L'esmorzar sí que el vam fer en un dels bars del vaixell, on teòricament no es podien consumir aliments ni begudes que no fossin comprats allà, no com en la majoria dels ferries en els que havíem pujat fins el moment.

Quan vam entrar a la bodega per carregar les motos, vam veure que el calç de la roda del darrera l'havien tret i ens l'havien posat sota la moto en la part central, donant-li més estabilitat.

Com que no sabíem què ens hi trobaríem, el primer que vam fer va ser aturar-nos en una estació de servei per repostar i així anar tranquils amb els dipòsits plens.

El que ens va sorprendre va ser veure un munt de paradetes a banda i banda de la carretera on s'oferien maduixes i altres berries de la zona de Wexford.

També vam poder veure els primers senyals indicadors de controls de velocitat per radar, malgrat que no vam ser capaços de veure'n cap d'aparell.

Creuant New Ross, vam veure tot de paradetes i l'SS Dunbrody i vam decidir aturar-nos per veure què feien, coincidint amb un francès que viatjava en una Triumph amb la seva filla i una parella d'italians en una BMW, tots ells arribats en el nostre ferri. Hi havia un monument en memòria de tots els emigrants amb una flama encesa que es va portar de la tomba de John F. Kenedy, que havia visitat New Ross, bressol dels seus avantpassats, el 1963. A més, hi havia l'Irish Emigrant Experience, un centre interpretatiu del fenòmen migratori, i l'SS Dunbrody, un vaixell de mitjans del segle XIX.

En arribar a Carrick-on-Suir, vam buscar Ormond Castle i vam aturar-nos-hi, però vam trobar-nos-el tancat per obres de restauració i, malgrat que hi havia uns panells explicant-nos el que ens havíem perdut i la seva història, no vam marxar pas contents, doncs ens vam perdre el millor exemple d'una residència d'estil isabelí en tota Irlanda, l'únic habitatge gran no fortificat d'aquell període (s. XVI), les dues torres del segle XV adosades i algunes de les millors decoracions en guix del país, incloent-hi retrats en guix.

Menys d'una hora més tard, el perfil de Rock of Cashel per damunt de les cases d'Upper Friar Street ens indicava que arribàvem a Cashel, després de desviar-nos a Clonmel, on ens va sorprendre la quantitat de gent que anava a les curses de cavalls. 

El centre de Cashel (Caisel en gaèlic, que significa fortalesa) és prou maco, hi destaca una creu a tocar de l'oficina de turisme que es va traslladar allà per evitar el seu deteriorament per la contaminació i pels accidents automobilístics i un hotel instal·lat en un edifici georgià amb una torre adosada.

Ens vam acostar a Rock of Cashel i vam deixar les motos a l'aparcament de pagament que hi ha per a continuació fer els últims metres d'ascensió a l'elevació natural del terreny sobre la plana fèrtil coneguda com a Golden Vale degut a la roca calcària que hi ha sota la superfície i que dóna nom al conjunt arquitectònic.

Es tracta d'una de les atraccions turístiques més espectaculars i una de les més visitades d'Irlanda, reflexa en els seus edificis la rica història de Cashel des dels temps prehistòrics fins a l'Edat Mitjana i és conegut també com a Cashel dels reis o Saint Patrick's Rock.

El conjunt monumental està format principalment per la completa round tower i la capella romànica del segle XII, la catedral gòtica del segle XIII, el castell i la restaurada sala del cor dels vicaris del segle XV, a més de la bastida del segle XXI que va canviant de posició a mesura que es van enllestint parts dels inacabables treballs de manteniment.

En la capella romànica, hi destaquen els frescos (o les restes que en queden) que la decoraven i que són dels més antics que es conserven en tota l'Illa Maragda. Com és oportú en aquests casos, les visites són limitades, l'exposició a la llum controlada i les fotografies prohibides.

El cementiri, des del que es gaudeix de la vista de la plana coberta d'herba del comtat de Tipperary, és impressionant, ple de creus celtes, entre les que hi destaca la monumental creu Scully del segle XIX, erigida per la família de terratinents local anomenada Scully i escapçada per un llamp el 1976.

Un cop visitat tot el conjunt emmurallat, vam decidir baixar cap al poble per passejar una miqueta. A més, vam aprofitar per comprar alguna cosa per picar en un supermercat i així amb deu minuts en un banc públic vam tenir enllestit el nostre dinar de supervivència.

Un cop a l'aparcament, li vaig proposar a la Núria passar pel costat de la barrera i així estalviar-nos de pagar el tiquet, però a ella no li va semblar bé i va anar a pagar a la màquina, que va rebutjar els nostres tiquets (suposo que no havia pogut llegir la matrícula, és l'única explicació que li vam trobar). De tota manera, encara vam trobar un mètode pel qual vam poder pagar com si haguéssim extraviat el tiquet.

Vam desfer el camí cap a Clonmel, coincidint amb un prospect de Bandidos MC en sortir de Cashel i encarar la carretera R688, ara en sentit contrari.

En planificar el primer dia a Irlanda, no havíem volgut ser massa ambiciosos, doncs no sabíem si el ferri arribaria a l'hora, si podríem sortir ràpid del ferri i del port o si la conducció anava a ser més o menys lenta, així que com aquell qui diu, ja ho teníem tot fet, encara que també havíem pensat en anar cap a la costa si ens donava temps, així que un cop a Clonmel vam agafar la carretera R671, encara més estreta i amb més vegetació ficant-se dins i sobre l'asfalt que les anteriors, per anar cap a Youghal.

La zona, dintre del comtat de Waterford, era molt tranquil·la, la carretera tenia un asfalt molt rugós i el temps era espectacular, condicions que convertien la conducció en un plaer per als sentits. De tant en tant, travessàvem un petit nucli molt diseminat en el que destacaven les banderes de recolzament a l'equip local de hurling i les mostres religioses.

Vam arribar a la costa, vam trobar Youghal i ens hi vam ficar per un cop al centre localitzar un lloc on dormir i la casualitat va voler que ens aturéssim davant mateix del pub Paddy Linehan, local en el que es van rodar vàries escenes de la pel·lícula Moby Dick el 1954 amb Gregory Peck com a actor principal y John Houston com a director.

Al primer bed & breakfast al que vam demanar disponibilitat i preu ens van dir que estaven plens (tenien un parell d'habitacions) i ens van enviar a un altre no gaire lluny d'allà, però vam aturar-nos abans en un segon amb el mateix resultat. No sabíem si picar a la porta del recomenat perquè ja teníem clar que seria per sobre del nostre pressupost, però finalment ho vam fer i també estava ple. Anant cap al centre un altre cop, vam veure un cartell i vam seguir les indicacions muntanya amunt fins arribar a una caseta en què una senyora molt amable ens va dir que tenia habitació i que el preu ens encaixava, es tractava de Glen House, un lloc molt recomenable, amb aparcament i molt a prop del centre.

Un cop instal·lats, passeig cap al centre, que sí que es veia molt turístic, amb aparadors del segle XIX en llocs medievals originals, però amb molts negocis tancats i d'altres en hores baixes, com un lloc de costa al mes de febrer, tot i que estàvem al juliol. És a dir que o bé la crisi havia afectat molt aquella zona o bé l'oferta turística s'havia desplaçat cap a altres destinacions.

Vam sopar al pub The Quays Bar and Night Club, que com el seu nom indica és el local total, en el que hi ha gent fent copes, gent prenent alguna cosa abans de sopar i gent sopant alhora. El menjar estava molt bo, el vam pagar en proporció a la qualitat rebuda i en sortir vam recordar el gran èxit d'Otis Redding.

A més de l'espectacular Clockgate Tower, també vam poder veure Watergate, la porta més important de l'antiga muralla medieval (s. XIII) que connectava amb el port i (també es coneix com Arc de Cromwell perquè d'allà partí Oliver Cromwell el 1650), l'Ajuntament (1753) i les cases de la caritat (s. XVII). A més de ser una ciutat coneguda per les puntes de coixí i la ceràmica, es una de les poques ciutats irlandeses que conserven les muralles medievals, ha estat designada com Patrimoni de la Junta de Turisme d'Irlanda, ja era nomenada a la constitució de 1275, havia estat usada com a base pels víkings i (potser el fet menys glamurós, però el més cabdal en la història d'Irlanda) pel seu port va introduir Sir Walter Raleigh les patates a l'Illa Maragda.