot i que posteriorment el va superar el River Suir Bridge a l'N25.

Vam sortir de l'autovia per anar a fer la primera visita del dia i uns tres-cent metres abans d'arribar, el cable va dir prou i es va deixar anar. Vaig intentar recomposar-ho, però estava trabat i vaig acabar lligant-hi un cordill d'una bossa  a la peça que obre el flux de gasolina (vaig decidir dir-li accelerador suïcida, en una clara al·lusió als canvis suïcides comuns al món custom), aconseguint d'aquesta manera arribar fins l'aparcament per motos de Brú na Bóinne després que la Núria anés a veure a quina distància ens hi havíem quedat.

Al centre de visitants, vam agafar (estaven incloses en la nostra magnífica targeta d'OPW) les entrades, amb les que teníem assignades les hores de visita als monuments. Fent temps, vam veure un àudiovisual i vam visitar les diferents sales en què s'explicava què anàvem a veure, a més de fer un mos en el bar.

Amb unes enganxines de colors t'identificaven per saber què havies de visitar i a quina hora, així el control a l'hora de pujar als atrotinats autobusos que ens portaven a un lloc i a un altre era suficientment àgil.

Primer vam anar a Knowth, que tot i no ser el més conegut dels tres emplaçaments, és el més gran i més important arqueològicament parlant. La guia ens va donar una bona explicació de la necròpoli prehistòrica que és Patrimoni de la Humanitat des del 1993.

Així com a tot Irlanda hi ha cercles de pedres com el Drombeg Stone Circle, que vam visitar el tercer dia a l'illa, aquí n'hi havia un format per troncs, però la seva finalitat era exactament la mateixa.

De tota manera, el que ha aconseguit que aquest jaciment sigui reconegut per l'UNESCO són els túmuls en l'interior dels quals hi ha tombes de corredor. Grans lloses gravades dibuixen el cercle exterior i moltes altres construeixen a l'interior el corredor d'est a oest i les diferents estances.

A Knowth hi havia un túmul gran que contenia dues tombes de corredor i estava rodejat de divuit monticles més petits, alguns dels quals comunicaven amb el gran, al qual s'hi podia pujar per l'exterior.

Les lloses, principalment de quars, granit i pedres de bandes, van arribar de terres llunyanes, fet sorprenent per a unes construccions de fa sis mil anys, però no és l'únic misteri, doncs els coneixements d'arquitectura, enginyeria, astronomia i art necessaris són molt avançats per a l'època.

Després de fer l'última part de la visita pel nostre compte, vam agafar l'autobús a l'hora acordada i vam arribar a Newgrange, on una altra guia també molt amable ens va anar explicant el més important.

A Newgrange sí que vam poder accedir a l'interior i admirar la seva construcció, mentre ens explicaven que durant el solstici d'hivern els primers raigs de sol del dia entren per una obertura sobre la porta i es projecten al llarg del passadís fins a l'interior de la cambra central. A més, vam poder fer-nos a la idea mercès a la il·uminació que ho simula.

També vam tenir una estoneta per passejar al nostre aire abans que arribés l'autobús que ens havia de dur un altre cop a la parada del centre de visitants, doncs la visita a Dowth no es fa a través del centre de visitants, sinó que s'hi accedeix directament perquè les excavacions no estan gaire avançades i l'entorn no està gaire acondicionat, el que no la converteix en una visita massa atractiva.

Com que el complex estava a punt de tancar, vam decidir anar fins al primer poble, Donore, i allà buscar un lloc on estar còmodes i trucar al RACC, doncs la Núria no confiava en el meu invent i no volia anar patint i amb l'afegit de poder-nos quedar tirats a qualsevol banda.

Un cop ho vam tenir tot en marxa i vam haver descansat una mica, la Núria va agafar la seva moto i va marxar cap a Dublin, doncs no tenia cap sentit que s'hagués d'esperar allà i després conduir de fosc.

Com que jo no havuia de conduir, vaig poder aprofitar per prendre'm unes pintes mentre esperava, gaudint de la música en viu del diumenge al vespre en companyia de gent del poble i dels voltants, sense cap altre turista apart d'un motxiler que va arribar fent dit.

I sort que estava en el Dalys Inn i que hi havia diversió, doncs vaig acabar esperant més de tres hores... Vam pujar la moto a la grua i vam tirar cap a Dublin, on anàvem a deixar la moto al taller i a mi a l'hotel, que estava a la vora del taller, però el gruista es va confondre quan sortia de l'autovia (no em va fer cas) i vam anar cap a l'hotel, on li vaig dir que descarregués la moto i que ja la duria jo l'endemà. Tot i arribar força tard, la Núria es va encarregar que em preparessin un sandvitx i així poder sopar alguna cosa.