Després de patir un ensurt perquè ja havíem tornat les claus de l'habitació ficant-les en una bústia a tal efecte perquè no hi havia recepcionista quan ens vam adonar que jo m'havia deixat el casc dintre (sort de la noia de la neteja que vam trobar i que ens va obrir l'habitació!), vam començar la ruta de tornada a casa.

De tota manera, no havíem esmorzat, així que vam aturar-nos davant d'una boulangerie a Asnières-la-Giraud i ens vam comprar uns croissants.

Vam trobar-nos ninots gegants fets de pneumàtics, les típiques carreteres flanquejades per arbres, McDonald's dels anys 50's del segle passat, cotxes anunciant trobades en una rotonda i, encara que sembli mentira, poc trànsit.

Vam aturar-nos a Lavardac i vam seure a la terrassa del restaurant Le Saint Romain amb la intenció de prendre un refresc i segons com ho veiéssim, menjar alguna cosa, però ens van dir que no ens podien servir beguda si no menjàvem perquè hi havia un bar allà al costat, els vam dir que estava tancat, però tot i així van insistir, encara que finalment ens van posar les begudes. Amb tot, van ser molt lents i a la taula del costat vam veure que les racions eren immenses i vam decidir no demanar per menjar per no dedicar-hi tant de temps.

Vam continuar la ruta, travessant pobles amb noms més o menys encertats i més o menys macos, doncs per aquests mons de déu t'hi trobes de tot.

No va ser fins a la localitat occitana d'Aush que ens vam permetre el luxe d'aturar-nos i menjar alguna cosa en una altra boulangerie.

Ja no vam trigar gaire a veure els Pirineus davant nostre, donant-nos la benvinguda a casa, tot i que encara teníem una bona tirada per endavant.

Vam entrar per la Vall d'Aran i vam continuar direcció sud per l'N-230, aprofitant el seu asfalt i el seu traçat alhora que aprofitàvem la bona temperatura i la bona llum d'aquelles hores.

Ja començàvem a estar cansats i teníem ganes d'arribar a casa, però véiem petits detalls que ens feien tornar uns dies enrere i desitjar seguir encara de viatge per Irlanda.

Però ja no podíem tornar enrere ni en l'espai ni en el temps, només podíem intentar recordar tots els detalls possibles i començar a planificar un altre viatge, qui sap si un altre cop a l'Illa Maragda que ens va captivar...

El sol, a la nostra esquena a partir d'Alfarràs, ens allargava les ombres per davant nostre, donant-los la impressió que el camí s'allargava, però nosaltres ja ens véiem a casa.

Tant ens véiem a casa, que vam estar a punt de ni descansar cinc minuts a Tàrrega quan vam repostar, doncs volíem acabar d'arribar i aprofitar els últims vestigis de sol. Prop de les onze de la nit, acabàvem el viatge.