Teníem encara els bitllets del Citysightseeing Tour i enlloc d'anar-lo a buscar al centre, ens vam acostar a la parada més propera, davant del Lanyon Building, l'imponent edifici principal de Queen's University.

El cert és que no les teníem totes que allà hi hagués la parada que estàvem buscant i a més no vam veure cap autobús durant força estona, encara que finalment va acabar apareixent-ne un.

En una concorregudíssima cruïlla que forma part d'una de les principals entrades a la ciutat, vam poder contemplar Rise, una espectacular escultura de 123 peus d'alt i 98 peus d'ample formada per dues esferes concèntriques conegudes popularment com The Balls on the Falls, en una clara referència a Falls Road, a la que s'accedeix des d'aquell punt per Broadway St. A més de ser l'obra d'art pública més gran de Belfast (és visible a milles de distància de la ciutat), és també una representació de l'esperança en forma d'un sol naixent per celebrar un nou capítol en la història de Belfast.

En el bus, vam accedir a Falls Road (zona catòlica), vam passar per Cupar Way (una de les peace lines o peace walls, els murs que separaven els barris catòlics i protestants) i vam acabar arribant a Shankill Road (zona protestant), on vam baixar-nos de l'autobús.

Moltes Union Jacks, moltes banderes de l'Ulster, altres banderes que no vam reconèixer, referències a soldats morts durant les guerres mundials i a la casa reial britànica eren els trets identificatius que vam poder veure, però vam començar a desfer camí i van desaparèixer en tombar a Lanark Way, on ens va cridar l'atenció la presència policial.

Un cop a Cupar Way, vam poder mirar amb deteniment el mur que havia separat ambdós bàndols i que havia acabat convertint-se en un llenç en blanc en el que personatges famosos i totalment desconeguts havien anat plasmant els seus anhels de pau i convivència.

Ens van colpir profundament els murs, les portes i la resta de mesures de seguretat en ple carrer, separant habitants d'una mateixa ciutat. De fet, en tot l'Ulster vam poder veure zones i edificis especialment protegits amb grans tanques, barrots, filferro espinós, vigilants, càmeres...

Prop d'allà i ja tocant a Falls Road vam trobar el tros de mur on hi havia els International Wall Murals, una sèrie de murals reivindicatius en els que primen temes d'esquerres per la llibertat, la pau i la pervivència de la humanitat i el planeta.

Ja a Falls Road, vam accedir al Garden of Remembrance, un jardí on es recorda els combatents de l'IRA de Falls Road morts, amb les dates i les dades, tractant-los com a herois d'un exèrcit combatent per la llibertat.

Potser per com de colpidor estava sent tot, vam anar cap a on hi havia d'haver un espai alternatiu amb un mercat i obres d'art, però que va resultar només una pèrdua de temps. Ens va semblar una manera estranya i mig encoberta per aconseguir fons per recolzar la causa nacionalista, tot i que potser estàvem totalment equivocats.

També a Falls Road hi ha una de les seus del més conegut partit republicà nacionalista irlandès, el Sinn Féin, que sota la direcció d'en Gerry Adams va ser un dels protagonistes de l'abandonament de la lluita armada per part de l'IRA en comprometre's en els acords del divendres sant de 1998.

Els murals de la zona catòlica contenien missatges molt més combatius i hi destacava per sobre de tots el dedicat a Bobby Sands, un membre de l'IRA que va ser empresonat, va arribar a parlamentari de Westminster i va liderar la vaga de fam del 1981 en què l'exèrcit republicà reclamava un estatus de presoner de guerra pels seus membres presos. Davant la passivitat del govern de Margaret Tatcher, va morir (amb només 27 anys) i darrera seu encara van caure nou presos més.

Així com a Derry ens havia semblat que entre ambdós bàndols enfrontats hi havia hagut un abisme que no era només ideològic o sentimental, a Belfast vam tenir la sensació que aquests bàndols enfrontats eren dues parts d'un mateix tot, doncs semblaven barris pobres, marginals i als afores de la gran ciutat.

De fet, des de Falls Road s'accedia a Broadway Street, que com havíem vist abans, donava a la rotonda on hi havia Rise, un accés a la ciutat que no créiem que existís vint o trenta anys abans, és a dir que es tractava d'uns barris allunyats del centre i potser una mica aïllats i tot.

Amb el dubte de saber si estàvem al lloc correcte per fer-ho, vam esperar l'autobús i vam tornar a pujar-hi, tornant a fer el recorregut cap a Shankill Road, visitant el centre, anant cap a la zona del Titanic Experience i passant pel port, on vam veure Samsó i Goliat, les enormes grues de pòrtic bessones per a la construcció naval a Queen's Island, tot un símbol de la nova Belfast i de Harland & Wolf Heavy Industries, la companyia responsable, entre altres, de tots els vaixells de la White Star Line.

També vam veure l'aeroport, que està dedicat a l'emblemàtic jugador i a la polèmica persona de George Best, estrella del Manchester United dels anys seixanta del segle XX.

Stormont Parliament Buildings és la seu de la Northern Ireland Assembly, la cambra legislativa de l'Ulster i durant el nostre pas vam tornar a sentir-nos molt vigilats, però potser era normal en una instal·lació d'aquest tipus.

Vam creuar un altre cop el riu Lagan per Bridge End, passant més a la vora de Lula with the Hula del que ho havíem fet el dia anterior.

No vam trigar gaire a baixar un altre cop de l'autobús i vam entrar a Saint George's Market, un dels millors (sinó el millor) mercat del Regne Unit, edificat a les acaballes del segle XIX. A més, sent dissabte, vam poder gaudir del mercat de menjar i artesania de la ciutat, el que ens va donar la possibilitat de dinar alguna cosa i d'escoltar el final de l'actuació musical que s'hi celebrava. El problema el vam tenir a l'hora de pagar, doncs de l'últim bitllet de 50 lliures que teníem ens van dir que era antic i que no ens l'acceptaven, així que vam haver de pagar amb les monedes i algun bitllet petit, obligant el nostre proveïdor a fer-nos un petit descompte.

Més al centre, vam intentar canviar el bitllet (eren tots els diners en lliures que ens quedaven) en un parell de bancs i en una oficina de correus, però no va haver manera i ens van acabar dient que havíem de tornar a casa amb ell, portar-lo a un banc, que el banc l'enviés al Banc de l'Ulster i que aquest ens enviaria un de vàlid...

No vam voler deixar passar l'oportunitat de prendre unes pintes al White's Tavern, el pub més antic de Belfast, que a més ens obria la porta a pagar amb el problemàtic bitllet, tot i que tampoc no ens el van acceptar, el que ens obligà a pagar amb targeta.

No vam entrar pas a veure l'enorme cúpula de vidre de Victoria Square Shopping Centre, però sí que ens vam mirar alguns dels aparadors de les botigues que donen al carrer.

Tornant cap a l'hotel, on vam acabar picant alguna cosa comprada en un supermercat, vam entrar a The Bridge House, un pub immens amb una carta enorme de cerveses en el que vam aconseguir pagar amb el bitllet antic, tot i que se'l van mirar i remirar entre uns quants cambrers i encarregats abans d'acceptar-lo.