Quan vam baixar a esmorzar, ja teníem una taula assignada i preparada i ens van servir infusions i begudes, mentre apareixia algú més al menjador i ens sorpreníem que a les nou tocades del matí no fóssim pas dels últims.

La Núria em va demanar que provés la seva VN900 i vaig fer una volteta que em va confirmar el que deia ella que li passava a la moto: el rodament de la roda davantera estava cascat. Vam decidir no moure la moto pel risc que tenia, però també vam decidir que aquest entrebanc no ens fotria enlaire les vacances, així que vam agafar la VN2000 i vam marxar cap a Rubielos de Mora, agafant la CV-20, que durant una estona circula paral·lela al riu Millars.

Malgrat que ens hauríem aturat un i un altre cop per gaudir de les vistes i fer fotografies, no ho vam fer perquè no volíem perdre massa temps i perquè anàvem prou a poc a poc (la Núria anava sobre la parrilla i no calia fer-la patir més del compte) com per poder-nos fixar en allò que ens cridés l'atenció, però una miqueta abans de Puebla de Arenoso sí que vam fer-ho.

Això sí, ja no vam tornar-nos a aturar (ni tan sols ho vàrem fer a peus de la creu que hi ha a tocar de Rubielos de Mora, des d'on hi ha una magnífica perspectiva del poble) fins que no vam ser dintre del recinte murallat de la localitat terolana.

Un cop vam tenir la moto aparcada i els cascs i les jaquetes lligats amb bosses de Pacsafe com acostumem a fer, vam començar a passejar pel traçat urbà, que no ha variat des dels temps en què hi havia la muralla i les set portes dempeus i que conserva bastants palaus renaixentistes en el típic estil aragonès: portalada monumental que dóna pas a l'àrea de servei, primer pis noble amb grans finestres i balcons, galeria oberta amb petits i nombrosos arcs de mitja punta i un gran ràfec de fusta molt decorat (herència directa dels àrabs?).

Vam arribar a l'antiga llotja, on hi havia dependències oficials, entre elles l'oficina de turisme, vam anar a informar-nos sobre què veure i ens van dir que estava a punt de començar una visita guiada, així que ens vam apuntar i vam fer un cop d'ull a l'edifici mentre esperàvem.

Érem un grup molt nombrós, però tot i així vam poder anar seguint les explicacions que ens anaven donant sobre el poble, la seva història, la seva economia... I així vam saber de la importància de la forja en el municipi i ens vam fixar en els fanals, tots ells diferents, que fan referència al lloc on es troben.

Vam entrar a l'església (ex-col·legiata) Santa María la Mayor, que té la particularitat de no ser simètrica i tenir una part central més lleugera per haver estat construida damunt d'una riera. Ens va donar una breu xerrada algú del museu parroquial, que era més una botiga de souvenirs que no pas un museu, destacant la importància del retaule gòtic que hi ha a la capella del Salvador i la necessitat de la nostra col·laboració econòmica per poder restaurar el temple.

Ens van explicar que els palaus s'havien mantingut perquè s'havien seguit habitant i que per això alguns no seguien conservant tots els elements típics (la galeria superior tancada en molts d'ells era una mostra), tot i que hi havia l'obligació que les façanes estessin fetes exclusivament amb pedra, fusta i forja i ens va sorprendre que molts dels propietaris d'aquestes edificacions, orgullosos d'elles, dels treballs de restauració i manteniment i del seu bon gust, tenien les portes obertes per tal que tothom que passés pel carrer podés xafardejar una mica.

Sortint de la muralla pel Portal del Carmen, el mateix pel que hi havíem entrat amb la moto, vam acostar-nos a un dels edificis confrontants a la muralla per descobrir-hi dintre un claustre en el que hi ha vivendes particulars i es que es tractava del convent de les Carmelites Descalces, que després d'haver passat a ser fins i tot una fàbrica tèxtil, es va aconseguir mantenir dempeus venent una part com a vivendes i dedicant-hi la resta al Museu Gonzalvo (prestigiós forjador local) i al centre cultural.

L'agradable visita guiada es va acabar on havia començat i vam aprofitar per tornar a entrar a l'oficina de turisme i preguntar per la ubicació de la Casa Cervera, doncs la família de la Rosa és originària de Rubielos de Mora i ens feia il·lusió veure una casa que potser havia pertangut als seus avantpassats. Però abans d'anar-la a buscar (estava just al costat d'on teníem aparcada la moto), vam decidir acostar-nos al Portal de San Antonio, una de les portes més maques de l'Aragó, fabricada amb maçoneria i pedra tallada a carreus.

Vam donar una volteta i vam buscar algun lloc on prendre alguna cosa fresca. Vam escollir una terrassa que estava just davant del Portal de San Antonio i, d'acord amb la maledicció d'aquesta setmana santa, va costar déu i ajuda que ens servissin.

En vista de l'eficiència del servei, vam decidir buscar on dinar dintre del recinte emmurallat. Just davant de l'antiga llotja vam trobar un restaurant que ens va agradar, però que estava ple, vam entrar en un altre que també ens havia fet gràcia i vam demanar unes tapes, però ells ens les van servir quan van voler! (com pot ser que ens passés això en tota aquesta zona? No érem pas a l'Àfrica o a algun lloc d'aquests en els que no utilitzen rellotges!!!) Fins i tot vam tenir temps per llegir els tovallons i seguir les seves recomanacions...

De tornada a la moto, vam passar pel carrer Miguel Cervera, un personatge vinculat a la medicina que va deixar una profunda empremta en tota una generació entre altres coses per haver ajudat a néixer als fills de moltes rubielanes, i vam fixar-nos en la Casa Cervera Mata.

Vam deslligar els cascs i les jaquetes i vam pujar a la moto per dirigir-nos cap a Fuentes de Rubielos, que ens va semblar força maco, però que no ens va convidar pas a passejar-hi.

La següent aturada va ser a Cortes d'Arenós, ja de tornada al País Valencià, on vam intentar visitar l'església de Nostra Senyora dels Àngels, d'estil barroc i tancada a aquelles hores. De tornada a la CV-190, encara vam poder fixar-nos en el safareig municipal, que un cop restaurat fa les funcions de monument a les aigües.

Vam travessar San Vicente de Piedrahita per tal d'agafar la CV-196, que més que una carretera era un camí rural asfaltat, amb tot el que comporta: estret, brut, tranquil, solitari...

Com que amb motiu de setmana santa hi havia festes a Montanejos, un cop vam aparcar la moto i vam deixar les jaquetes i els cascs a l'hotel, vam acostar-nos al pavelló a veure la cagada del manso, un concurs en el que hom aposta per un número i un bou passeja per sobre d'una cuadrícula amb els números apostats fins que s'hi caga en un d'ells. Va ser divertit veure com ho viu la gent d'allà, però només ens hi vam estar una estoneta.

Ens vam acostar al balneari per conèixer tots els tractaments i totes les ofertes i finalment reservar hora, llavors vam seure en una terrassa que hi havia al davant mateix, però vam acabar marxant quan dúiem més de vint minuts asseguts a la taula que hi havia just davant de la porta i ningú no ens havia atès, tot i haver reclamat la seva atenció (impressionant!!!).

La cervesa la vam acabar fent a la terrassa del nostre hotel, just abans de tornar al bar del dia anterior on, després de fer una bona estona de cua perquè tornava a estar a petar, vam sopar la mar de bé. I, malgrat que hi havia concerts i festa programats, vam anar a dormir, que estàvem molt cansats.