Després d'esmorzar, vam demanar per treure el sidecar del pàrquing i quan hi vam arribar ens vam trobar un cotxe que no ens deixava sortir (havien venut dos cops la plaça). Van haver d'investigar de qui era, però finalment van aconseguir moure'l i ens van deixar sortir. Vam carregar i vam deixar enrere Saint-Malo, però abans vam poder veure com l'Étoile du Roy sí estava llavors ancorat al Quai de Tere Neuve.

Enlloc d'anar directes cap a la nostra propera destinació, vam preferir anar resseguint la costa, d'aquesta manera vam poder veure platges i paisatges que d'altra manera no hauríem vist.

Ja dins la badia del Mont-Saint-Michel, hi ha Cancale, una vila coneguda per les seves ostres, que ja es consumien a l'època dels romans. Va ser proveïdora de la cort reial tant de marisc com de mariners. Vam aparcar a l'ombra del far, vam donar-nos una volta pel mercat d'ostres i vam comprovar el seu èxit amb la quantitat de closques que hi ha als voltants. Està tant preparat pel consum d'ostres que fins i tot va arribar una furgoneta amb vins quan ja estàvem a punt de marxar.

Vam seguir per la costa en direcció al Mont-Saint-Michel, però abans d'arribar-hi ens van desviar cap a uns aparcaments enormes. Allà, ens van considerar cotxe i vam haver de pagar els 20€ que costa aparcar i poder utilitzar l'autobús llançadora. Abans, però, vam obrir el debat de si agafar la cadireta o agafar la motxilla per portar la Merlès, doncs no recordàvem si hi havia gaires escales de la nostra humida visita del 2007.

Ens hauria agradat molt més tenir la imatge de nosaltres amb el sidecar davant de Le Mont-Saint-Michel, però el sistema era aquest i no es podia fer res. També s'ha de dir que hi havia com a mínim una quinzena de llançadores que ni tan sols donaven la volta, doncs es podien conduir des d'ambós costats.

Vam creuar la porta i vam trobar-nos una munió de gent espectacularment enorme i no era perquè a tocar de la porta s'hi concentrés més gent o perquè hi hagués alguna botiga o establiment turístic que congregués més gent, no. Estava tot a petar!

Van començar els graons que no recordàvem i que convertien la visita turística en un infern per a aquells que portessin una cadireta. Veient que s'estava complicant tot molt, vam buscar un petit forat (a la foto sembla que estem sols, però jo no tenia ni l'espai per poder seure a terra) i li vam donar de dinar a la Merlès. I per tal que li toqués una mica l'aire, vaig haver de seure-la a una roca de la pared, doncs no hi havia espai enlloc més.

Vam veure clar que entre la gentada que hi havia, que feia que fins i tot patissis per si algú li queia al damunt a la nena o li fotia un cop amb una motxilla, la cadireta, les escales i la calor no podíem (ni ens venia de gust) visitar Le Mont-Saint-Michel, així que vam plegar la cadireta, la vam deixar en un racó, vam carregar la nena als braços i vam intentar veure alguna coseta sense moure'ns gaire.

Com que ens feia molta ràbia no poder fer la visita, ens resistíem a marxar i la Núria va fer una ullada a l'Église Saint-Pierre, una església originàriament fundada el segle VIII de la que ja no en queda res i sobre la que es va erigir en granit l'església romànica el segle XIV, tot i que va patir transformacions d'importància durant els segles XV i  XVII.

Era tan espectacular la concentració de gent  que ni tan sols ens vam veure capaços de demanar-nos uns entrepans i unes begudes per emportar a qualsevol dels locals que hi havia.

El que havia de ser un conte de fades s'havia convertit en un petit malson i ens sabia greu, però encara vam tenir una sorpreseta més, doncs a tres quarts de dues no érem pas els únics que marxaven de Le Mont-Saint-Michel i la cua per agafar una llançadora era llarguíssima. De fet, crec que vam poder pujar a la sisena o setena llançadora que va arribar i encara vam tenir sort perquè vam tenir preferència per pujar per la cadireta.

Ens vam baixar a la zona hotelera que hi ha entre l'aparcament i la vila, vam entrar a Les Galeries du Mont-Saint-Michel i vam comprar unes patates fregides i unes begudes, vam agafar uns entrepans a Brioche Dorée i vam seure a dinar a la terrassa.

Vam tornar cap a la moto i vam marxar cap a Rennes. Ens va costar una mica arribar al pijo BW Premier Collection Le Saint Antoine Hôtel & Spa en el que teníem la reserva per no entrar a la ciutat per on tocava. A més, feia moltíssima calor i ens vam trobar amb problemes a un parell de carrers en els que ens vam haver de quedar aturats una estoneta. Això sí, després de fer el check-in i instal·lar-nos, el primer que vam fer va ser banyar-nos.

Vam sortir a passejar en direcció al centre de la ciutat i vam poder veure el Palais du Commerce, un edifici a cavall dels segles XIX i XX que ha acollit diverses institucions (borsa de valors, biblioteca, Escola Regional de Belles Arts, Conservatori Nacional de Música, oficina de correus, central telefònica i fins i tot un cafè) al llarg de la història, l'ajuntament i alguns edificis amb el típic entramat de fusta.

A la Rue Rallier du Bay vam trobar una plaça farcida de terrasses. Ens les vam mirar i finalment ens vam decidir per seure a la terrassa de Le Boeuf au Balcon, on vam sopar força bé, abans d'anar a l'hotel a descansar.